“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?
Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.
Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.
Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.
Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, 2021. (Conferència de 1991).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las
bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.
Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.
En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.
En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.
Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).
Biblioaprenent 