“Quan el misteriós ambaixador del regne de les Dues Sicílies (del qual ignorem el nom) trobà a Londres, sortint del Covent Garden, Samuel Johnson, ens diu, en la seva relació anònima Els Emperadors d’Abissínia, que aquest l’invità a prendre una copa a casa seva. Llavors, tingué ocasió de constatar la completa figura d’un bibliòfil, orgullosament dreçat just davant de la seva famosa llibreria, exhibint (entre un núvol de pols) el seu manuscrit de Macrobi. Imaginà, així, que era un home profundament enamorat dels llibres, com molts altres n’hi ha en el món, cercant, per les parades dels llibreters de vell, la peça. Samuel Johnson, el geni de l’erudició britànica, fill de llibreter, vivia a Inner Temple Lane, a sobre mateix de les parades de llibres.
Un altre gran amant dels llibres trobem, un segle més tard, en l’extremeny Bartolomé José Gallardo, escandalosament atret per la lletra impresa, el qual contemplava, acaronava i, àdhuc, raptava (si no furtava) els llibres, avançant-se al concepte modern de cleptomania, cosa aquesta darrera que li valgué ésser titllat (potser injustament) de “cuco, caco, ladrón, bibliopirata“, en el sonet d’Estébanez Calderón, i féu possible la seva màxima obra Ensayo de una biblioteca de libros raros y curiosos, obra que fou publicada pòstumament pel govern d’Espanya. No degué ésser aliena a la seva mort la pèrdua de la seva biblioteca, naufragada a la badia de Cadis, quan marxava a l’exili fugint de Ferran VII el Desitjat.
El darrer cas simptomàtic, entre molts altres, que se m’acut per la seva importància i grandesa, és el de Menéndez Pelayo, gran amant de Catalunya, que duia les butxaques plenes de llibres, que percaçava a les botigues dels llibreters, segons assegura Jordi Rubió. Aquesta figura esdevé, entre nosaltres, complementada pel gran Ramon Miquel y Planas i pel general, catalanista i erudit Lluís Faraudo de Saint Germain, que traduí Jonathan Swift en la curiosa Batalla entre llibres antics i moderns. Tots ells cercaven els llibres desesperadament, empesos per una passió sense mesura.
Per a facilitar les coses s’inventaren les fires del llibre. Aquestes petites entitats espirituals són els objectes de les fires esmentades. Què és pròpiament un llibre? El primer a esbrinar-ho fou Ricard de Bury, bisbe de Durham i canceller d’Anglaterra, en el seu Philobiblión, tractat de l’amor als llibres, escrit a la segona meitat del segle XIV, quan els llibres eren encara manuscrits. Bury ens diu que “en els llibres se’m presentaven com vius els morts; preveig en els llibres les coses futures; en els llibres es proposen les empreses de guerra; en els llibres s’apunten les condicions de pau. Totes les coses es fan malbé amb el temps; Saturn no cessa de devorar els mateixos que engendra; per consegüent tota la glòria del món cauria en l’oblit, si Déu en la seva providència no hagués proporcionat el preservatiu dels llibres” . Genial. Per Bury, doncs, els llibres, aplegats en biblioteca, constitueixen la memòria del món. Aquesta idea segueix essent vàlida avui dia, car ordinadors i repertoris visuals mecànics (fotografia i cinema) deriven del llibre il·lustrat, en són seqüeles i reben la seva herència. Aquí hi cap tot, com deia Moratín:
“Botànica, blasón, cosmogonía,
Náutica, bellas artes, oratoria,
Y toda la gentil mitología;
“Sacra, profana, universal historia
Y en esto, amigo, no andaría escaso,
Fatigando al lector vista y memoria.”
De la idea del llibre se’n treu la idea de l’amant del llibre, el qui compra el llibre (Bury deia que el llibre cal comprar-lo, “no escatimar cap sacrifici, sempre que hom tingui amb què pagar allò que per ells es demana, a menys que altra cosa no aconselli la mala fe del venedor o l’esperança que es presenti amb el temps més beneficiosa la compra”. Ho trobo, naturalment, correcte).
En el cim de la idea i figura de l’amant del llibre s’hi troba la idea del bibliòfil, com a perfecció culminativa. El bibliòfil, tradicionalment, està format: (1) per l’amor a la lectura (raó primigènia), (2) per la raresa de la peça, que provoca així mateix la vanitat innocent d’exhibir-la, (3) per l’acumulació de llibres en biblioteques més i més vastes (acció detestada per l’eximi poeta Petrarca en el Diàleg XLIII de De remediis uriusque fortuna, libri II, (4) per la preferència pels llibres antics o pels moderns, segons Jonathan Swift (a mi —una idea totalment particular— em sembla que indistintament, però amb una lleugera preferència pels primers, els antics).
Hi ha una altra raó, que es presenta com a primordial. Tal com sabem, per les paraules exposades pel bisbe Bury, la biblioteca explica (o ha d’explicar, segons les particulars preferències de l’afeccionat al llibre) el món, la vastedat del món en què vivim. L’esperança del bibliòfil és una esperança críptica, que ell mateix no s’ha formulat mai, i és trobar, algun dia o altre, encara que sigui amagada en una nota a peu de pàgina, la il·luminada revelació del secret de l’Univers. La fulminant revelació de l’Existència, problema que no pot resoldre’s, segons diuen els savis, perquè en aquest cas hipotètic tot quedaria parat: els rellotges, els moviments, els desigs, el cant dels ocells, la poesia de les coses, la irrenunciable aventura de la vida. Aquesta és la veritable raó de la recerca i lectura de llibres. Per facilitar aquest afany, innat en l’home, s’organitzaren, doncs, les fires del llibre, com l’importantíssima Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en la qual, contra tot el previst, no podré participar ni assistir, cosa que lamento. Una iniciativa més modesta és la que l’any 1952 vint-i-dos llibreters de Barcelona acompliren amb l’organització de la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern. És una iniciativa que sempre ha anat de la mà de la Mare de Déu de la Mercè, copatrona, amb Santa Eulàlia, de la molt insigne ciutat de Barcelona. Ella dóna la mà als llibreters d’ocasió de la nostra ciutat mentre para l’orella, tot escoltant el cant inaudible de l’àurea picuda, la fidelíssima au barcelonina, enamorada i feliç.
Article:” Les fires i els llibres” de Joan Perucho en el diari Avui del dia 29 de setembre de 1991.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“SE ACABÓ LA CAZA DEL INCUNABLE.
Ni que a los actuales bibliófilos les parezca un sueño, hubo un tiempo en que los incunables, en Barcelona, iban tirados. Tirados es la palabra exacta, pues por el suelo, y en montones, vendíanlos en los Encantes de San Sebastián, que fué el primer mercado librero de que tenemos noticias, Ausias Marchs, primera edición, eran adquiridos por diez reales. Y los remilgos y las dudas resultaban desplazados, pues las vendedores de entonces — Llordachs, el «Mero», el «Gravat». —zanjaban toda discusión entregando sus libros al trapero, quien los destrozaba, a hachazos, para convertirlos en pasta de papel .
Que tipos tan extraordinarios, esos patriarcas barceloneses del libro viejo, Baldomero Gual, conocido por «Mero», tenia, en 1870, tienda abierta en el Arco de San Miguel de la Platería. Los días de encantes, paraba frente a la Lonja, en los soportales que hoy guarecen a fabricantes de baúles y maletas. Como su rival, Juan Llordachs, de la calle del Vidrio, compraba «Mero» a peso y vendía a sacos. Jamás, de los libros, leyó más allá de las cubiertas En manos de ambos libreros liquidáronse bibliotecas fabulosas Con lo que ellos despreciaron, enriqueciéronse otros. «Mero» instaló más tarde, su negocio en la calle de la Tapineria, al comprar la librería que habió pertenecido o un tal Berenguer, quien alternaba el comercio de los libros con el oficio de colchonero. Gual incrementó su establecimiento con la adquisición de las- existencias- de la Librería Piferrer de la Plaza del Angel. Por dos mil quinientas pesetas llevóse tal cantidad de libros que, al decir de un dependiente suyo, llamado Juan Bautista Batlle. hubiérame podido surtir todas las librerías de lance ciudadanas.
Al aludido señor Batlle le estaba reservado, andando el tiempo, un papel de primer orden en la bibliofilia local. En 1895 convirtióse en dueño de la tienda de la Tapinería, bautizándola «L Arxiu». De su fugaz paso por las aulas del Seminario guardó la más alta veneración por Mosén Jacinto Verdaguer, a cuyo culto llevó consagradas muchas horas. En las sucesivas tiendas que abrió en las calles de la Platería, del Paradis, de Canuda (asociado con su colega Babra), en el actual domicilio de la Diagonal, don Juan Bautista Batlle ha servido con fervor al libro, llevando publicados, hasta la fecha, cerca de dos centenares de catálogos Entre sus más famosas operaciones, cuenta la compra, en 1909, de la biblioteca de don Antonio Elias de Molins, quizá la más importante de Cataluña en la época. Sus caudales eran tan enormes que Batlle decía a sus íntimos —Elías de Molins ha estado toda la vida trabajando para mi! Sobre los procedimientos empleados para propulsar las ventas, podríase disertar largo y tendido. El librero don Salvador Babra, o quien hemos mencionado líneas más arriba, creóse una atmósfera de misterio ejerciendo el comercio en un piso, en vez de la acostumbrada tienda. Obligados a subir docenas de escalones, creían los clientes ascender al «sancta sanctorum» de la bibliofilia. Finalmente, Babra instalóse o ras de calle. Al morir, sus sucesores encontráronse con tal cantidad de folios, especialmente manuscritos, que aun hoy, al cabo de una serie de años, no se ha podido dar cima a la tarea de catalogarlos .
Article: “Deambulando por las librerías anticuarias” de Miguel del Puerto, a Destino, Año IX, Núm. 405, 21 abril 1945.
Biblioaprenent 