Biblioaprenent

“«El men amor al llibre i a la lectura —ha dit l’amic bibliòfil— ve de molt lluny: podria dir, com el “petit Pierre“, d’Anatole France, que abans de saber llegir, ja llegia. Era un infant, i els periòdics tenien ja per a mi un interès indefinible. ¿Què deien, què volien dir aquelles lletres misterioses?… Darrera d’elles hi havia un món inconegut, un món de somni i de quimera… Vaig aprendre de llegir, i poc a poc aquell món me fou revelat amb totes les seves meravelles. I en donar un sentit als mots, jo anava fent un treball de creació i em descobria a mi mateix.

Les meves primeres lectures foren, naturalment, de llibres de contes i de revistes per a infants. Recordo que els diumenges solia anar-me’n amb el meu pare a una petita llibreria a recollir un setmanari il·lustrat. El llibreter, home d’una barba blanca que li cobria el pit i li donava un aspecte majestuós, tenia un vell taller d’enquadernador. Jo contemplava embadalit els plecs cosits o a punt de cosir i els volums ja relligats, amb lletres d’or que brillaven als lloms, i de vegades, quan veia el bon home distret, allargava la mà tímidament i acariciava aquells llibres. Me plaïa la premsa, que em semblava que era per jugar; però la guillotina, amb la seva fulla lluenta, me feia un efecte estrany —¿com ho diré?—, una certa basarda…  Mentre els grans conversaven —la darrera guerra civil era un de llurs temes predilectes—, jo fullejava velles il·lustracions o resseguia amb el dit petit les capitulars policromades d’algun in-foli. El temps passava així de pressa. De sobte, però, a la catedral —miracle gòtic de pedra—, sonaven solemnialment unes campanes. Eren les dotze, i l’home de la barba fluvial tancava la botiga. Sortíem lentament, i jo portava el petit setmanari a la mà com un trofeu, o l’ostentava orgullós com si fos un signe de noblesa.

Un cop a casa, llegia, llegia àvidament, i a través d’aquelles pàgines divulgadores, viatjava per països llunyans i inconeguts, coneixia costums exòtics i llegendes encisadores i m’entusiasmava —silenciosament— amb les vides dels grans homes. Jo també hauria volgut ésser, com ells, escriptor, inventor, explorador, constructor de pobles. La imaginació treballava, com treballa en tots els infants, i la realitat que em voltava desapareixia. Jo començava aleshores a tenir uns mestres que eren lluny de mi, però que els sentia ben a la vora, com si s’adrecessin a mi, com si m’aconsellessin, com si volguessin domar-me la mà per a orientar-me en els camins de la vida. Jo els restava infinitament agraït, amb la gratitud desinteressada de l’infant que no espera cap compensació.

Més tard —quina joia!— valg poder passar algunes hores de lleure cada dia en una altra botiga de llibreter. Recordo encara amb quina il·lusió desfeia els paquets que contenien darreres novetats literàries. Fou llavors que vaig començar a tenir tracte amb alguns dels autors més coneguts. Amb una mena de voluptuositat, obria els llibres, aquells volums nous i flamants que feien una bona olor de tinta d’impremta, i em posava a fullejar-los, bo i contemplant-ne els gravats… El llibre era com un petit ésser que tenia vida entre les meves mans… Després els posava amb tota cura a l’aparador, en els llocs més visibles, amb una faixa que deia: “Obra nova”, i acostumava a mirar, sense ésser vist, els que s’aturaven. N’hi havia que desitjaven adquirir un llibre, però, com Napoleó a Brienne, en els seus dies d’estudiant, no podien fer-ho per manca de diners, i s’allunyaven amb un gest de recança. D’altres adreçaven a l’aparador un esguard distret i indiferent: prou es veia que la lectura no els interessava gens ni mica. Per fi solia entrar un client que comprava els darrers llibres rebuts. Era un bibliòfil de bona mena. Home de treball, vaig saber que dedicava tots els seus lleures a la lectura. La seva biblioteca, tractant-se d’un particular, era magnífica. Quan va finar, jove encara, tots els seus llibres —trist destí! — foren dispersats com fulles vetnisses. Aquests llibres que han perdut per sempre el qui els estimava m’han inspirat sempre un sentiment de profunda pietat.

  Fou llavors quan vaig començar a llegir el “Quixot” immortal, “Guzmán de Alfarache” i les seves aventures, “El lazarillo de Tormes“, amb les seves facècies, tan humanes i tan còmiques alhora. Jo reia de bon grat amb les pensades de Sancho Panza i sentia una gran tendresa pel cavaller escarnit, encarnació excelsa de tots els ideals. La meva lectura d’ “Els Miserables” és també d’aquell temps, i no me’n penedeixo: aquest llibre, amb tot i el seu sentimentalisme, avui potser fora de lloc, va fer un gran bé al meu esperit i va posar-hi un llevat d’ideal. Seguiren les altres novel·les de Víctor Hugo, algunes de les quals no resistirien pas avui una segona lectura, els novel·listes espanyols del segle XIXè – entre ells el modèlic Valera, mestre de la moderna prosa castellana, tenia, i té encara, les meves preferències -, els naturalistes francesos i els nostres poetes: Verdaguer i Guimerà. La coneixença amb Maragall havia de venir molt més tard.

Cada jorn descobria noves perspectives i sentia emocions novelles. El meu “horitzó interior” s’anava poblant de belles imatges i els versos de poetes com Verlaine cantaven en la meva ànima. La Universitat que no vaig poder freqüentar la tenia prop meu, els meus mestres no eren pedants ni inoportuns i la lliçó de càtedra començava i acabava quan jo volia. Els grans escriptors de totes les èpoques arribaven fins a mi sense aquells intermediaris o exegetes que de vegades resulten enutjosos i que, de tant que ho volen explicar tot, sovint no expliquen ni aclareixen res. Totes les “salvetats”, però, siguin fetes amb gest reverent per als homes doctes de debò, de llavis dels quals flueix sense esforç la paraula que és saviesa i és guiatge.

Recordo que en aquella època acostumaven a anar cada any a la ciutat on jo vivia uns homes que posaven unes grans parades de llibres vells a les voltes de la Plaça Major. Jo n’era un dels més assidus concurrents. Mentre els nois de la meva edat jugaven a soldats pels carrers, jo em passava moltes estones contemplant aquells volums- Allí vaig fer les meves primeres adquisicions. Allí vaig conèixer també aquells éssers rars que són els col·leccionistes de llibres. He de confessar que no m’interessen gaire aquells aficionats que col·leccionen llibres com podrien col·leccionar monedes o segells de correus. No tenen res a veure amb el veritable bibliòfil i amb el bon amic del llibre. El llibre és per a ells més aviat una cosa morta. I el llibre ha de viure; nosaltres hem de vivificar-lo amb la lectura, l’estudi i la meditació; hem de donar-li un sentit; hem d’infondre-li la nostra pròpia ànima, sense esdevenir esclaus del llibre.

Jo admirava els autors dels  llibres exposats, i hauria volgut ésser com ells, però m’avergonyia quan me donava compte d’aquesta ambició desmesurada. “Que ha d’ésser bonic —pensava— de veure que algú llegeix un llibre teu!…” I aquest “algú” imprecís se m’apareixia de vegades com la figura d’una noia gentil, amb la bella testa pensarosa atentament inclinada sobre el llibre.

  Aquelles parades, que duraven vuit dies, eren una festa constant per als meus ulls i el meu esperit, i tot l’encís que havia de revelar-me un dia Anatole France en descriure les parades de llibres del “Quai Malaquais“, jo el veia aleshores en aquells llibreters ambulants, que anaven pel món amb unes enormes i feixugues caixes…

  Passaren anys —no sabria dir-te quants—, i jo també en vaig escriure de llibres. Vaig assaborir aquell gaudi únic, inefable, de trobar-nos amb un volum a les mans, que porta el nostre nom, que l’hem escrit nosaltres amb il·lusió, i que tindrà potser els seus admiradors i , també , els seus detractors. Llavors vaig sentir tota la responsabilitat d’ésser autor d’un llibre i vaig comprendre els deures que comporta amb nosaltres mateixos, amb la nostra llengua i amb la nostra pàtria el fet d’haver escollit, per una vocació indeclinable, l’ofici d’escriptor.

  Vet ací —ha acabat dient l’amic bibliòfil— alguns dels records que servo del meu amor al llibre. I ara pots ben creure que no m’he penedit ni em penediré mai d’aquest amor i que, mentre tingui un bri d’intel·ligència, el llibre continuarà essent fins als darrers moments un dels millors companys, d’aquells que no es cansen mai d’anar pel món al nostre costat, enmig de la fortuna i la dissort, dels alts i baixos de la vida.”

Article: “ Confidències d’un bibliòfil” de Carles Rahola, en El Diluvio del 2 d’abril de l’any 1936.