““Com cada any s’està celebrant a Barcelona la «Fira del Llibre d’Ocasió, antic i modern» o, més popularment la «Fira del Llibre Vell». Una cinquantena de parades omplen el Passeig de Gràcia , des de la Plaça de Catalunya, fins a més amunt de la Gran Via de les Corts Catalanes.
Pels remenaires de llibres, la Fira és com una mena de bogeria col·lectiva: es poden mirar els llibres, tocar-los, remenar-los, preguntar-ne el preu —i si convé regatejar— i endur-se’ls, pagant religiosament la quantitat estipulada, o deixar-los.
Un llibre vell porta tot ell un bagatge d’experiència: quan és un llibre usat, arrossega tota una història que se’ns mig desvela a través d’una sèrie de senyals que li ha deixat la mà humana. A voltes serà un full de calendari que l’antic propietari del llibre havia posat per fer de punt; o bé un bitllet de metro o de tramvia. O potser la dedicatòria de l’encapçalament ens fornirà noms més concrets o bé els motius de l’obsequi: sant, aniversari, un Sant Jordi… També és interessant fixar-se en el preu original, que oscil·la —entre els 1920-1930— sobre els 0’80 ctms. i les 2 ptes.
Dintre dels llibres vells hi he trobat tota mena de papers: postals, factures, programes de concerts i fins i tot notes personals; algun poemet esporàdic, una fulla d’afaitar, un tros de bandera catalana, estampetes religioses, d’altres «estampes» molt més profanes i fins i tot algun bitllet de banc d’aquells que editaven els ajuntaments en temps de la República. Targes perfumades, d’aquelles que anuncien etern perfum, que només feien olor de resclosit; targetes, algun Full Diocesà, cromos o algun article de diari retallat.
Bé. Tampoc no vull exagerar: en una majoria de llibres vells que compreu no hi trobareu res. Però us haig de dir que porto ja cap a 10 anys seguits que dedico un dia de l’any a remenar llibres vells. I n’he adquirits passat d’un miler, i, d’aquests, sí que us puc ben dir que passat un centenar de llibres duien algun d’aquests regals inesperats.
Allò que impressiona més, però, són els llibrets verges. Allò eren llibres de debò! s’imprimien 16 pàgines a dues cares —32—, i un cop doblegades en quaderns s’anaven cosint l’un al costat de l’altre. I l’acurada feina del lector, abans de posar-se a llegir, era d’anar obrint-les amb un talla-paper, una fulla d’afaitar, un ganivet o unes tisores. Quan em trobo amb un llibre d’aquests, que ha romàs cinquanta o seixanta anys com una capseta tancada, a la satisfacció de la compra realitzada s’hi afegeix el plaer d’haver adquirit un llibre vell, nou de trinca.
Article:” El llibre vell” de Joan Carreres i Péra, amb motiu de la XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, en el PuntDiari del 24 de setembre de 1981.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Ser bibliómana a finales del siglo XX es en cierto modo correr una aventura. Admitamos, primero, que el vicio o la debilidad libresca está pasada de moda. Por demás, bibliómano, de permanecer estrictos a la definición del diccionario, es el término que designa a las personas que sufren la pasión de tener muchos libros raros. Y yo no los tengo. Cuando menos no en el sentido riguroso al que la voz hace referencia: libros valiosos de bibliófilo, ejemplares únicos o extraños. Si a fuerza de insistir he conseguido algunos de esta categoría ha sido casualmente. Hoy no basta con andar con lupa por los libreros de viejo ( cada vez más exiguos en calidad y menos aventajados de decorado y contenido); se necesita tener dinero y ambición bibliófila.
Porque los libros resultan caros ( aunque esta opinión es discutible), porque la compra hhabitual y desmedida de éstos no es un placer popular como lo puedan ser el tabaco, la droga o la videomanía y, por otras razones que oprtunamente desvelaré, coleccionar libros, en el umbral del año 2000, comporta una serie de peripecias y lances extraños típicos de aventura intelectual y, en ocasiones, también física.”
“El ladrón de libros y otras bibliomanías”, Nuria Amat, Muchnik Editores, Barcelona, 1988, p. 15.
Biblioaprenent 