Biblioaprenent

Què és la bibliofília? Segons la llegenda, Gerberto d’Aurillac, el papa Silvestre II, el papa de l’any 1000, devorat pel seu amor pels llibres, un dia va comprar un codi inabastable de la Farsaglia di Lucano, prometent a canvi una esfera armil·lar de cuir. Gerberto no sabia que Lucano no havia estat capaç d’acabar el seu poema, perquè mentrestant Neró l’havia convidat a tallar-se les venes. Així que va rebre el preciós manuscrit però el va trobar incomplet. Qualsevol bon amant del llibre, després d’haver col·laborat amb el volum que acaba de comprar, si el troba incomplet, el retorna al llibreter. Gerberto, per no privar-se d’almenys la meitat del seu tresor, va decidir enviar al seu corresponsal no tota l’esfera, sinó només la meitat.

Em sembla meravellosa aquesta història, perquè ens explica què és la bibliofília. Gerberto, certament, volia llegir el poema de Lucano, i això ens parla molt de l’amor per la cultura clàssica d’aquells segles que continuem considerant obscurs, si hagués estat l’única manera hauria sol·licitat el manuscrit en préstec. No, volia tenir aquells papers, tocar-los, potser els olorava cada dia i els sentia com a propis. I un bibliòfil que, després de tocar i olorar, troba que el llibre és incomplet, que fins i tot només falta el colofó ​​o un full d’errata, sent la sensació d’un coitus interruptus.

Segur que hi ha bibliòfils que recullen per temes i fins i tot llegeixen els llibres que acumulen. Però per llegir tants llibres n’hi ha prou amb ser un cuc de llibres. El bibliòfil, en canvi, encara que estigui atent al contingut, vol l’objecte i, possiblement, que sigui el primer que surti de les premses de la impressora. Com a mostra que hi ha bibliòfils, que no aprovo però entenc, que – si tenen un llibre intons – no tallen les seves pàgines per no violar l’objecte que han conquerit. Retallar les pàgines del llibre rar seria com, per a un col·leccionista de rellotges, trencar la caixa per veure el mecanisme.

A l’amant de la lectura, o a l’erudit, els agrada subratllar els llibres contemporanis, també perquè després de molts anys un cert tipus de subratllat, una marca al marge, una variació entre el marcador negre i el marcador vermell, li recorda una experiència lectora. Tinc la Philosophie au Moyen Age de Gilson des dels anys cinquanta, que m’ha acompanyat des dels dies de la meva tesi fins avui. El paper d’aquella època era infame, ara el llibre s’enfonsa tan bon punt el toqueu o intenteu girar les pàgines. Si fos només per a mi una eina de treball, només hauria de comprar una nova edició, que és barata. Fins i tot vaig poder trigar dos dies a subratllar totes les parts anotades, reproduint els colors i l’estil de les meves notes, que van canviar amb els anys i els relats. Però no puc renunciar a perdre aquesta còpia, que amb la seva fràgil edat em recorda els meus anys de formació i els següents, i que, per tant, forma part dels meus records.

Cal subratllar llibres rars, encara que només sigui al marge? En teoria, una còpia perfecta, si no està tocada, ha de ser gran i blanca, amb les pàgines entrecreuades als dits. Però un cop vaig comprar un Paracelsus, de poc valor des d’un punt de vista antiquari, perquè es tractava d’un volum únic de la 1a edició de l’obra completa recopilada per Huser, 1589-1591. Si l’obra no està completa, quin gust hi ha? Però, lligat a mitja pell d’època, amb nervis al dors, enrogiment mitjà uniforme, signatura manuscrita en el frontispici, tot el volum s’entrellaça amb subratllat en vermell i negre i amb notes marginals de l’època, amb petits títols en vermell i una col·lecció llatina del text tudesc. L’objecte és preciós de mirar, les notes es barregen amb el text imprès, i sovint les deixo passar amb el plaer de viure l’aventura intel·lectual dels que l’han marcat amb el seu propi testimoni manual.

Aventura d’un bibliòfil d’ Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ Te sientes a gusto con la etiqueta de bibliófilo?

La bibliofilia como tal, el mundo de los bibliófilos, es algo que no me interesa demasiado, por más que, como todo coleccionismo, me parezca muy respetable. G.K.Chesterton decía que en esta vida hay que estar loco por algo para no volverse completamente loco. Para eso el coleccionismo puede ser de bastante ayuda. Lo que ocurre es que hay gente que, por culpa de la bibliofilia, solo compra libros raros anteriores al siglo XVIII, o libros diminutos en dieciseisavo, o se empeña en que todos los volúmenes de su biblioteca tengan bonitas encuadernacines en marroquín. Todo eso, dentro de lo que cabe, está bien, salvo cuando uno, por ejemplo, se dedica a reunir facsímiles de códices medievales o renacentistas a varios miles de euros la pieza, en ediciones limitadas ( es un decir) de dos o tres mil ejemplares, creyendo que tal cosa no es sino pura bibliofilia o que está haciendo una estupenda inversión financiera.

Quiero decir con esto que a mí el llibro raro porque sí, o de mucho precio, o el impreso de forma especialmente lujosa, no me interesa. Me importan los libros para leer, valga la redundancia, y también los periódicos, folletos y revistas relacionados con la historia y la literatura. Sobre todo si por su interés y rareza son susceptibles de ser reeditados. Y cuando un autor me interesa de verdad, ya sea el citado Chesterton, Silverio Lanza, Nabokov o el conde de Keyserling, procuro reunir todo lo que sobre él se haya publicado.

En cualquier caso, para mí los libros son un bien sin mezcla de mal alguno. En mi opinión, una pared, una habitación llena de buenos libros, es algo totémico. Estoy convencido de que los libros son algo tan bueno que muchas veces no hace falta ni leerlos. Basta tenerlos cerca para poder sentir su protección.

Tal y como lo cuentas, la bibliofilia parece una patología.

Sí, aproximadamente. Los libros son como un veneno, pero un veneno raro que solo es perjudicial en pequeñas dosis. Por ejemplo, es muy peligroso leer un solo libro, valgan la Biblia o el Corán, o administrarse una dieta lectora a base únicamente de premios Planeta, Paulo Coelho o Jorge Bucay. Pero, en grandes cantidades, los libros, la lectura, tienen siempre efectos beneficiosos”.

Entrevista de Fran G. Matute a Abelardo Linares, en el Jot Down Magazine, núm, 22, de març de 2018, p. 199. https://www.jotdown.es/2018/08/abelardo-linares-los-libros-son-como-un-veneno-un-veneno-raro-que-solo-es-perjudicial-en-pequenas-dosis/