Imatge a Barcelofília
“La meva presa de contacte amb un llibreter em ve de lluny. Sortosament. Tenia catorze anys. En aquell temps era una edat en què se solia entrar a treballar Fer catorze anys era, doncs, sentir-se gran. Alliberar-se un xic de la vigilància paterna i materna . Entrar en un món d’homes.
Vaig començar a l’Anglo South American Bank de la plaça de Catalunya , entre l’hotel Colom i la Lluna, llocs ben remarcables per la gent i les penyes literàries que s’hi reunien.
Imatge a Barcelofília
Ben aviat em vaig fer amic, i representant dintre del banc, de l’admirable i ben recordat llibreter Extrems. Fa d’això mig segle ja. A l’Extrems, li pagàvem una pesseta i vint-i-cinc cèntims la setmana, i aquesta quantitat ens atorgava un crèdit de cinc pessetes per a la compra de llibres. Als catorze anys, jo ja havia llegit Zola i «Camins de França» a Can Colapi, d’amagat . Llegia, també , novel·les romàntiques, poesia i llibres d’aventures. Durant la setmana feia propaganda dels llibres entre el personal del banc i al director també, el senyor Carreres, gran amic d’Apel·les Mestres i del pintor Pausas. Els dissabtes, quan venia l’Extrems, sempre li tenia una o altra quota nova. Ell em gratificava amb descomptes especials.
Va passar la nostra guerra. Quan vaig tomar a Barcelona, uns mesos després, vaig decidir que la feina del banc no m’agradava. Així que, aprofitant una circumstància molt especial i greu, vaig decidir plegar de cop. Però , què faria? En el pitjor dels casos, em bastava un duro diari per a subsistir. Vaig decidir continuar la labor apresa amb l’Extrems entre el personal d’altres bancs. Aleshores tots els bancs eren a la plaça de Catalunya, al començament de la Rambla, al carrer de Fontanella i al començament del passeig de Gràcia. Les oficines eren poques i els duros, les pessetes i els dos ralets eren de plata.
De l’època de l’Anglo recordo una visita de Douglas Fairbanks i Mary Pickford, marit i muller, i herois de «El signo del zorro». Vingueren a canviar. Tothom s’aixecà del seu lloc per veure’ls. Jo vaig tenir l’honor de fer-los passar al despatx del senyor Carreres.
Vaig demanar, doncs, excedència per tot un any. I juro davant de qui sigui, que vaig pensar que si no me’n sortia amb els llibres, recolliria papers, amb un sac a l’esquena, si calia. El paper i el cartró es pagaven bé en aquella època de postguerra. El banc no m’havia fet cap mal. Al contrari. Però no m’agradava treballar en un banc. No em va caldre el sac. El primer mes vaig guanyar setanta-cinc duros. Ho recordaré sempre. Per mi era molt, aleshores.
Els amics que vaig conèixer d’altres bancs sovint em demanaven llibres de la Proa, de la col·lecció de les Ales Esteses, de la Biblioteca Literària Catalana , alguns de la Bernat Metge, col·lecció que els «nacionales » havien volgut cremar en una mena d’acte de fe al mig de la plaça de Catalunya, també em demanaven d’altres llibres. Llibres prohibits. Llibres que no es trobaven enlloc. Llibres que et podia costar car si de cas algú —segons qui fos— te’ls veia a la mà pel carrer. Llibres que calia llegir d’amagat. I dur d’amagat. En aquell temps vaig haver de freqüentar les llibreries del carrer d’Aribau. La de la inefable Donya Lola. La Central, del carrer de Muntaner, home de cor i generós. I la Cervantes d’en Mallafré, el qual col·leccionà Enciclopèdies Espasa durant el temps de la guerra, comprades a bon preu, amb les quals va fer un excel·lent negoci després. El mercat de llibres vells de les Drassanes, inoblidable estampa d’una Barcelona inquieta però reposada i menys estrafolària que la d’ara , també el freqüentava. A les drassanes hi recalava sovint. De vegades cap al migdia, de vegades en caure la tarda. Hi feia llargues xerrades amb l’amic Eroles, el gran company i amic de Salvat Papasseit. També amb algun dels altres llibreters d’aquelles arrenglerades casetes d’inquietud i de cultura. Hi trobava moltes coses de les que em demanaven els meus clients, a les Drassanes. I em feien un bon preu perquè sabien que jo comprava per encàrrec. Els llibreters del Pes de la Palla, els Millà i Palau del carrer de Sant Pau, el senyor Domènec de la llibreria Verdaguer, la família Porter, en Fontana, Torrades, Gabernet i Alberca, i molts d’altres que farien aquest a llista inacabable , també els visitava i servo un gran record de tots. El mercat de Sant Antoni el vaig rondar cada diumenge durant deu anys seguits i hi trobava meravelles. Coses sorprenents. I barates.
De llavors, entre moltes coses que voldria citar, però que no citaré , per no fer aquestes ratlles massa llargues. Un altre fet d’aquell temps de postguerra va ser el següent: sovint trobava en alguna llibreria o parada de llibres exemplars amb ex-libris o tamponats amb noms prou coneguts d’intel·lectuals, de bibliòfils, de gent d’anomenada, a Barcelona, de biblioteques de barri. Tots sabem com van anar les coses i com van en temps de guerres civils. Tot va per ací per allà, en desori. La culpa , si és d’algú, és de tots. Algunes biblioteques havien estat devastades. Unes abans, altres després. Això fou un error de tots, ja que els llibres mai no fan mal a ningú. El que fa mal és l’absència de llibres. Quan trobava algun d’aquells exemplars esbrinava el domicili del propietari, si podia, i l’avisava de la troballa. Algunes biblioteques de particulars van refer-se, en part, així. Ho comunicava també al llibreter afectat. I haig de dir que, sempre, el llibreter feia tot el possible perquè aquells llibres tornessin al seu lloc d’origen, gratis, en bon nombre de casos o bé a uns preus gairebé simbòlics. No dono noms —i els podria donar— perquè aquest gest generós, de retorn, va ésser seguit per gairebé tots els llibreters que vaig tractar durant aquells anys.
De llibres d’ocasió i antics vaig passar als llibres nous i fins en vaig editar prop d’un centenar, en un temps força difícil. Amb l’inoblidable Josep Janés i Olivé vaig col·laborar deu anys. I encara continuo amb els llibres nous. I des dels llibres nous he tingut ocasió de tractar també, i en tinc encara, amb els llibres d’ocasió i amb els seus llibreters.
No fa pas gaires anys, amb motiu d’un congrés de llibreters que es va celebrar a Barcelona, hom presentà una ponència que atacava els llibreters de vell. Els titllava de fer competència deslleial, que protegien els pispes i les metxeres de les llibreries, que estaven d’acord amb els enquadernadors i de no sé pas quin reguitzell de coses més. També l’esmentada ponència els tractava de difusors de pornografia; de venedors de sotamà de llibres prohibits per la censura. Ara em ve a la memòria , però, que en aquell temps hi havia algunes llibreries de nou, les quals, sota taulell venien els mateixos llibres de què acusaven els llibreters de vell. Però «ho feien a petició dels seus clients grans, gent formada». Aquests tenien vènia, sembla, per a llegir tota mena de llibres. Aquelles llibreries no s’estaven de fer negoci amb aquells papers impresos, condemnats pels censors de tom. Així que…
Llibreria Millà
Jo, que assistia a l’esmentat congrés en representació d’una editorial de pensament —de pensament mutilat, naturalment— em vaig posar dempeus, després d’haver demanat educadament i prèvia la paraula, tot aixecant el braç per a cridar l’atenció de la mesa com se sol fer La paraula em va ser concedida. Vaig defensar apassionadament els «llibreters de vell». La seva tasca divulgadora. El fet econòmicosocial mai no prou valorat, de posar a l’abast de totes les butxaques, sense excepció de cap mena, els llibres que molta gent treballadora no podia adquirir a preu de llançament a la llibreria de nou i en el seu temps. Ni els hauria pogut adquirir mai. Que si bé podia ésser cert que tot no era literatura bona (?) el que oferien, per aquest camí i pel camí del preu a l’abast estaven fent una labor benefactora, enorme. Que sembraven en un camp verge, renunciat per la major part dels editors, els quals inflaven els preus més enllà de tota mesura. Vaig remarcar — i els editors no ho desmentiran pas— com els llibreters dc vell també alleugerien els magatzems, —a botir de llibres invenuts— dels editors. Com això resolia als editors el pagament de moltes lletres, «però de canvi», que d’altra manera haurien anat al protest sense remei. De com el preu que els llibreters de vell pagaven als editors de nou servia perquè aquests continuessin editant novetats perquè els llibreters de nou anessin fent bullir l’olla sense massa entrebancs. Com. també, els llibreters de vell feien arribar, a preu assequible, llibres nous o gairebé nous, a barris, pobles i llocs o punts de venda —com es diu ara— on mai no havien arribat els llibreters de nou. Com tota la labor dels llibreters de vell feien, fan i faran sempre, que els compradors de llibres vells o de segona mà, o de liquidació, entrin un altre dia en una llibreria de nou í comprin aquella novetat ínteressant que acaba de sortir. I amb això acabo, per ara.
Imatge a Barcelofília
Vull fer constar, però, que conec molts llibreters de nou i força editors, excel·lents amics i professionals. Però també vull que consti, com a colofó, que els llibreters de vell que vaig conèixer i que conec encara, en tant que amics, en tant que coneixedors del seu ofici i missió, i en tant que homes, són insuperables.”
Article: “ A prop dels llibres vells i bells”( Records personals de la presa de contacte amb els llibreters), de Josep Pedreira i Fernández-Segrel, en el diari Avui del dia 18 de setembre de 1981. XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.
Biblioaprenent 