“El 1903 és ( Ramon Miquel y Planas) un dels 32 membres de la Societat Catalana de Bibliòfils, presidida per Pau Font de Rubinat, primera associació que s’interessa pel llibre com a obra d’art segons ho indica el seu estatut: “L’Objecte d’aquesta Societat és la publicació o reproducció d’obres catalans inèdites o rares que tinguin interès a Catalunya i als demés reialmes i Territoris de llengua catalana “. La Societat va funcionar fins el 1912 i va publicar vuit obres usant en la impressió amb els tipus gòtics creats per Eudald Canibell: Llibre de Santa Maria, de Ramon Llull, Oliva de Vilanova, 1905; Història de Jacob Xalabín, Oliva de
Vilanova, 1906; Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1906; Estudi Histórich i Literari Escrit per en Gabriel Llabrés sobre el Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1907; Llibre dels Set Savis de Roma, Barcelona, L’Avenç, 1907: Elogi de la Follia, de Desideri Erasme, Barcelona, Manuel Henrich i Cia, 1910; La visió delectable de Alfonso de la Torre, Bachiller, Barcelona, Manuel Henrich i Cia, 1905; Cançoner Sagrat de Vides de Sants, Barcelona, L’Avenç, 1912. ” És tracta d’una sèrie de vuit obres que formen part del grup més selecte de llibres neomedievals impresos a Catalunya “. A més d’aquesta sèrie, l’Associació també va patrocinar durant aquests anys una reproducció facsímil d’Art de Ben morir ab el breu confessionari tomata de llatí en romanç per Instrucció de les persones no sabants el llatí, Fidel Giró, 1905, i una versió de La Fiameta , de Boccaccio, L’acadèmica, 1908.
De l’13 al 18 d’octubre de 1906 Ramon Miquel i Planas participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de nou al costat de Eudald Canibell, director de la Biblioteca Pública Arús i president de la Comissió de l’Exposició Bibliogràfica en la qual es presentaran unes quantes joies de la bibliofília catalana.
En 1912-1913, quan el govern espanyol es desinteressa del projecte d’Exposició Internacional d’Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre prevista a Leipzig per a l’any 1914, l’Institut Català de les Arts del Llibre decideix organitzar la representació nacional i Ramon Miquel y Planas és el secretari del Comitè organitzador.
Aquestes successives responsabilitats indiquen que en un moment estel·lar de la producció editorial a Barcelona, quan un grup d’editors emprenedors (Montaner i Simón, Espasa, Salvat, Gili Roig, Gallach) han transformat la capital catalana en el centre editorial per als llibres en castellà , Miquel y Planas no es desinteressa d’aquesta producció que funciona a escala industrial. Participa de manera activa en les associacions professionals que acompanyen aquest moviment reivindicant l’aportació de la bibliofília que permet mantenir el vincle amb les brillants realitzacions del passat i proposar per al present uns criteris de qualitat comparables amb el que es practica a les nacions europees que hagin designat el llibre com un criteri de progrés.
A la fi de la seva vida, en una conferència inèdita pronunciada al Curset de Llibreria organitzat el 1944 per la delegació a Barcelona de l’Institut Nacional del Llibre Espanyol (INLE), Ramon Miquel y Planas conclou amb aquestes paraules: “la bibliofília és molt més seriosa del que ordinàriament es creu: significa el procediment de donar elevació al nostre esperit per mitjà de l’estudi i la reflexió”. La reiteració de semblant convicció quan Espanya es troba exhausta després de tres anys d’una guerra civil cruenta i destructora, mentre Europa està encara en flames, no només pot semblar admirable sinó que ofereix sens dubte el motiu essencial de la participació activa de Ramon Miquel y Planas , aquest mateix any, en la fundació de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.
“De l’afició pel llibre a la defensa i promoció de la bibliofília“, Philippe Castellano. Al llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA & ABB, Andorra la Vella, 2019.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Cabe estar en desacuerdo con los diccionarios en cuanto a la definición que dan del bibliófilo: ’ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros’. Creemos que de no haber fallecido tan prontamente Antonio Rodríguez-Moñino – desde su nombramiento como académico de la Real de la Lengua -, tal definición habría sido modificada.
Es obvio que resulta deficiente, pues el campo de los bibliófilos es más extenso que el constrictivo expuesto en la mencionada definición. Sí, es cierto que estos pueden buscar ediciones originales, correctas y raras, pero su afición o dedicación desborda tales limitaciones, como en el caso, más frecuente, de la especialización en determinadas materias o temas.
Resulta arduo definir con exactitud lo que debe entenderse por bibliófilo, dada su concomitancia o posible confusión respecto – por analogía – con quien colecciona libros para satisfacer cierto interés profesional ( científicos, historiadores, literatos), o bien por caprichosa afición. Son, además, complejos de discriminar los conceptos de bibliófilo y de bibliómano – dicen de éste que su única ambición es acumular obras, importándole más el número de ellas que la calidad-. Pero todo bibliófilo asume cierto matiz de bibliómano, siendo difícil encontrar un bibliófilo ortodoxamente puro. Éste tendría como meta lograr un libro que desea vivamente para, primero leerlo, y luego, en determinadas ocasiones, admirarlo, manteniendo permanente y latentemente una sensación de saturada dicha al saber que está en su poder tal libro – de contenido interesante, de encuadernación a su gusto, de rareza incuestionable-. El bibliófilo es, pues, más culto que el bibliómano, ya
que para serlo, deben coincidir en él los factores de amar al libro como promotor de lectura y al mismo tiempo como ente.
Citaremos dos juicios negativos dedicados al bibliófilo. Según La Bruyère: ’Es un individuo que no lee’. Y según Henri Beraldi, en su Bibliothéque d’un Bibliophile: ‘ Todo París, en semejante materia [en bibliofilia] son veinticinco personas’.
Según Javier Lasso de la Vega, en Bibliofilia y Comercio de Libro Antiguo (1947): ‘ La voz bibliofilia fue empleada por primera vez por Salden ( Cristianus Liberius Germanus, pseud.) en un primoroso librito titulado Bibliophilia sive de Scribendis legendis et aestimandis exercitato paraenotica, impreso en Utrech en 1861. En dicho libro afirma que ‘ el verdadero bibliófilo no busca en el libro sino un medio más directo y más rápido – no solo para él, sino también para los demás – de perfeccionamiento moral e intelectual’.
En opinión de Francisco Vindel, ‘ para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener; por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en tantos casos es más valiosa que el libro que contiene’.
Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.43-44.
Biblioaprenent 