“ Una crida del cantant Raimon obrirà avui la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebrarà al passeig de Gràcia de Barcelona fins al quatre d’octubre. Bàsicament la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern s’articula en tres fronts: el llibre antic, els fons saldats d’editorials desaparegudes i el llibre modern que ha estat objecte de transacció de compra i venda. Aquesta pluralitat constitueix un dels atractius principals del món del llibre vell: una estranya conjunció entre objectes nobles, entre edicions i relligats sublims, i impressions purament funcionals. Entre l’obra que perdura en el temps i l’offset ràpid condemnat a una degradació ràpida. Josep Pi Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, defensa aferrissadament aquesta barreja, des d’un punt de vista comercial, però també intrínsecament, com a professional del llibre. Sosté que tothom pot estimar els llibres i que la compensació espiritual que produeixen és independent de la qualitat de l’edició i del seu preu.
Aquesta reivindicació del llibre de compra-venda esdevé una conseqüència de la voluntat de la fira del llibre vell d’esdevenir popular i d’aconseguir captar, amb la seva presència als carrers de Barcelona, un públic que habitualment no coneix i no visita les llibreries. L’aspecte més important de la fira és així la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del púbic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i que es deixin seduir pels volums. Que la compra de llibres es converteixi en una activitat comuna, quotidiana.
A la fira, el llibre de bibliòfil ocupa tanmateix un lloc destacat, si bé cal remarcar que una bona part de les transaccions amb aquest tipus de llibres es duen a terme a les llibreries i no als estands. El llibre d’alta qualitat no apareix físicament a la vista del públic, sinó que es presenta als catàlegs o amb anuncis. El seu mercat és estable, els preus —de difícil determinació— es convenen en raó de l’autor i l’editor, de l’enquadernació i les il·lustracions, de l’època, del preu conegut en una altra venda o en una subhasta. La relació entre el client i el llibreter és complexa, una mena d’intercanvi de coneixements de bibliofília, i generalment és el mateix client qui fixa un primer preu. Aquesta relació depassa el pur tracte comercial i esdevé més íntima, perquè el llibreter de vell és, per sobre de tot, un home que estima els llibres i que posseeix col·leccions importants, generalment especialitzades en matèries concretes, com poden ser la cuina, la bibliografia, el llibre d’art o les primeres edicions. Com en molt pocs altres sectors la relació de client i venedor — afirma Pi Caparrós— acaba convertint-se en aquest cas en amistat.
Pel que fa al llibre de compra-venda cal remarcar que aquest sector ha aconseguit en català un desenvolupament important. Respecte a d’altres edicions de la Fira en què el llibre català apareixia molt escadusserament s’ha constatat que actualment el llibre català d’ocasió ocupa un lloc important en les vendes de llibre vell, que es pot fixar a l’entorn del 50 per cent. La mancança de llibres catalans d’ocasió en les anteriors edicions de la fira s’interpreta com una conseqüència de la manca de llibres que feia que només circulessin en el mercat edicions d’abans de la guerra. Un altre aspecte interessant en relació amb el llibre català és la profusió d’edicions de bibliòfil aparegudes als anys cinquanta. Aquestes edicions vehiculaven la literatura que no es publicava per mitjans normals. De fet, la major part dels llibres que es presenten a la fira de Barcelona són de producció local, i no existeix un mercat consolidat de llibres d’altres ciutats d’Espanya o de l’estranger. El Gremi de Llibreters de Vell constata en els darrers anys una regressió evident en el domini de la llibreria. Pi Caparrós assenyala que el gremi té ara un 40 per cent menys d’afiliats que fa vuit anys, i que des de fa temps no s’instal·len noves llibreries de vell. En aquest mateix sentit remarca la desaparició progressiva als carrers més populars de Barcelona de llibreries amb una llarga trajectòria, establiments de llibre vell o llibreries dedicades a les novetats editorials. La Rambla, per exemple, ha passat de tenir més de quinze llibreries a només tenir-ne una en una porteria. El mateix es pot dir del passeig de Gràcia, on només resten Jaimes i la Llibreria Francesa, o de la Diagonal, on pel que fa a llibreries només es poden mencionar els noms de Cinc d’Oros i Àncora y Delfín. Un altre dels carrers tradicionals de llibreries de Barcelona, el carrer de Pelai, no té actualment cap establiment d’aquest a mena. Segons Pi Caparrós, el moment del comerç de llibres a Barcelona és conflictiu i caldria una actuació intensa de les autoritats locals en relació amb els llibreters per tal d’estimular la creació de noves llibreries. La gran profusió d’establiments dels anys seixanta i setanta, que era afavorida per un rellançament del mercat editorial espanyol i per la progressiva obertura de la censura ha deixat lloc a un buit enorme, a causa de la no consolidació d’aquelles iniciatives. La major part d’aquelles llibreries han desaparegut i el sector es troba en aquests moments — continuant amb aquesta tendència— en un moment difícil. L’entrada en el Mercat Comú tampoc no ha afavorit fins ara la creació de nous establiments i només la llibreria (Look) es pot comptar com una aportació important a la manca de centre de venda de llibres en els darrers anys. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell, el sector del llibre desitja competència per tal d’estimular les vendes i aconseguir que les edicions tinguin més ressò. La protecció que s’exigeix als organismes públics no és, doncs, només per a les llibreries que existeixen sinó també per a les noves que es puguin establir en els pròxims anys. La desaparició de llibreries i la manca de noves iniciatives contrasten amb l’augment de vendes i amb el creixement del mercat editorial. La venda a fora de les llibreries té tanmateix un paper determinant i deixa els llibreters en una posició difícil.
Llibreria Áncora y Delfín
La fira de Barcelona és un dels primers» actes d’aquesta mena que es va instituir i ha servit de precedent als que es duen a terme anualment a París i a Londres. La primera edició es va celebrar a la plaça Universitat, amb parades a l’aire lliure que s’havien de cobrir amb lones quan plovia. Més endavant va passar a la Gran Via i a la Rambla Catalunya. El seu emplaçament actual, al passeig de Gràcia, és de fa més de quinze anys, i es pot dir que ha estat en aquesta avinguda on la fira ha obtingut la seva màxima esplendor, que els responsables de la mostra situen en les edicions de fa set o vuit anys, quan el nombre d’expositors va arribar a ser de vuitanta.
Posteriorment la magnitud de la fira s’ha reduït, i aquest any hi ha cinquanta estands. Aquesta reducció ha estat deguda a l’encariment de les despeses i a una certa selecció de l’oferta. La participació de llibreters de fora de Barcelona és important, amb presència de llibreries de Madrid, i també el públic procedeix en molts casos de fora de la ciutat, de les comarques catalanes i de la resta de l’Estat. La implantació de la fira queda reflectida en les vendes de les darreres edicions, que han estat molt elevades, i en la seva popularitat, que fa que molta gent que no acostuma a entrar a llibreries normalment compri llibres a la fira i que fins i tot esperin la seva inauguració
La crida de la fira i el cartell han esdevingut dos distintius representatius de la mostra. Salvador Espriu, Núria Espert, Josep Tarradellas, Miquel Coll i Alentorn, Maria Aurèlia Capmany o Ventura Gassol han estat algunes de les personalitats del món de les lletres i de la política que han parlat de llibres i de bibliofília a la fira. I Albert Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Antoni Tàpies, Antoni Clavé o Cuixart han realitzat —entre d’altres— el cartell anunciador de la fira, les litografies del qual s’han convertit en peces buscades pels col·leccionistes. El cantant Raimon i el pintor Simón Busom han estat les persones escollides en aquesta edició per llegir el pregó i dur a terme l’obra gràfica.
Article: “La 35a. fira del llibre vell cerca nou públic davant la crisi que pateix el sector”, de J. Guillamon en el diari Avui del 18 de setembre de l’any 1986.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En otoño se celebran en Madrid las ferias de los libros. Otoño es el tiempo madrileño por excelencia. El aire es templado, vivo, penetrante, inervador; esplendor radiante el cielo azul. Comienzan a amarillear – con tintes de oro – las frondas. La feria de los libros se celebra a lo largo del Botánico; a espaldas de las casetas llenas de volúmenes se extiende el viejo y bello jardín: cerca, en la plazoleta, de las anchas tazas de las fuentes van cayendo hilos de agua… El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.
¿ Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas, que puede decir que en Madrid existe una buena librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico.
Museu del Llibre a la Biblioteca Nacional
Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. Hay en Paris muchas de este género. Y si se puede decir – es lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. ¿ Existe en Madrid – y en toda España , puesto que una casa de comercio de Madrid puede tener tratos con toda España – ; existe en Madrid y en el resto de España público bastante para una librería literaria? Indudablemente, sí; resueltamente, sí.
Una librería del género de referencia se limitarà a lo exclusivamente literario; podría abarcar todo lo nacional y algo de lo extrangero, especialmente de la francés. Se encontrarían en ella todos los grandes autores españoles, antiguos y modernos. El bibliófilo tendría la seguridad de hallar en esa tienda todo lo referente a un autor determinado y de poder hablar y discutir el valor de una edición con una persona inteligente. ( Se supone que los dependientes, o por lo menos el dueño de tal tienda, habrían de ser entendidos en bibliografía española y tener noticias de nuestra historia literaria). Hoy determinados escritores clásicos, no de los menores, es imposible encontrarlos, con facilidad y desde el primer momento en las librerías madrileñas; es más difícil todavía – o imposible – reunir todo lo más notable ( libros, monografías) de lo que acerca de dicho autor se haya escrito. Para hacer un trabajo, no profundo, de erudición, sino crítico, de apreciación de valores, ¿será preciso ir a la Biblioteca Nacional? Y ¿ acaso existe en la Biblioteca Nacional el libro moderno de crítica o de comentario, el libro reciente sobre un autor o una época? pues todo esto, lisa y llanamente, podría encontrarse en la librería de que hablamos. ¿ llegarà a crearse un tal centro bibliográfico? Por descontado damos que su creación sería lucrativa”.
De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre El libro y el artista [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”, Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.
Biblioaprenent 