“BIBLIOMANIA, s. f. fúria per tenir llibres i recollir-los.
Descartes va dir que la lectura era una conversa amb els grans homes de segles passats, però una conversa escollida en què només ens descobreixen el millor del seu pensament. Això pot ser veritat dels grans homes, però com que els homes grans són pocs, seria erroni estendre aquesta màxima a tota mena de llibres i a tota mena de lectures. Han escrit tantes persones mediocres i tants idiotes, que generalment es pot mirar una gran col·lecció de llibres de qualsevol gènere, com una col·lecció de memòries per servir a la història de la ceguesa i bogeria dels homes; i es podria situar a sobre de totes les grans biblioteques aquesta inscripció filosòfica: Les casetes de l’esperit humà.
D’aquí ve, doncs, que l’amor pels llibres, quan no es guia per la filosofia i per una ment il·luminada, és una de les passions més ridícules. Seria més o menys la bogeria d’un home que amuntegués cinc o sis diamants sota un munt de còdols.
L’amor pels llibres només és estimable en dos casos; 1r quan se sap estimar el que valen, llegir-los com a filòsof, aprofitar el que pot ser bo i riure del que contenen de dolent; 2n quan es tenen pels altres tant com per un mateix, i es comparteixen amb alegria i sense reserves. Sobre aquests dos punts és possible proposar M. Falconet com a model per a tots aquells que posseeixen biblioteques, o esperen tenir-la en el futur.
He sentit dir a una de les més millors ments d’aquesta època, que havia aconseguit fer-se, per un mitjà força singular, una biblioteca molt escollida, bastant nombrosa, i que tanmateix no ocupa gaire espai. Si compra, per exemple, una obra en dotze volums, on només hi ha sis pàgines que val la pena llegir, separa aquestes sis pàgines de la resta i llença l’obra al foc. Aquesta manera de formar una biblioteca m’aniria prou bé.
La passió de tenir llibres de vegades ens pot empènyer cap a una avarícia molt miserable. Coneixia un boig que havia concebut una passió extrema per tots els llibres d’Astronomia, tot i que no coneixia ni una paraula d’aquesta ciència; les va comprar a un preu desorbitat i les va guardar en un bagul sense ni mirar-les. No les hauria prestat, ni tan sols les hauria deixat veure al senyor Halley ni al senyor Monnier, si les haguessin necessitat. Un altre va fer enquadernar de la millor manera; i, per por d’espatllar-los, els agafava en préstec als altres quan els necessitava, tot i que els tenia a la seva biblioteca. I va posar sobre la porta de la seva biblioteca, ite ad vendentes ( aneu als que en venen), d’aquesta manera no prestava cap llibre a ningú.
En general, la bibliomania, amb algunes excepcions, és com la passió de les pintures, les curiositats, les cases; els que els posseeixen no en saben gaire. Així doncs, un filòsof a l’entrada a una biblioteca, podria dir, veient els llibres que hi ha, el que va dir un filòsof quan va entrar a una casa molt ornamentada: quam multis non indigeo, tantes coses i no sé ni perquè les tinc!
“Bibliomania”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ De la abundante producción literaria de Charles Nodier debemos destacar el cuento titulado ‘El biblióman’, obra de tono burlesco y autobiográfico, donde el protagonista muere del disgusto producido al enterarse de que a su primorosa edición de Virgilio le falta un tercio de línea, y debemos señalar asimismo su novela corta titulada ‘Franciscus Columna’ que tiene como motivo literario la presencia de un libro renacentista, El Sueño de Polifilo, o la Hypnerotomachia de Fray Francisco Columna. Estas obritas han tenido una trascendencia muy significativa entre los escritores que desean presentar el asunto del bibliófilo en la trama argumental,
Hypnerotomachia Poliphili (1499)
introduciendo el elemento de la revisión de catálogos de libros antiguos, preciosos y raros y, lo que aquí nos interesa, la presencia de distintas ediciones de los clásicos griegos y latinos, como un Virgilio, un Homero, o un César. En el caso de Charles Nodier, tales referencias no pasan de ser meras alusiones a los títulos de las obras, probablemente porque la brevedad de sus relatos no permitía extenderse en divagaciones acerca del contenido de los libros. Este es el caso del protagonista de El bibliómano, que ‘tenía tres anaqueles de libros griegos intonsos’, es decir, sin abrir. Pero los bibliófilos, como vamos a poder comprobar a lo largo de este trabajo, abren sus libros y los leen, dejándose atrapar por el contenido de los mismos. Es en ese momento cuando el bibliófilo se convierte también en erudito, pudiendo escribir una literatura que no tiene como referente la realidad, sino los propios libros leídos. Si Charles Nodier es el prototipo de bibliófilo moderno, Gustave Flaubert (1821-1880) puede presentarse como el prototipo de erudición literaria basada en otros libros, o metaliteratura. Su novela titulada La tentación de San Antonio es, en verdad, un clásico del género, pues, como señala Michel Foucault, ‘La Tentación es un monumento de riguroso saber’ que abre, por lo demás, nuevas posibilidades a la literatura fantástica. Los Padres de la Iglesia y otras fuentes diversas constituyen la sustancia literaria de esta afición onírica y teatral que, a su vez, será la fuente de inspiración posterior para otros enamorados de la erudición.
El motivo de la lectura de los autores antiguos sigue atrayendo la atención de nuevos escritores franceses eruditos y de reconocidas aficiones bibliófilas”.
Article: “Literatura de bibliófilo y autores clásicos”, de Francisco García Jurado a
http://lectoresaudaces.blogspot.com.es/2008/09/literatura-de-biblifilo-y-autores.html
Biblioaprenent 