“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.
A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.
Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .
Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.
El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).
La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.
La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.
“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.
Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y
del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.
Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.
Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:
Navas, nos has desojado
Con este artículo huero;
Pudo ser vaso esmaltado
Y resultó vil puchero.
Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.
Biblioaprenent 