L’École des femmes de Molière
“Lluny de mi la idea de parlar malament de les esplèndides enquadernacions d’avui. Són enginyosíssimes i de vegades semblen quadrets de mosaic. En elles veiem assutzenes, flors de lis, cards, perfils de dona i calaveres. L’execució assoleix un grau de perfeccionament com no ho va aconseguir mai; i tot i que el decorat consisteixi només en filets, aquests són de neteja i exactitud a la qual no arribaven els dauradors d’altres temps.
Emperò – m’atreviré a dir-ho? – una de les coses que més emoció em causa en els bells dibuixos de les antigues enquadernacions, és que la seva geometria mai és irreprotxable, i que sempre es troba en les línies algun tremolor o alguna vacil·lació que ens imposa el record de la mà viva i diligent de l’obrer que les va executar. Cal afegir a això que el temps apaga deliciosament els daurats i dóna a les pells, sobretot quan són vermelles o verdes – tons dolcíssims de riquesa i sumptuositat mig extingida, tonalitats foses i una unció, si m’és donat expressar-me així, que cap artífex pot imitar.
I això no és tot: en aquests llibres vells el contingut sembla millor que en les modernes reimpressions. En parlar així, penso, especialment, en certs textos de segon ordre que en altres temps van semblar bonics, que conserven encara cert valor, però la lectura, en una edició del dia, resulta una mica pesada. Doncs bé, que es llegeixin en un volum els paper i caràcters siguin contemporanis de l’autor, i la lectura resultarà més fàcil, semblarà que l’aspecte i el tacte del llibre vell ens inclinen a l’estat d’ànim dels nostres avantpassats per als quals van ser escrites aquestes moralitats i aquestes històries. Les locucions, avui velles i desusades, ens sorprendran menys, ens emmotllarem més fàcilment a l’afectació o pedanteria pròpia del temps en què va ser imprès el llibre venerable. I fins i tot diré que crec que els grans escriptors guanyen, i no poc, quan se’ls llegeix en una edició feta en l’època en què van viure.
Cantar del Mio Cid, ca. 1200
Quina no passarà, doncs, si se’ls llegeix a la primera edició, en l’edició original!
En sentir-me, els homes assenyats podran pensar: “Comprenc que es busquin les enquadernacions velles, de la mateixa manera que es busquen els vells plats … Per a la resta, amb les enquadernacions velles es fan carpetes delicioses … Però, què es troba d’extraordinari en una edició original? En què es diferencia l’edició d’una obra clàssica de la segona i de les següents, com no sigui en la data impresa a la portada? I aquesta diferència, justifica la de preu, que en general arriba a ser d’alguns centenars d’escuts? O poden ser més superficials del que són, i suposo que, si algú de vosaltres tingués entre les mans l’edició original del Cid , de Andromaque, o de l’École des femmes, pensaria de molt diferent manera.
Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre, Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
“ Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ‘ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.
Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido -. no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más.
Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restaure amorosamente y lo facsimile, suture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, laves u rostro y dé sonoridad viva a sus hojas. Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido modestamente, pero sin torturas ni cicatrices que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó.
Podría este heroico ejemplar haber sido víctima del fuego o roto en mil pedazos con indiferencia – sin responsabilidad civil alguna para nadie – y tirado después con desprecio a la fosa común del eterno olvido. Pero, no, se ha preferido curar su enfermedad cariñosamente y darle nueva vida. Es loable, y al hacerlo, se ha experimentado, ideológicamente, mayor emoción aún, si cabe, que la que produce el hallazgo fortuito de un incunable en perfecto estado, intonso y desnudo, de aquellos pocos que por azar han permanecido, desde que les dio vida errante impresor, encerrados en un almohadillado arcón sin que se puedan vanagloriar de haber encendido con su luz la luz de de los siglos, sin haber contribuido, igual que sus hermanos gemelos, al desenvolvimiento general de la cultura. Por no haber sino nunca leído ni manoseado, ha tenido este soberbio ejemplar, que por tantos motivos se estima, la fortuna de conservar sus páginas impolutas sin que ‘ignorantes y estólidos alumnos’ le hayan nunca ‘profanado’, como lo fue tantas veces el libro de Menéndez pelayo ‘de mal papel y tipos revesados, vestido de rugoso pergamino’”.
Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 40-41.
Biblioaprenent 