
“Els temps moderns acostumen a reunir els consells en uns mateixos indrets, i anar amb els ulls tapats resulta moneda falsa.
La llengua i la cultura han estat el gran forn i sempre han dut la cara neta. Són els cementiris els que s’han fet vells. Les muralles arriben fins a les ones i tenim moltes coses per a anunciar. La nit no ens ha fet perdre mai el camí de la voluntat, i això que el nostre caràcter, sempre que pot, més aviat convida a festa. La pròpia cultura, rosegada per l’acció de l’aigua, ens ha ajudat a sobreviure i a destruir les disfresses. Els llibres han estat els punts brillants de la nostra nit i, de bon matí, han fet que no ens haguéssim de presentar al món com a senzills presoners. El nostre poble, que no sol caçar sinó recollir i que s’ha passat tant de temps disfressat, ha hagut de pagar l’entrada fins i tot per a entrar a la gàbia. Certament, la vida real ha estat la desfiguració de la vida plausible. Però la llibertat ens ha servit de calendari, perquè els països tenen un cos i una memòria. I l’esperit no ha estat tan fàcil de disfressar en donar la relació dels tocs de campanes. Ara que tornem a recuperar la nostra identitat nacional i a desfer cadenes de nusos, redueix els obstacles el fet que disposem d’una cultura rarament sencera a través dels segles. I jo espero que, malgrat els hiverns malignes i els equívocs, la podrem fer servir per a festivar encara moltes primaveres si sap tocar bé les hores en lloc de simular ninots i repicar fora de temps. Foc i llum! Que la rutina no arreli. Maldem perquè hi hagi un bon esplet d’ordis, i força poetes oficials, i molta gent de lletres que tiri! No cal pas fundar nous càrrecs per comprovar que els finestrals encara duren i que, sense haver d’anomenar cap misteri, a la nostra tradició, sempre hi fa vent. L’argolla del portal no necessita ornamentacions. Poc ens aturem mai darrera ningú si al paisatge hi ha ginesta. A posta de sol pugem al terrat, i una palada de targetes ens fa convergir en la feina de redreçar-nos. Pares, avis, besavis, tresavis, rebesavis van saber treure les fustes i fer el fons més ample. El mar no s’ha de venjar de res si som conscients de trobar-nos al començament d’un tram de carretera i ens posem a treballar de ferm. D’altra banda, la cultura fa la nostra imatge tan al viu, que molta gent ni s’atura per orientar-se i va per feina; vull dir que s’imposen el fet de lloar les obres com un deure de pairalisme.
Amb tot, els llibres són fulles de l’arbre del món. Si filem prim, a cada cantonada ens posem un barret que ens obliga a mantenir el cap alt, i no hi ha carrer amb bandera vella. Els qui avui s’omplen de llaços encara ahir es desafiaven a mig camí quan les pedres recolzaven damunt la febre. Corre el perill de prendre’ns la roba, però així ens anem recuperant lluny de la utopia. Tanmateix, del carbó, no en pot sortir verdura, però entre els enderrocs ha estat trobat un llum. Es així com un turó encara pot servir de tambor i el mar arriba fins a les parets mateixes del casal. No dubto que en el futur els Països Catalans seran els arquitectes de la tempesta, perquè en el passat hauran sabut resistir millor el fred. Això vigoritza el caràcter. Ara com ara la societat no va en camí de transformar la força en consciència, i el progrés representa la integritat humana davant l’especialització embrutidora. Si celebrem algun ball, cal que sigui a profit nostre. Ens en sortirem? La cultura, com la sang, esdevé el gran secret que conserva tota la significació. Els gats dins el sac no disposen d’altre cascavell, ni els polítics, d’altra força tan decisiva.
Pregó de Joan Brossa: “A manera de crida”, XXIX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 1980. En el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1980.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Mas volvamos, tras este largo preámbulo, a la bibliofilia, y entremos de lleno en el tema del ex-libris erótico. Es evidente que, dada su intimidad, para este tipo de ex-libris no han podido existir los habituales tropiezos, pues jamás hubo de someterse a las normas o leyes de las estampas o de la “Prensa e imprenta”. Se trata en todos los casos de tiradas privativas de un individuo cualquiera, que él no va a comercializar sino que, por el contrario, destinarà a un uso muy restringido y localizado. Solamente la limitación que el propio titular señale al ilustrador – pues es preceptivo que el cliente dé las ideas del ex-libris – podría frenar la libre fantasía de este último. pero es natural que no se llegue al ex-libris erótico si no se ha formado previamente una biblioteca temática de libros de la especialidad, por lo que parece quee ésta ha de ser una condición “sine qua non”.
Pues bien, si en otros tiempos era ésta una dificultad casi insalvable, lo que incitaba aún más al bibliófilo a elegir precisamente el tema, hoy es sencillísimo formar esta clase de bibliotecas de erotismo, dada la frecuencia de ediciones de este género, no solo en cualquier país foráneo, sino incluso en España misma.
Del ex-libris erótico dice Camilo J. Cela que “ es de aparición reciente – no anterior al siglo XIX – y en el tratamiento que se da a sus motivos ilustradores, no suele estar ausente un saludable y jocundo humor cachondo”. ( Por cierto que a Cela, como pude recordarle en un artículo dedicado al tema, se le escapó una curiosa papeleta para su Enciclopedia: la del reloj erótico).

Relojes o libros, alguna razón hay para el paralelismo, ya que lo que se plantea en este asunto es la alternativa entre la intimidad o la divulgación, debido no solo al pudor general sino, en el caso de los relojes a ciertas disposiciones de la clerecía evangélica suiza, asunto bien estudiado por A. Carrera en su libro Les heures de l’amour. En ocasiones, sus propietarios se muestran hasta vergonzosos, y más de uno impidió que a su reloj se le hiciesen fotografías, ni siquiera bajo promesa de no citar al poseedor. Tanto Carrera como yo mismo hubimos de valernos, pues, de fotografías de fondos museísticos y de algunas aparecidas en catálogos de subastas, en los que figuran cada vez con más frecuencia, dado el valor alcanzado por estas piezas en la actualidad.
En la misma papeleta acerca del ex-libris añade Cela: “Son numerosas las coleccciones y, según Lo Duca, figuran entre las más importantes las de K.J. Obratil, de Praga ( que editó, añadimos nosotros, en tirada de 150 ejemplares, un album con 280 reproducciones de ella), la del Dr. Viallet, de Brest, la del Dr. L.A. Rato Opizzioni di Torre, de Roma, la de Hans Heeren, de Hamburgo, y la de H. Buriot-Darsiles, de París, sin duda entre otras muchas”.
No ha querido Cela ser prolijo en esta ocasión, porque solo en París sabemos que están las colecciones de Mathieu-Varille, E. Olivier y J. Rousset, R. Keller, Fritz Erler, Rolf Erikson. El comentario se ilustra con dos ejemplares de la propia colección de C.J.C., los cuales ho hacen ningún desairado papel entre las divertidas ilustraciones que adornan la Enciclopedia del erotismo, y en los cuales creemos reconocer la mano de Franz von Bayros, que en 1909 hizo una edición privada con veintiún dibujos de ex-libris ficticios, de admirable realización.
Article: “ El ex-libris erótico” de Luis Montañés a Cuadernos de Bibliofilia, número 8, 1981-82, p. 10-13.

