Façana de la Impremta Cormellas, en el carrer del Call 14 de Barcelona
“ A Barcelona, durant el segle XVI, l’art de Gutenberg va tenir més preponderància que en altres llocs de la Nació.
Es pot assegurar que a mitjans del segle XVI solament tenia Barcelona dues impremtes, o oficines d’imprimir, i a finals d’aquella centúria ja comptava amb cincimpremtes.
A partir d’aquest moment, l’art de Gutenberg pren tal volada que durant la centúria de 1600, teníem instal·lades a Barcelona unes 30 impremtes, havent-n’hi de tan importants com la d’en Cormellas, la qual es suposa que, sols despesades en material, tenia invertides unes 67.250 ptes., i també en aquella època es parla d’una de renom, dels germans Vilella, tan ben assortida, que es pot dir que no es troba a mancar res del necessari a una impremta en aquella època, per poder compondre llibres de Cor, Missals, Breviaris, i tot el referent a llibreria.
Les indicades impremtes tingueren una existència llarga, però a totes les existents pels anys 1683 es té d’afegir una altra que precisament s’instal·là al carrer de Cotoners, on ja feia anys hi havia instal·lada la d’En Rafael Figueró, la qual comptava amb molt de crèdit entre els barcelonins.
Marca d’impressor de Rafael Figueró
El fundador de la nova impremta és Joan Jolis; segons les notes que tinc recollides, respecte a l’obra de l’impressor, tinc de fer constar, com a notable, la primera obra sortida de les seves premses, que fou la que porta per títol “Tu vida es tu fruto, Adán”, escrita pel Pare Fr. Carles Vives, ermità profés de Sant Pau i preceptor d’Humanitats, en la vila de Miravet d’Ebre.
Van seguir altres de diferents autors que van posar a prova l’activitat i constància en el treball d’aquell Jolis, que fou mestre en l’art d’imprimir.
Aquest cognom, com el nom d’en Joan, vénen repetint-se des de fa més de setanta-dos anys, la qual cosa indica que hi havia Joan Jolis, pare i fill, impressors.
Marca d’impressor de Joan Jolis
El 1775, s’acabà de publicar l’edició del “Quixot”, que va ésser valorada amb tipus i gravats al boix, i figura en la Bibliografia Cervantina com una de les primeres edicions fetes a Barcelona, d’aquell llibre immortal, fet pel rei de la literatura castellana.
Devia haver mort el segon dels amos de la impremta de referència, per quant surten impressors d’aquella casa amb el nom de Hereus de Joan Jolis.
Els Hereus, als pocs anys cedeixen la impremta a Bernat Pla, i a comptar de 1764 surten els impressors de l’antiga casa de Jolis a nom de Bernat Pla. Sots la nova firma, aquesta augmenta notablement, dia per dia, la seva reputació i crèdit, i sens dubte és una de les que gaudeix més del favor del públic, tot hi haver altres impremtes que tenen tanta fama, justificada pels seus impecables treballs.
D’aquell temps data la introducció dels impressors de la casa Pla en el Seminari i en el Palau Episcopal de Barcelona. Llavors s’efectuaren grans reformes en el règim, administració i ensenyança de dit Seminari, gràcies a les innovadores iniciatives de l’Il·lustríssim Prelat don Josep Climent, de les quals fou fidel executor el jove prevere don Fèlix Amat, entusiasta protector de la impremta del carrer de Cotoners.
Desapareix d’aquest món el diligent i expert Bernat Pla, probablement a principis del segle XIX, i el substitueix en el govern i en l’administració de la impremta la seva vídua, Tecla Pla, amb quin nom trobem els impressors de dita casa a partir d’aquest moment, 1803, i continuà amb creixent èxit els treballs de dita casa baix la direcció de dita senyora Tecla, secundada fidelment per Vicenç Verdaguer, qui va entrar com aprenent d’impressor, i en la seva constant aplicació i talent demostrat, havia arribat a conquistar el lloc, tan merescudament, que en vida de Bernat Pla ja se li confia el regentar la impremta.
El cas de la Vídua Pla, continuant l’obra del seu marit, no era nou en els anals de la tipografia barcelonesa, puix trobem els següents, merescudament reconeguts per la història:
Catarina Mathevat, 1646 a 1713.
Maria Angela Martí, 1730 a 1763.
Maria Angela Giral, 1733 a 1788.
Eulàlia Piferrer, 1782 a 1818.
A la llista d’aquestes barcelonines que figuren entre els impressors que han sobresortit en aquesta ciutat, tenim d’afegir el nom de la que ho fou de la faisó més evident, i que és el de la senyora Francisca Verdaguer.
Impremta de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. Anys: 1683–1689–1707–1724–1747–1750–1755.
Impremta de Jolis, carrer de Cotoners. Any: 1763.
Impremta de Joan Jolis, carrer de Cotoners. Any. 1783.
Impremta de Bernat Pla, carrer de Cotoners. Anys: 1778–1779–1781–1782.
Oficina de Tecla Pla, Vídua, administrada per Vicenç Verdaguer, carrer de Cotoners. Anys: 1803–1805.
Hereus de la Vídua Pla, carrer de la Princesa. Any: 1857.
El canvi evolutiu de la raó social primera fins l’actualitat, queda històricament ressenyat en aquest article, però com l’establiment no s’havia traslladat fins a mitjans de 1913, estant establert més de 50 anys en el mateix carrer, i com sia que en les dades que acabem de relatar, resulta que els peus d’impremta acusen un canvi anterior, això s’explica sabent que entre els anys 1851–1853, amb motiu de l’obertura de l’actual carrer Princesa va ésser enderrocat part del carrer de Cotoners, i, com a conseqüència, part de la casa on hi havia instal·lada la impremta dels Hereus de la Vídua Pla, i de llavors que la impremta té la seva entrada per la part nova del carrer de Princesa, i per dita causa es tingué de modificar l’adreça llur.
La importància de la casa quedà demostrada, d’una manera ben palesa, envers 1893, amb motiu d’una exposició de llibres i impresos de Catalunya, organitzada en els salons de l’Ateneu Barcelonès, on varen ésser exposats diversos gravats de fusta ( boixos) molt antics, propietat de la casa Hereus Vídua Pla.
Marca d’impressor de Cormellas
Aquesta casa conserva, com a record, les caixes de la impremta volant de la guerra de la Independència, disposades de tal forma, que es podien portar d’un lloc a l’altre sense por d’empastellar les lletres dels diversos caixetins, per la qual cosa tenia una tapa de fusta a la part superior i sostenint-se per la part inferior; trofeu, quasi heroic, de baronívola figura de la senyora Francisca Verdaguer.
Els impressors tenen, com a patró, des del segle XIX, a Sant Joan Ante Portam Latinam, quin martiri devien recordar la pietat dels nostres, cada vegada que ells elaboraven la tinta d’imprimir, la qual no es venia en el comerç del nostre país, abans del primer terç del segle XIX.
El dia 6 de maig, dedicat a l’esmentat Sant, era festa en tot el gremi, i es celebrava amb una solemnitat religiosa. Es completava dita festivitat amb un acte de beneficència; al mateix temps es repartien unes fulles soltes, amb poesies, que alguna vegada eren originals de grans literats i poetes eminents de la nostra llengua.
Article de R. Canivell : “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº10, del dia 7 de març de 1936. Pags. 8-9.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Pío Baroja, que se pasó la vida comprando libros y que recibía catálogos de viejo hasta en su exilio parisino – y que siempre se miró mal en el espejo -, decía que los libreros de viejo eran tipos curiosos. Más lo somos los compradores y en la literatura hace tiempo que unos y otros hemos entrado como personajes; y seamos o no curiosos, todos vamos camino de convertirnos en unas raras avis. El nuestro es un mundo libresco que poco a poco se ha ido reduciendo, tanto que más que hablar de libros y de autores, empezamos a hablar como conjurados que se dan el santo y seña.
¿ Gente curiosa los lectores? En la tremebunda feria 17 de Julio, de La Paz, vi una chola de rigurosa pollera y borsalino de reglamento, increpar a un feriante porque no le traía su Flavio Josefo… Y qué decir de aquel entusiasta que se acercó a un puesto a ver si tenían algo de gladiadores y se llevó una vieja edición de la Historia de Roma de Mommsen en varios volúmenes…
De hecho Baroja, cuando tenía que armar – enjaretar decía él -, un relato, solía hacerlo alrededor de un club del papel, hasta en los peores momentos, cuando intenta irse a América, en la ciudad del Havre. Para él una librería de viejo era un lugar protector, acogedor, el único que de verdad le gustaba. Estaba orgulloso de la biblioteca que había formado. Compraba libros hasta en las peores circunstancias. Los libros caros que compró en su exilio parisino, en la desbandada de 1940 los dejó en Bayona en casa de unos antiguos amigos – no en la casa de una familia que conocía apenas -, los García-Larrache, que cuando los vio Gregorio Marañón – cuando pasó por Bayona para ver si los cuadros de los García-Larrache eran de los saqueados en el Madrid rojo -, le hizo decir: “Caramba con don Pío, con que no tenía dinero”.Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.3-4.
Biblioaprenent 