“En Ramón de Dalmases ha viscut sempre entre bells llibres. Al palau d’un dels seus avantpassats, al carrer de Moncada, on va néixer l’Acadèmia Literària dels Desconfiats que va originar anys més tard la de Bones Lletres. Aquest Palau Dalmases acollí la millor biblioteca del seu temps que per fortuna es conserva avui a la Biblioteca Central integrada per un veritable tresor de manuscrits clàssics i medievals.
—Expliqui la història de l’Associació, senyor president
—Com els pobles feliços, quasi no tenim història. L’Associació de Bibliòfils de Barcelona es va crear el 1944. A la majoria dels que integrem el nucli de socis fundadors, el 1936 ens havia deixat sense un volum a les prestatgeries. Amb els meus jugaven a futbol als carrers de Barcelona.
– ¿Existia entre nosaltres algun precedent d’entitat de bibliòfils?
—Si; el gran enamorat dels bells llibres, l’inoblidable Ramon Miquel y Planas n’havia fundat una, , després existia un altre, d’àmbit més universal anomenada “Els XIII” (sic) (eren els XII, però si va afegir el rei de Portugal)
—Els XIII? …
—És el nombre d’afiliats. Entre ells hi figurava l’ex rei de Portugal. Nosaltres som cent. Els Estatuts ens impedeixen passar d’aquí.
—¿Qui són doncs, l’”alfa” i l’”omega” de l’Associació?
—Jo tinc el número u per sorteig entre els nou primers socis fundadors. El número cent el va sol·licitar el senyor Brugalla.
—Quina quota paguen els associats i en què la inverteixen?
—Mil pessetes anuals. Amb les cent mil pessetes recaptades hem d’editar – sempre segons els estatuts – un llibre cada any, un llibre que ens honri i honri les premses del país de noble i anyenca tradició.
—Obres editades fins avui?
—Anoti vosté varis llibres: “El capitán Veneno”, d’Alarcón, “El cantar de los Cantares”, el “Tirant lo Blanch” de Martorell, traduït al castellà. L’edició va ser un’homenatge a la passada conmemoració cervantina, per haver estat aquesta obra lectura i guia de «Don Quijote»; “Expedición de los catalanes y aragoneses contra los turcos y griegos”, de don Francisco de Moncada i «La crònica de cavallers catalans», de Francisco Tarafa, escriptor de Granollers del segle XVI i canonge i arxiver de la Catedral de Barcelona.
—Anotat, senyor marquès. Però el seu ‘bibliofisme’, com tot el bibliofisme em sembla a egoisme. Només uns pocs mortals poden gaudir de la contemplació d’unes belles edicions.
—No és així en el cas de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Editem sempre uns quants llibres més, que van destinats sobretot a les Biblioteques Nacionals de Madrid, Londres i París. Aquí, a Barcelona es queden tres exemplars distribuïts a les biblioteques de l’Arxiu Històric de la Ciutat, Universitat i Central.
—Tots els afiliats són barcelonins?
—N’hi ha de tota Espanya i fins i tot de l’estranger. A Washington, per exemple, tenim un associat.
—Les reunions tenen lloc a Barcelona?
— I al voltant d’una taula. Tradicionalment, les reunions es fan en el transcurs d’un dinar íntim i són presidides, algunes vegades, per un dels seus socis per ordre del número de la seva inscripció, i altres, en virtut de designació feta per sorteig. El president ha de dissertar sobre un tema relacionat amb la bibliofília.
A l’última reunió, l’il·lustre director de la Reial Acadèmia de la Història, el senyor duc d’Alba, va desenvolupar una magnífica conferència amb el títol «Noticias sobre algunos libros de la biblioteca de la Casa de Alba» i ens va delectar amb el relat de les seves experiències personals de bibliòfil, amb detalls sobre alguns llibres dels més preciats de la seva col·lecció, i entre ells la «Biblia» d’Alba, i amb records de la primera societat de bibliòfils del món, el « Roxbury Club», de Londres, en la que el duc d’Alba hi figura com a únic membre espanyol.
—A més a més del llibre anual, editeu algun llibre mes?
—Un llibre, al qual no li donem tanta importància, en vigílies de Nadal que equival al nostre “christmes” bibliogràfic. Aquest any s’ha editat un llibre del nostre soci l’escultor Frederic Marès sobre els sepulcres Reials de Poblet.
—S’ especialitzen els bibliòfils de l’entitat en alguna matèria determinada?
—Molts si, però crec que contestar a aquesta pregunta i informar-li àmpliament és posar-se una mica en casa aliena. Per la meva part m’especialitzo en llibres sobre Catalunya. Un altre afiliat sobre llibres que tracten de cinema. Com veu vostè, les nostres especialitats són molt amplies i heterogènies.
—Què enveja, senyor marqués, un bon bibliòfil?
—Els llibres dels altres, amic meu.
“Cinc minuts amb el Marqués de Mura” , entrevista d’ Arturo Llopis al senyor Ramon de Dalmases, marqués de Mura i president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Destino, n.804, 3 gener 1953.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ La bibliofilia es, si se me permite el símil, como la religión judía: una creencia en el libro con mayúsculas, pero, sobre todo, una opción ante la vida que no aspira a captar a nadie que no esté ya dentro. La prueba del algodón es sencilla: un bibliófilo superficial te hablará de librerías y te aconsejará que vayas a ellas por las razones que considere oportunas; un auténtico bibliófilo te hablará de los libros que encontró en ellas sin que su intención sea otra que transmitir el relato de una hazaña que es muy probable que nunca olvide. La segunda razón reside en la foto que arrojan estos textos: en realidad, muchos bibliófilos no tenemos bibliotecas como las que salen en las revistas o en esos bonitos volúmenes en los que algunos escritores enseñan sus despachos y bibliotecas como la alta sociedad ensenya su salón. La bibliofilia es, nos cueste más o menos admitirlo, un vicio y, como cualquiera de ellos, se alimenta de un afán acumulativo. Acaso por ello los ingleses distingan entre bibliófilos y bibliómanos. He conocido a bibliófilos con hermosas estanterías ordenadas, pulcras, casi de museo y de inmediato he preguntado, si sabía que la afición de su propietario encajaba más bien en el segundo tipo, dónde estaba el resto. También es cierto que la bibliofilia ha sido durante mucho tiempo denostada como un pasatiempo similar al de los coleccionistas de sellos o monedas: acumuladores de un pasado que no está ni se le espera.
¿Dónde está el atractivo?, se preguntarán algunos. Hasta que un libro llega a los anaqueles de un coleccionista vive mil vidas tan reales como imaginarias: su encuentro inesperado entre un montón de páginas que serán pasto de las llamas, el moho o los pececillos de plata; la llamada o el mensaje del librero que te avisa de que tiene ese título del que le hablaste con tanto entusiasmo hace algún tiempo; la adquisición de esa pieza en una subasta a altas horas de la noche en las que se mide cada euro que pueda asegurar la compra. En 1927, cuando A.S.W. Rosenbach publicó Books and Bidders: the Adventures of a Bibliophile ( Boston: Little, Brown, and Co.), realizó una interesante comparación: puede que un matemático paciente sea capaz de contar las facetas del diamante Koh-i-Noor, pero nadie podrá contar nunca los reflejos de la emoción que se despliega durante una subasta en las mentes y los corazones de los hombres y mujeres que están enamorados de los libros”.
Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p. 132-133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/
Biblioaprenent 