Biblioaprenent

“En un article recentment publicat en aquestes columnes amb el títol de “Col·leccionistes i Col·leccionisme” parlàvem dels diversos generes nocius de col·leccionisme pobre i desorientat. Ara voldríem parlar dels diversos gèneres de col·leccionisme ric i més o menys orientat, els quals, així i tot també són en gran part o en petitat part perjudicials. El més nociu d’aquests col·leccionismes, el més perillós de tots, és el col·leccionisme perfectament orientat i poderosament financier, pera destinat a l’alienació; aquell col·leccionisme que opera amb vistes a l’especulació. El perill resideix en la possibilitat que l’alienació es produeixi parcialment o totalment al través de la frontera. Aquesta especulació pot ésser francament premeditada, com és el cas el col·leccionisme dels antiquaris que tenen liara col·leccions especialitzades posades a la venda, o bé dissimulada, en el cas de certs col·leccionistes i fins en el cas d’alguns antiquaris que al valor intrinsec de la concede, volen afegir-hi el sobrepreu d’un simulat amor a la matèria, volia simular que cal comprar la col·lecció més les ganes de vendre-la. Hi ha també l’especulada involuntaria: la dels col·leccionistes que more sense haver llegat llur col·lecció al propi país; la dels que són obligats a enalienar llur col·lecció per causa de pèrdues financeres; la dels qui es cansen de llur col·lecció i reneguen del col·leccionisme o baraten els objectes de llur col·lecció per objectes d’altre gènere, com féu anys enrera el senyor Estruch amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Una altra espécie de bon col·leccionisme nociu es el del col·leccionisme de bons gèneres massa heterogenis: és el menys nociu de tots, però pateix d’ineficácia en sí mateix. Aquest col·leccionisme només pot ésser avalorat fora d’ell, quan, per raons de donació, llegat o venda a un Museu públic, cada una de les matèries que formaren la susdita col·lecció és reintegrada a la massa de cada una de les seccions corresponents del Museu, ço es : una col·lecció de propietat particular massa heterogènia no rendeix el que ha de rendir fins que es desintegrada, destruida i fosa en una col·lecció pública. La donació d’una d’aquestes col·leccions heterogènies a un Museu sota la condició d’installar-les a part sense desintegrar-les, és una donació molt menys important del que els donadors es pensen; és de resultats molt menys valuosos del que ella és intrínsecament. Altre col·leccionisme bo peró inoperant o be eficient pel dessota de la seva vàlua intrínseca és el que despén tants o mes cabals en pro de la raresa de les peces que en pro de llur vàlua artística o arqueológica. Es cert que

Col·lecció de vidre del Castell de Peralada

sovint la valor arquelògica d’un objecte equival a la seva valor de raresa. Aleshores, el col·leccionisme d’aquestes peces raríssimes i per tant caríssimes només és estimable en produir-se preconcebudament per a tard o dejorn contribuir a acréixer una col·lecció pública on les peces rares d’aquell gènere arqueològic especial formin sèrie. En qualsevol Museu una peça d’altissima vàlua arqueològica no serà eficient si és única o massa rara; fins podrà esdevenir motiu d’escandol si existeix algun altre Museu especialitzat en aquell gènere rar. Aquestes denúncies de vicis del col·leccionisme pròpiament dit es poden aplicar també a la bibliofília. Del que exposem en aquests dos articles es conclou que el col·lecionisme especialitzat sempre serà més valuós que l’heterogeni. Tant és així que una col·lecció d’objectes individualment desproveits de vàlua arqueològica, artística o de qualsevulga altra mena pot esdevenir de gran valor cientific i de molt preu. Així, per exemple, la col·lecció d’objectes de teta mena (els més heterogenis que hom pugui imaginar) però coordinada per llur relació amb la història del segle XIX espanyol que pacientment va formant l’antiquari senyor Anyés; la col·lecció de vidres, opalino, d’estil isabelí que formen el marxant parisenc de pintura moderna senyor Barnheim i l’antiguari barceloni senyor Goday; la col·leció de bibliografia barcelonina antiga que posseeix el senyor Plandiura.

El segle XIX, tan desconsiderar i tan desvaloritzat des del punt de vista del col·leccionisme, és una pedrera gairebé inexaurible de variades, fecundes i barates col·leccions, les quals poden immediatament esdevenir col·leccions de preu. Els nordamericans ho han percebut i s’han posat a formar séries d’objectes d’art d’aquesta època tan recent. El resultat ha estat encisador. En veure aquestes col·leccions especialitzades d’objectes d’art del segle XIX hom s’adona de la gran fecunditat, de la bella fecunditat d’aquesta  centúria. Aquest és un col·leccionisme fàcil, altament profitós i indeciblement engrescador, el qual hom deuria instaurar entre nosaltres abans que bona part d’aquest material no fos perdut per raó de menyspreu.

El bon col·leccionista ha d’estar enterat dels fraus i de la manera com es produeixen, ha de limitar-se a pocs gèneres o bé a un sol i ha de pensar primordialment en el destí de la seva col·lecció. El bon col·leccionista no ha d’entestar-se a esgotar el seu magre o poderós pressupost en l’adquisició de peces exageradament cares, adés cares per raó de llur raresa, adés per raó de la moda, adés per raó de xovinisme o per altres raons. Ans al contrari, explotará aquestes desviacions de l’estimació artística per tal de fer més aviat una col·lecció bona que una col·lecció cara. Així, si col·lecciona pintura espanyola procurará adquirir-la en les vendes de l’estranger, on sol ésser poc adinerada. Si col·lecciona mobles, o pintura, o escultura francesa del temps dels Llúïsos o del període de l’Imperi, procurarà no adquirir-la  a França, on aquests gèneres obtenen preus enormes; sinó, que es bellugarà per adquirir aquestes belles coses en l’atzar de les vendes de per ací o de per tot altre país que França. Potser caldrà que desisteixi de posseir les peces cabdals d’aquests estils si no disposa d’una fortuna molt gran i baldera. El bon col·leccionista aprofitarà la baixa universal dels grans autors demodats i farà així una magnífica col·lecció a bon preu; tindrà bon olfacte per a descobrir les bones peces anònimes que de vegades passen en les vendes públiques a preus ridículament baixos; no tindrà la dèria de les exclusives de les peces signades i amb pedigree d’autenticitat rigorosa: això nomes escau als grans senyors del col·leccionisme que saben obrar tan magníficament i munificentment com el senyor Cambó. El bon col·leccionista de tipus corrent no menysprearà les obres remarcables dels artistes mitjans si elles són tant o més estimables que les obres mitjanes dels artistes genials o exageradament famosos; no es dalirà per les obres dels artistes mediocres de fama olímpica; no permetrà que la vanitat se sobreposi al bon gust i al discerniment.

 Per altra part les corporacions públiques estaran al corrent de les bones col·leccions que perillen d’esser disgregades o expatriades i les rescataran — amb malt particular enderiament perseguiran d’aquelles col·leccions que ultra llur bona qualitat posseeixen la d’ésser especialitzades d’objectes pertinents al propi poble.

Article: “ Col·leccionisme i col·leccionistes”de  Joan Sacs, a La Publicitat, nº. 17111; 9 de febrer de 1929.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Efectivamente, un libro para bibliófilo puede resultar caro, porque las cosas bien hechas necesitan tiempo para hacerlas y el tiempo debe pagarse, como igualmente es costoso el papel bueno y hay que pagar también al ilustrador. Pero no siempre los libros más caros son los mejores y con elementos sencillos se pueden hacer grandes cosas. La armonía y el equilibrio, la dirección acertada no tienen nada que ver con los gastos materiales. Ediciones atiborradas con ilustraciones y colorines pueden ser un desastre.

Marca d’impressor Elzevir

Un libro puede ser bello con pocas ilustraciones e incluso sin ninguna. Hay que ver páginas impresas por los grandes artistas impresores – hemos dicho grandes artistas impresores, no grandes impresores -, para comprender toda la belleza que puede resultar del simple juego de las letras negras sobre el papel. Bodoni, los Elzevir, Ibarra, nos han legado páginas de suprema armonía, concebidas con un espíritu casi podríamos decir arquitectónico. La ilustración es buena y deseable como elemento de riqueza y cuando está en función de la tipografía.

Las tiradas limitadas son un truco que han inventado los editores para valorizar sus ediciones, para hacerlas más raras y deseables. En el fondo no son gran cosa más que una inmoralidad y una injusticia. Se puede defender una tirada limitada cuando la técnica de las ilustraciones no permita una tirada larga –en el caso de estar grabadas  a la punta seca, por ejemplo -. Generalmente no son otra cosa sino el fruto de una civilización bastante reñida con la ética. A pesar de lo dicho, la justificación de las cortas tiradas puede tener una razón en nuestro país: se tiran pocos ejemplares porque no se venderían más, porque el mercado es limitado  y la amortización se hace con los ejemplares que se venden, no con los que se imprimen. Pero la bondad de un libro no tiene nada que ver en absoluto con la tirada”.

Técnicas del Grabado Calcogrráfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 174-175.)