“Fa algunes setmanes vaig fer al·lusió a la Fira del Llibre d’Ocasió, tot confiant, dedican-li més espai quan arribés l’hora, i l’hora és arribada. La Fira del Llibre d’Ocasió ha tornat a obrir les seves parades i ja som a la trentena edició. Encara la recordó davant la Universitat, quan hom podía firar-s’hi las Obres poètiques, de J.V. Foix o l’edició il.lustrada del Bestiari carnerià per cent cinquanta pessetes – i potser encara exagero -. No es tracta, però, de glossar el valor comercial de la Fira, sens dubte considerable i sucós per als venedors, fet pel qual els afeccionats al llibre usat ens apressem a congratular-nos. No, no és pas això, tot i que suposo que aquesta empenteta económica, després dels mesos desvagats i buits de l’estiu, ha de servir per a revifar el negoci i enfrontar-se a la tardor i a l’hivern amb nous ànims. El que jo volia fer, en aquestes ratlles, és més aviat comentar l’emoció que experimenta aquesta espècie innòcua dels afeccionats als llibres vells – els llibretaires – cada cop que la Fira obre les seves parades.
Fixeu-vos-hi bé; si coneixeu algún amant dels llibres de debò, un d’aquests que gairebé tracten amb menyspreu els lectors de les novetats recents i que només entren a les llibreries a les hores més desavinents del dia, quan ja vespreja i la llum s’ha fet gairebé tèrbola i misteriosa, fonedisa, i l’home sembla disposat a ignorar tots els taulells més cridaners i seductors per anar a entaforar-se en un racó allunyat on regirar l’última prestatgeria polsosa i oblidada, si en coneixeu algún – i el fet de continuar llegint aquestes línies gairebé constitueix una prova pericial que algún cop hi heu tingut tractes – comprendreu de seguida que una fira com aquesta del Llibre d’Ocasió, en ple Passeig de Gràcia, ve a ser una mena d’exhibicionisme públic de les seves cabòries més ocultes, dels seus desigs més amagats, dels seus vicis més secrets. No us esvereu pas ¡ M’explicaré.
És notori que el lector i l’amant dels llibres no sempre coincideixen. Als aeroports i estacions americans hom compra un llibre – de butxaca, evidenment – com qui compra un entrepà: en llegiu uns fulls, salteu unes pàgines, enceteu un capítol i, després d’unes horetes de trajecte distret i anodí, havent gairebé oblidat que viatjàveu a no sé quants peus sobre les muntanyes encalçats per la tempesta més aterridora de l’hivern, us podeu desprendre sense cap esforç d’aquell volumet doblegat i masegat i abandonar-lo amb absoluta displicencia al seient. Amb un xic de sort el pròxim viatger que ocupi el lloc será un bon afeccionat als llibres i s’apressarà a recollir, amorosit, el que heu deixat, l’alliserà les pàgines més rebregades, i se l’entafonarà a l’infern de l’americana. Heus aquí la diferencia entre el mer lector i el veritable afeccionat als llibres. És evident que molts cops l’afeccionat és també un lector de pro, sovint aciençat, savi i erudit, però la diferencia fonamental rau no pas en els coneixements i sabers adquirits amb la lectura, sinó en la passió per l’objecte, en el culte vehement, febrós, i alguna vegada malaltís – recordeu el llibreter assassí – , pel llibre.
Si voleu saber com és i de quin peu calça aquesta curiosa espècie dels llibretaires aneu a fer, si us plau, un tomb per la Fira del Llibre Vell; els descobririeu de seguida. Els llibreferits a qui em refereixo rares vegades són homes decidits, d’aquells que s’acosten a la parada, demanen un títol, se’l fan embolicar, el paguen i escampen la boira. Ah, no ¡ De cap de les maneres ¡ L’amant dels llibres és cómplice del llibreter i actua una mica a la manera del pescador de canya; si li vaga canvia d’esquer, recull el fil, comprova l’ham i la plomada, llançà dues o tres vegades, es carrega de paciencia, encén el cigarret i, tot plegat, per res. I és que, per a l’afeccionat als llibres, com per al pescador de bo de veres, allò que compta no són pas els exemplars adquirits o la peixada que tindrà a taula, el que compta és l’estona pasada furgant ací i allà, comparant preus, comprovant que aquell llibre que li plau i encara no té se li ofereix, insolent i procaç, gairebé com un miratge obscè.
Passegeu-vos una estoneta per la Fira del Llibre d’Ocasió i no us costarà gaire d’advertir que aquesta mena de comprador sol emprar sempre les mateixes tàctiques per a prendre contacte amb l’enemic. La més habitual és la de la distracció del llibreter: el nostre llibreferit remena i fulleja una pila de llibres que no vol, mentre dirigeix constants mirades furtives al volum del seu interés; així creu que quan arriba el torn de preguntar el preu de l’objecte de la seva cobdícia, el llibreter s’haurà instal.lat en un estat d’ànim entre avorrit i desconcertat i no el collarà tot el que podría. És una táctica bona si es duu a terme amb la perfecció i la serenitat d’un clàssic de l’ofici, però, si la voleu emprar a la babalà, tot se us n’anirà en orris; les mirades vers el llibre que voleu han de ser casuals, distretes, però han de servir per a cerciorar-vos que es tracta de l’edició que voleu, d’aquell rar exemplar que manca en la vostra col.lecció, del volum tercer d’aquella novel·la que mai no heu pogut saber com acaba, etc. I – molt important ¡ – si afectueu aquesta maniobra no podeu regatejar perquè aixecarieu la llebre, o pagueu trinco-trinco o ho deixeu estar i que no se’n parli més.
Una segona táctica del bon afeccionat als llibres de vell, que veureu practicar en la nostra Fira, és la del vol rasant; sol ser una de les més perilloses i requereix nervis d’hacer. En aquest cas l’acostament al llibre que voleu comprar no és especial sinó temporal. Cal fe, perseverança, un punt dolç de masoquisme i una bona dosi de fair-play. Agafeu el llibre de les vostres delícies, comproveu-ne les característiques exquisides, la data de la primera edició, la dedicatòria autógrafa de l’autor a l’interior, el relligat impecable i després … torneu-lo a dipositar a la pila. Si, feu com dic, torneu-lo a deixar, i espereu a l’endemà. A la segona pasada potser caldrà desenterrar-lo d’entre una pila de novel.les poca-soltes i tractats jesuítics i arcaritzans; no importa. Repetiu altre cop l’operació. Si al tercer o quart dia el llibre encara hi és – i heu d’anar amb molt de compte de no dir res als vostres col.legues llibretaires o veureu com es fan escàpols i tornen al cap de cinc minuts amb un somriure que els arriba d’orella a orella -, si al tercer o quart dia del llibre que voleu encara hi és, podeu comprar-lo. El llibre us estaba destinat i, a més, tindreu la garantía d’haver sabut trovar, amb paciencia i sofriment exemplars, una exquisitesa que la majoria dels mortals ignora. Aquesta táctica, a la nostra Fira del Passeig de Gràcia, l’he vista practicar amb dues variants ben catalanes: la del seny i la de la rauxa. La varietat assenyada fa que el comprador deixi en primer terme, confiant, potser que, de tan evident i atractiu, passarà desapercebut. Ja podeu imaginar que la segona variant comporta molts més perills, però que també té l’al.licient i la crémor inenarrable de qui juga amb foc.
Una tercera tàctica força emprada pels afeccionats al llibre vell és la que, per manca de millor denominació, jo anomanaria del ‘Kamikaze japonès’. És una tàctica dinàmica i agressiva, molt dels nostres dies, i només aconsellable per a llibretaires experimentats. En aquests casos veureu com el comprador es llança en picat sobre l’exemplar desitjat, tot ignorant olímpicament l’embalum descomunal de paper que li pot caure al damunt, paga amb una celeritat quasi invisible i, amb una rielleta de set-ciències, en un tres i no res ja és fora amb el seu botí. És una manera com qualsevol altra de jugar-se la vida – pel preu pagat, o adquirint un exemplar defectuós, o un llibre que ja tenim repetit tres vegades…
Resumint. Si voleu saber de què va l’atractiu veritable, pecaminós, de la Fira del Llibre d’Ocasió, i us vaga de passejar-hi una estoneta, dediqueu el cinquanta per cent de la vostra atenció a observar aquests tastaolletes empedreits que són els llibretaires d’atenció , l’altre cinquanta per cent d’atenció l’heu de dedicar – ni cal dir-ho – als mateixos llibres; ja veureu com mai no marxeu de buit.
Ah ¡, m’oblidava, i si encara us cal un altre senyal d’identificació d’aquests intoxicats mortals per la febre del llibre vell, recordeu que els llibretaires de debò sempre van proveïts d’una llibreteta que consulten d’amagat i on apunten, amb lletra minúscula, els exemplars que els manquen per a completar la Biblioteca ideal, la Sèrie dels llibres inexistents o, i això ja és el súmmum, la Col.lecció de Coleccions. Jo sempre duc la meva a la butxaca.
Francesc Parcerisas: “ La Fira del Llibre Vell”. La Vanguardia, 24 setembre 1981, pp.19.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Ahora nosotros, frente a esta Feria del Libro, del libro en masa, del libro indiscriminado, podemos pensar que, en efecto, las palabras del maestro Farinelli tenían su significación: que podían servir para invitarnos a frecuentar el contacto y la amistad del libro. Porque, ¿ cabe pensar que haya hombre en nuestra época que no se sienta atraído por esos silenciosos amigos nuestros? El libro ha venido a ser cada vez más un insstrumento de trabajo y de guía para el hombre. Su lectura consuela y alimenta, solaza y nos invita a meditar, nos da fuerzas sobre nosotros mismo y prestigio ante los demás. ¿ Cómo puede explicarse que no sintamos el mandato del libro, que no tratemos de fortalecer nuestros poderes naturales con los poderes espirituales que él nos transsmite?
Vivimos, y lo repetimos continuamente, inmersos en un mundo de realidades demasiado descarnadas. Pero hablamos con los hombres y casi siempre nos dan la misma impresión: debíamos vivir mejor, en un mundo mejor. Debíamos purificarnos con ideas de deber, de pureza, de superación. Y el libro es un aliado insuperable del hombre, porque le abre ventanas, le alumbra caminos, lo lleva a la ascensión de su propio ser.
En tiempos remotos, el libro era privilegio de unos pocos. En nuestros días, está al alcance de todos, se nos adelanta invitándonos a adquirirlo por unos pocos dineros. Podemos llevarlo, leerlo, meditarlo, y buscarle poco a poco la compañía de otros libros, hasta crear esa pequeña biblioteca que todo hombre debe formar por sí mismo, inspirándose de una lectora en otra. Pero es evidente que tenemós aún desgano del libro. En nuestras casas apenas encuentra sitio la pequeña biblioteca que denuncia el gusto por la lectura. Y a esto hay que ponerle remedio, porque una casa sin libros, es un puro vacío en que se condensa la soledad. Yo sé bien que muchos se paran frente a los escaparates de las tienda, o toman en sus manos el libro que más le llama la atencin, y aún sienten el impulso de adquirirlo. lo harían. Pero no saben a ciencia cierta si el libro que desearían leer, el libro que llenaría cierto vacío de saber que sienten dentro. Eso también hace falta: orientación. Pero nosotros podemos ir orientándonos poco a poco, los periódicos y revistas nos ayudaran. Los amigos, los conferenciantes, los catálogos. Y también las bibliotecas públicas nos ayudarán mucho en esos primeros pasos. los libros están catalogados por autores y por materias. lo que queremos leer está a nuestro alcance. Y día a día, veremos cómo estamos más seguros de nuestras predilecciones.
Tenemos, en fin, una ddeuda con el libro. Hay que rendirle homenaje, hay que hacerlo propicio a nuestro ser, hay que ponerlo cerca de nosotros, a la mano, para las horas en que ninguna otra compañía puede sernos más amada”.
Article: “ El Mundo de los Libros”, de Félix Lizaso, en el Boletín de la Asociación Cubana de Bibliotecarios, vol.2, núm. 3, setembre de 1950, p. 75-76. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Biblioaprenent 