Marca d’impressor de Rosembach
“ No hi ha persona erudita en les Arts del Llibre, principalment a Espanya, i Catalunya d’un mode particular, que desconeguin la importància arqueològica professional que contenen les dades històriques de les dues primeres instal·lacions tipogràfiques efectuades als principis de l’art, dintre del cenobi benedictí, d’aquella rara i excepcional muntanya, característica, com poques, degut a la seva particular naturalesa i estructura.
El dia 21 de maig del 1498, el Monestir de Montserrat, que encara no tenia impremta pròpia, va rebre de l’impressor barceloní Joan, estampador, 18.000 exemplars de Butlles d’indulgències, nombre crescudíssim en aquells temps.
El dia 22 de maig del 1498, també rebien del mestre impressor Miquel, de Barcelona, 794 exemplars de Butlles destinades també al Monastir de Montserrat.El dia 28 de desembre del 1498, arribà al Monastir de Montserrat l’impressor Joan Luschner, contractat a Barcelona per Fra Pere de Burgos i Fra Pere Camps, per a instal·lar una impremta al Monastir de Montserrat.
Un dels primers segells de la impremta de Montserrat
Acompanyaven a Luschner, Udalric Belch, de Ulma, qui fabricava la tinta; Udalric de Saragossa, qui donava la tinta a les formes; Tomàs, caixista; Enric Squirol, estampador; Joan, tirador de la premsa; un altre també anomenat Joan, caixista; Just, tirador de la premsa i estampador.
El dia 7 de gener del 1499, al Monastir de Montserrat es signat un pacte entre el Prior del Monastir, d’una part, i Joan Luschner, mestre d’impremta, ciutadà de Barcelona, de l’altra, per la impressió de quants Breviaris i llibres volguessin el Prior i Comunitat, comprometent-se, l’impressor Luschner, a posar-hi el paper i gènere necessari, pagant el transport del menjar i beure, a més del jornal, als operaris.
El Prior , en nom de la Comunitat del Monastir de Montserrat, s’obligà a donar habitació, en el Castell d’Olesa, al mestre impressor Joan Luschner, a la seva muller i un fill, i a pagar les tintes.
El dia 18 de gener de 1499, es troba la primera notícia de la fosa de tipus d’impremta a Espanya, i és amb aquesta mateixa data que hi ha escriptures que fan referència a la instal·lació de la impremta.
Segons es desprèn, Joan Mock signava Ans Moco, suís o belga, havia de fondre els tipus de lletres a complerta satisfacció, corrent al seu càrrec, el metall i totes les altres despeses que poguessin ocasionar-li el seu compromís.
A més, venia obligat, corrent pel seu compte les despeses, a anar a Perpinyà, pels punxons, i també a ajustar les matrius i donar proves de les lletres que tenien de servir per imprimir els Missals.
El dia 1 de maig del 1500, l’impressor Luschner i els seus oficials perllonguen el seu contracte amb el Monastir de Montserrat, fins el 15 de novembre de l’esmentat any.
Del 4 de febrer del 1499 al 15 de novembre del 1500, s’imprimiren al Monastir de Montserrat, 7.691 exemplars de diferents obres, algunes d’elles, però, eren simplement opuscles.
Els devia complaure el resultat de la impremta, i quan s’exhauriren les existències, els monjos acordaren portar a Montserrat una altra impremta, per a poder gaudir de la natural comoditat que significava poder tenir-la sempre al costat d’ella.
El segon contracte s’estipulà amb el cèlebre alemany Joan Rosembach, qui tenia ja impremta a Barcelona, i que figura en la història entre els més notables impressors ambulants, i per tal circumstància va ésser el primer que s’instal·la a la ciutat de Perpinyà, on, el mateix que a Tarragona ( 1499–1500), va acreditar la seva personalitat i el seu art amb el Breviarum Elnense ( any 1500), notable edició litúrgica, a dues tintes.
El lloc on dit impressor va romandre més temps fou a Barcelona.
Rosembach va emportar-se el que necessitava, del seu establiment de Barcelona, per a instal·lar-se al Monastir (1518 a 1522), secundat pels operaris, Guillem, caixista; Vendel, llenguadocià; Joan, Pere i Martí.
Instal·lats tots dalt d’aquelles serralades, en un ambient de tranquil·litat, que porta la suau concentració de l’esperit, els convidava a les pràctiques de l’art.
També hi estigué un tal Dionís, de qui es diu que són les vinyetes, inicials i lletres.
En 8 mesos es van imprimir 3.001 exemplars de quatre obres distintes.
Dues oficines tipogràfiques tingué el Monastir de Montserrat; una, al segle XV, i l’altra al segle XVI, quan era cosa fàcil carregar, premsa, caixes i atuells, en dues mules, per a ésser transportades no solament d’una comarca o població a l’altra, sinó també d’un país a l’altre, com s’acostumaven a fer els transports en aquells remots temps.
Aquella impremta solament va tenir per objecte subministrar bé i uniformement, i amb normal promptitud, les principals comunitats hispàniques de l’Orde benedictí. El negoci comercial no els interessava. Article de R. Canivell: “Història de la impremta a Montserrat”, en la revista Curiositats de Catalunya, n112, del 21 de març de l’any 1936. ( Cont.)
Marca d’impressor de Rosembach
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ A comienzos de los ochenta, Madrid era algún amigo y sobre todo las librerías de viejo, la Cuesta de Moyano, el Rastro. Lo demás, salvo las casas de comidas asturianas, podía esperar o estaba en un muy segundo plano. Para cierta gente así sigue siendo: la feria de primavera y de otoño, los encuentros azarosos a su sombra, escritores, editores, lectores…
Personajes de aquel Madrid: don Alfonso Riudavets, barojiano entre los barojianos, que tenía familia en Pamplona y que 30 años después se acuerda de un libro que me vendió: el Examen de ingenios, del navarro Juan Huarte de San Juan; Berchi con su carrito en el Rastro, librerías desaparecidas, aquella fantàstica de Molina, otras que ya no son lo que fueron, escenarios de novelas desordenaadas, tabucos, almonedas… Y Manolo Gulliver en su librería de la calle de León, lugar de encuentro de una generación de escritores y pintores. Casi diría que los viajes a Madrid no tenían otro objetivo que ese, la husma libresca.
Rastro de Madrid
Si hablo de libros, tengo que hacerlo de bibliófilos. Con mucha coquetería, Juan Perucho hablaba de la fatigosa tarea de enseñar libros, cuando se veía que disfrutaba horrores haciéndolo. Pero si fatigosa es la tarea de mostrarlos, la de seguir a un bibliófilo en campaña es agotadora. Una vez, en París, en otra vida, tuve una jornada de caza con un bibliófilo infatigable que empezó antes de que abriera la primera librería y al caer el día, en la otra punta de la ciudad, me rebelé y le juré que o entrábamos en el primer bar que estuviera abierto o me sentaba en la acera. Convino ante el temor de que cumpliera mi amenaza, y hasta le gustó el petit calva que tomamos. Error el mío porque el popular traguito le dio renovadas fuerzas exploradoras al trote largo: fue un “agujero normando” para su bulimia libresca.
Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz ,Madrid, 2019; p.4-5.
Biblioaprenent 