Museu Maffeiano a Verona
“A les grans biblioteques es troben llibres d’aquests que podríem anomenar dues vegades morts.
No fa gaire es va aconseguir un procediment per fotografiar els palimpsests sense necessitat d’haver de recórrer a procediments químics.
Els llibres tenien, sens dubte, molts enemics; però el nombre dels seus amics no és tampoc gens menyspreable. Aquests últims s’han pres tosa classe de molèsties, han fet els majors sacrificis per buscar les obres perdudes del geni humà. Han anat a desenterrar-dels arxius dels convents, dels sepulcres egipcis, de les cendres d’Herculano i Pompeia.
Els bibliòfils van haver de vèncer de vegades grans obstacles en la noble lluita pels seus protegits. Destacaré només un dels múltiples fets que exalten les glorioses proeses dels amics dels llibres. Es tracta d’Escipio Maffei, que va descobrir la biblioteca de Verona.
L’única pista d’aquesta biblioteca amb els seus valuosíssims manuscrits llatins eren uns apunts fets per certs homes que havien passat per Verona molt abans que Maffei. Els il·lustres investigadors Mabillon i Montfaucon es van esforçar en va per trobar-los. Semblava impossible trobar mai aquells documents.
Però Maffei no es va desanimar. Encara que no era un paleògraf, sinó simplement un apassionat bibliòman, Maffei es va consagrar amb ardor a la tasca, que va ser a la fi coronada per l’èxit. Èxit més rotund encara perquè va trobar la biblioteca justament en el mateix lloc en què els altres havien buscat en va els anhelats manuscrits.
Veritat és que els llibres no estaven dins dels armaris, com s’havia cregut, sinó a sobre, i només a Maffei se li va acudir enfilar-se a regirar l’espès pols que ningú havia tocat des de feia centenes d’anys. Quin no seria la seva alegria en descobrir, en un gran desordre, els més antics manuscrits llatins!
http://elalmacendelconocimiento.com/la-biblioteca-de-alejandria/
Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels quals es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.
La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i fins i tot a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions, van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.
En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran Revolució de 1789. Hi havia un preciós prenc amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a què pertanyés. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà. Pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: havien d’ocultar-se per passar fàcilment les fronteres i sostreure’s a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat, de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests.
De l’article: “El Sino de los libros”, cap. VI del llibre de M. Ilin, Negro sobre blanco ( Una historia de la escritura y el libro para chicos y grandes), Ed. Aguilar, Madrid, 1948, llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ Muy pocas personas parecen darse cuenta de que los libros tienen sentimientos. Pero si algo sé con total certeza es esto: que mis libros me conocen y me aman. Cuando por la mañana me despierto y recorro con la mirada la habitación para ver cómo están mis amados tesoros, y cuando con alegría les digo:’¡ Buenos días tengáis, mis queridos amigos !’, con cuánto amor me miran, y qué contentos están de que mi descanso no haya sido perturbado. Cuando tomo alguno en mis manos, ¡con qué ternura responden a mi caricia y con qué alegría a mi petición de consuelo!
Risa para mis momentos más alegres, distracción para mis preocupaciones, consuelo para mis pesares, charla ociosa para mis momentos de mayor pereza, lágrimas para mis penas, consejo para mis dudas, y seguridad contra mis miedos. Todo esto me dan mis libros, con una prontitud y una certeza y una alegría que son más que humanas. Por eso yo no sería humano si no amara a estos amigos y no sintiera eterna gratitud hacia ellos”.
Del llibre Los amores de un bibliómano, d’ Eugene Field, de la editorial Periférica, de Cáceres, editat l’any 2013 com poques editorials ho fan avui dia. D’aquesta editorial de Cáceres he llegit dos llibres més, inoblidables, La librería ambulante y La librería encantada, de Christopher Morley.
Aquests tres llibres són d’aquells que es llegeixen en pocs dies, d’aquells que sap greu quan els deixes de llegir per fer altres coses i que fas les coses el més aviat possible per tornar a llegir fins el final.
A més a més de les històries, una cosa molt important, és la lletra, el tamany, la enquadernació, senzilla, però ben feta, els marges, que fan que la lectura es faci més agradable, cosa que avui en dia sembla que no es fàcil, però aquesta col·lecció sembla feta amb ganes de que la gent gaudeixi de la lectura .
Biblioaprenent 