Ex-libris d’H. L. Urban fet per Franz Bayros (1924)
“ Hi ha els ex-libris anomenats eròtics, els quals han estat blasmats per algú, injustament, car també poden ésser obra d’art i reflectir perfectament una personalitat. Atenció, però: cal discriminar l’eròtic del pornogràfic. L’erotisme no és res més que una forta passió amorosa, i si bé les passions són debilitats de l’ànima, en el fons de l’erotisme juguen els imponderables del desig indominable i consubstancial de la psiquis amorosa. ¿ Per què ésser, doncs, tan terriblement puritans i austers intransigents amb l’erotisme ex-librístic? Cal reconèixer l’existència dels ex-libris eròtics com es reconeix que hi ha grans artistes que els realitzen, entre els quals destaca Bayros com el més pulcre i sentimental i com el mestre més famós del gènere: els seus ex-libris són col·leccionats amb cura i roden per tot el món civilitzat. Fóra curiós considerar Bayros – el qual també ha aconseguit fer escola – com a una mena de Luter de l’ex-librisme.
Hi ha, finalment, els ex-libris universals, que són aquells la temàtica dels quals és projectada i realitzada de manera que pot ésser indistintivament aplicada a diverses persones de qualsevol país. Aquests ex-libris ni poc ni gens recomanables per llur impersonalitat s’anomenen “neutres”. No són recomanables, perquè estan mancats d’ànima, perquè no tenen en absolut personalitat. Un ex-libris que pugui servir per a tothom no acompleix la seva finalitat essencial. El frau ex-librístic, tant per part del realitzador com per part del col·leccionista, és evident. Al primer li és molt còmode – i resulta molt poc escrupolós – espigollar entre les seves carpetes fins trobar el dibuixet arreconat i sense utilització que “ faria un bon ex-libris” (sic), i posar-hi tranquil·lament el mot “Ex-libris” i el nom de l’individu a qui va destinat l’aprofitat dibuixet. I per part del col·leccionista, o de qui vol presumir d’ex-libris propi sense realitzar-lo personalment o encarregant-lo a un artista creador, també li és còmode i econòmic aprofitar-se d’una làmina o d’un gravat vell, més o menys adient, posar-hi el seu nom i cognoms i fer-lo servir tranquil·lament com si es tractés d’un ex-libris autèntic. Els ex-libris neutres, per molt artístics que siguin, mai no seran res més que una marca material, sense ànima, ni espiritualitat, ni sentiment; una adulteració inadmissible d’una manisfestació que cal mantenir sempre pura si es vol que conservi la seva essència i no aigui en la banalitat.
Aixó. Doncs, com s’ha vist, la temàtica en els ex-libris moderns és infinita.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Al elegir, para esta charla de sobremesa, el título de las ‘Pequeñas sorpresas del bibliófilo’, mi propósito no fué otro que discurrir sobre temas que, a todos nosotros nos son especialmente gratos, para llegar a la conclusión, mediante un simple ejemplo, de que, aun siendo cada día más raros los descubrimientos de verdaderos tesoros bibliográficos, el bibliófilo puede encontrar, con facilidad todavía, materiales que sirvan de incentivo para su pasión y que le proporcionen elementos de estudio, de reflexión y de goce, en consonancia con sus aficiones intelectuales.
Han pasado los tiempos en que era posible adquirir, a precios moderados, incunables, impresiones góticas, ediciones prínceps de nuestros clásicos, de nuestros místicos y de nuestros cronistas, y ejemplares del arte insuperable de nuestros grandes impresores del XVIII. Han soplado, además, los vientos de sucesivas guerras y revoluciones, y, en cada una de ellas, ha quedado destruida una cantidad ingente de tesoros bibliográficos. Ha aumentado la cultura; y ha aumentado asimismo el amor a los libros y el número de los que los persiguen y coleccionan con afición solícita y amorosa. En la actualidad, el que vende libros, particular o comerciante, sabe casi siempre lo que vende; y, cuando lo ignora, maneja el catálogos o requiere asesoramiento y consejo, incurriendo habitualmente en el vicio de tasar exageradamente lo que, para él, no es más que una mercancía de ventajosa negociación. Hasta tal punto que, para un espíritu superficial, los actuales bibliófilos, de no ser unos potentados, estamos condenados a no poder reunir más que colecciones insignificantes y desprovistas de todo interés, o a refugiarnos en la cómoda solución de las reimpresiones modernas y de las llamadas ‘ediciones de lujo’ cuyo precio, casi siempre, sólo guarda relación con la limitación de su tiraje y con una presentación, más o menos acertada, puesta al servicio, algunas veces, de un texto mediocre.
Es indudable que todos los que amamos a los libros y ambicionamos reunir la mejor colección posible, dentro de nuestra respectiva especialidad, no podemos menos que pensar con nostalgia en aquellos otros tiempos en que, al entrar en la tienda de un librero de ocasión, al revolver volúmenes en los barracones de los mercados de libros,o al registrar los rincones de una prendería, cabía la esperanza de encontrar y poder adquirir, por un precio asequible, alguna de las ‘piezas’ que constituyen el timbre de orgullo de una colección. Pero, aun relegada esta posibilidad a los extremos límites de lo improbable, no decae nunca el interés en las constantes búsquedas que efectúa el bibliófilo; y quien merezca tal nombre, puede siempre encontrar pasto para su afición, incluso en el hallazgo de materiales modestísimos que son susceptibles de alcanzar la categoría de las ‘pequeñas sorpresas del bibliófilo’ a que he aludido.”
“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 41-43.
Biblioaprenent 