Biblioaprenent

Impremta de Gutenberg

“ Com s’ha dit, la xilografia donà lloc a Europa a la invenció de l’ impremta, perfeccionada després de llarg i interessant procés amb els tipus movibles o caràcters de lletres soltes. Això esdevé el 1440 o el 1454, degut a Faust i a Gensfleisch, conegut per Gutenberg.

És natural que l’innat afany de saber que el poble ha sentit sempre, sorgís amb el descobriment de la impremta en el període del Renaixement, ja que mercès a aquest descobriment els desheredats de la fortuna pogueren fer-se propietaris dels llibres, adquirir-ne. A partir d’aquells dies redemptors es manifestà el despertar gloriós d’intel·ligències privilegiades en tots els rams del saber. L’empirisme humà va anar cedint pas a la conquesta del talent racional. Es desenvolupar l’aristocràcia de l’humanisme, perquè aquesta rau en l’esperit civilitzat. Des d’aleshores es va palesar que el veritable poder de l’home radica en el seu cap, en la inspiració, i és a ell que han anat rendint-se els magnats, la potestat sobirana dels quals necessitava de l’ajut dels humils de tostemps.

Durant centúries, l’ex-libris d’arreu fou heràldic. Res més natural que aquell qui posseïa blasó marqués amb ell els seus llibres, fent-lo gravar el més fidelment possible. Aquells qui no podien presumir d’escut es feien fer un monograma. Els qui tenien una modesta biblioteca i no podien pagar el treball d’un artista feien estampar en un paperet: “Biblioteca de …”, o bé: “ Llibre que pertany a la biblioteca de…”, a vegades acompanyat d’una adreça, i gairebé sempre enquadrat per un filet de ratlla o de punts, o per una orla qualsevol. Però és ben evident que aquests paperets no han estat mai ni poden ésser un ex-libris, tot i que hom els consideri els més senzills ex-libris primitius: els emprats per la gent que no era blasnada durant el temps que perdurà l’escut heràldic.

També cal esmentar els filosòfics i literaris. Uns ex-libris característics de la divuitena centúria. Els componen, impresos, diversos consells, sentències o refranys, expresats sovint en llatí.

La història de les “marques defensores de biblioteques” té, doncs, dues etapes: la més antiga – indecisa i confosa en els procediments i lloc on col·locar-la en el llibre -, que evolucionà per si mateixa en trobar un origen en el blasó i els motius heràldics, els quals predominaren durant el Renaixement i continuaren fins a l’etapa moderna i de renovació, la qual trobà el seu encertat desenvolupament en l’art decoratiu i es fa assequible a tots els àmbits socials, fent honor, ensems, a la seva veritable denominació pròpia: ex-libris.

Altrament, insistint en la nostra tesi, que considerem punt cabdal, hem constatat que totes les nacions voldrien gaudir de la primacia en l’ús de l’ex-libris, cosa molt explicable si acceptèssim les marques més o menys ex-librístiques com a ex-libris. Entre els ex-libris (?) d’aquesta mena, mancats de contingut psicològic del posseïdor, es pot citar, de França, el del bisbe d’Autun, de l’any 1574, el qual fou considerat el més antic ex-libris d’aquella nació, quant reunint millors condicions, ho és en realitat el de J. Bertaud, tal com diem també al seu lloc. Així ens trobem que R.E. Sangermano, en la seva monografia Gli Ex-libris, pretén que: “Il segno, o l’ex-libris del primo tipo, fu primeramente usato in Italia ed in Francia” (sic), basant-se en un exemplar que publicà Bertarelli en el seu llibre, i que pertanyé a Apollonio Filareto, secretari major de Pier Luigi Farnese, primer duc de Parma.

Certs afanys ens menarien a l’equívoc d’arribar indegudament a considerar ex-libris àdhuc els gravats en relleu, en or o color, de l’exterior del llibre, en la relligadura, quan aquesta forma especial es denomina ja “super-libris” i no té res a veure amb els pròpiament ex-libris. Com tampoc no han estat mai ex-libris totes aquelles marques indelebles ( que no es poden esborrar o treure), aquelles inicials que, conjuntament amb el blasó, monogrames i divises són de fer desaparèixer, tal com s’observa, entre molts d’altres, en els valuosos manuscrits del duc de Berry. És precisament entre aquesta mena de marques ( no ex-libris) on trobem la de Hildebrand de Brandeburg, de Biberatch ( Wurtemberg), monjo de la cartoixa de Butzheim (1470). I la de la Facultat d’Artistes d’Ingolstadt (1482), que figura en la col·lecció de la Borsa de Llibreters de Leipzig, res de tot això és, avui, ex-libris pròpiament dit”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Ex-libris de Jean Bertaud

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es otro de esos detalles que declaran eficientemente la estupefacta tontería en que consiste este vicio [la bibliofilia], porque, vale, sé muy bien que no voy a conseguir nunca jamás ‘Al oeste del lago Kivu huían los gorilas en manadas numerosísimas, publicado por la revista Papageno en la Zaragoza de comienzos de los sesenta, pero ¿ no sé bien que si se diera el milagro de que lo encontrara, a la media hora ya se me habría pasado la euforia y me olvidaría completamente de él, convertido en un simple ‘lo tengo’ que soltar en alguna charla con quien comparta el vicio de los libros raros? En eso consiste precisamente la tontería del vicio, y lo expresaba muy bien en algún artículo Azorín: el bibliómano se reconoce porque cuando consigue uno de los títulos que persigue se olvida de él para centrar su atención en lo que importa, que son los libros que le faltan, no los que tiene.

Los bibliómanos dedicados a la literatura todavía podrían consolarse con la metadona de las reediciones, al menos para demostrarse a sí mismos que no han perdido del todo la condición de lectores que debería ser la que importase más. Pero los dedicados al fotolibro, ¿ dónde podrían ampararse? La mayoría de las grandes piezas de la historia del fotolibro no conoce reediciones – algunas, eso sí, han merecido facsímiles que por el hecho de que las ciencias de reproducción han adelantado mucho suelen tener bastante más calidad que los originales: ejemplo evidente es Metal, la carpeta de fotos de Germaine Krull -, así que el único modo de alcanzarlas es en alguno de los ejemplares de su única comparecencia. No es de extrañar que muchas de esas piezas alcancen precios de producto interior bruto de país africano”.

La novela del buscador de libros de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.238-239.