Biblioteca Monastir de Silos
“No podíem deixar de parlar dels bibliopirates, algun dels quals no reparen en mitjans per aconseguir els objectes del seu col·leccionisme, encara que siguin el desfalc, el furt i, fins i tot, l’assassinat. Caldria diferenciar-ho del bibliocleptòman, el que roba llibres per un impuls incontenible i sense ànim de lucre.
Tot i que els llibres s’han mostrat per molts incomprensibles i inservibles, sempre han estat objectes amb prestigi i valor comercial, de manera que en molts casos han estat robats. Les biblioteques antigues intentaven impedir els robatoris encadenant els volums a prestatges, faristols i taules. També hi havia pena d’excomunió per als que gosessin robar algun volum de certes biblioteques, i fins i tot malediccions gravades en els murs. Tot i així, això no ha dissuadit mai als lladres, i molts dels llibres actualment en comerç han estat furtats, robats o venuts il·legalment, com els de el Monestir de Silos, per posar un exemple. En molts casos s’intenta fer desaparèixer el segell de la biblioteca original esborrant-ho, raspant i, fins i tot, arrencant part del full en què es troben (que sol ser la portada), quan no el full sencer. Eco tranquil·litza al afirmar que els que roben els llibres són els bibliòmans i no els bibliòfils, i ens recorda amb humor que el major lladre de llibres de la història tenia de cognom Libri.
Mapa de Juan de la Cosa, 1500
Alguns exemples de bibliopirateria:
Juan de la Cosa va realitzar el primer mapa d’Amèrica i el va donar a Isabel la Católica el 1500. Les tropes napoleòniques el van robar de la Casa de Contractació de Sevilla, i en 1832 va ser venut en una subhasta de París. Al morir el seu comprador, un diplomàtic holandès, el 1853, va ser adquirit en subhasta per un representant del Govern espanyol, i des de llavors està en el Museu Naval de Madrid.
El Cançoner de Baena va ser traslladat del Monestir de l’Escorial a Madrid i conservat el 1820 a la Biblioteca Reial, d’on va desaparèixer per ser subhastat a Londres el 1824. Comprat per Richard Heber, a la seva mort va ser subhastat, i el 1836 el va adquirir la Biblioteca Nacional de París, on encara continua. Sánchez Mariana informa d’un altre còdex de segle XII, que va ser robat abans de 1800, retornat en secret de confessió, i novament robat, juntament amb la còpia que es va treure, abans de 1870.
Cançoner de Baena, ca.1445
Un canònic de la catedral de Conca va robar, fa uns anys, gran quantitat de llibres de la biblioteca catedralícia. Van ser amagats en un local molt humit, de manera que molts es van destruir. A més l’Església no ho va denunciar.
Igualment, tampoc van ser castigats el canonge arxiver de la catedral de Zamora i un bibliògraf cordovès que han estat condemnats a un any de presó i 41 milions de pessetes d’indemnització per haver furtat 466 llibres de la Biblioteca del bisbat de Zamora entre 1994 i 1996.
Un altre bibliotecari extremeny venia els llibres al seu càrrec, però deixant les tapes per dissimular l’absència. I hi ha llibreters que actuen com peristes de llibres de procedència il·legal, fins i tot que els roben ells mateixos.
Gallardo s’asseia a la Biblioteca Nacional al costat d’una finestra que donava al pati i li anava tirant, els llibres que li interessaven, per la finestra a un criat.
I recordar aquella anècdota de cert bibliòfil que es va negar a prestar un llibre, i davant la insistència del demandant, li va mostrar els seus 3000 volums aconseguits pel procediment de no tornar els que li havien prestat a ell.
Article en el vlok Letraherido: “ Bibliòfils i bibliopirates”. ( un vlok molt interessant amb molta informació )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Papir de Rhind (1650 aC)
“ El portavoz de feria del libro puede dedicar su discurso al libro clave a través de los tiempos y cantar las excelencias de ciertas obras, vitales para el progreso, por ejemplo, el “Papiro de Rhind”, compendio de matemáticas con treinta y siete siglos de antigüedad, la “Enciclopedia” de Diodoro Sículo, los “Comentarios a Aristóteles” de Alberto el Grande y “El Capital” de Carlos Marx, entre una nómina apabullante de títulos que dejarían muy alto el copete de sus conocimientos bibliográficos. Sin remontarse a la paleosabiduría, el pregonero puede examinar la industria editorial contemporánea y ver que marcha, aprobar el chaparrón de publicaciones de cualquier materia y de cualquier calaña que nos abruma cada año, destacar el censo impresionante de autores que malviven de la letra impresa, ponderar la creciente afición a la lectura del personal moliente, explicar el extraño negocio de los editores, el agosto de las imprentas y el pan de cada semana de los críticos. Puede, incluso, pronosticar un nuevo siglo de oro español consagrando a sus amigos escribidores, en un animado tráfico de influencias según afecto ideológico, tribu editorial o familia equívoca y, de paso, promocionarse en el mundo exitoso de la literatura, a veces tan discriminatorio. Mas, el pregonero puede echárselas de agorero y llorar la muerte del libro impreso en papel, pecado de conjetura en el que yo mismo caí ante esa diosa del octavo día apodada Informática.
Sin embargo, pocas veces el heraldo de feria dedica su pregón al mercader de libros, al vendedor de libros, al librero que decimos ahora. Cuando este, en la dinámica editorial, es la pieza útil, la que da salida a la producción y permite el provecho. Es como la otra portada del libro. Y no habría grandes fábricas de impresos, ni complejas estructuras editocomerciales y menos aún escritores de temporada con hermosos derechos de autor, si no existiera esa terminal mercantil llamada librería. El mercader de libros, además, fue siempre el fiel y el baremo que establecía, en su justa medida, la vitalidad de una obra literaria o científica. Así lo entendieron los griegos del exilio al iniciar en Roma el comercio de libros y antes de nada crearon la figura del bibliopola, es decir, el librero, el individuo especializado que ofrecía al público, directamente y sabiendo qué vendía, las obras importantes de la cultura helénica. Aspecto gremial que desarrolló Andrónico de Rodas, editor de Aristóteles y de Teofrasto, con una amplia red de librerías en distintas ciudades, instruyendo previamente a los vendedores con cursos específicos para mayor eficacia en la tarea”.
“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Biblioaprenent 