“ La literatura popular escrita i estampada damunt de fulls populars ha donat alguns documents a la cançonística popular i ha creat un tipus de literatura popular qualificada de canya i cordill, pres de la forma d’establir les parades típiques de romanços i de penjar-los. Solien situar-se vora d’esglésies, en les parets d’aquestes, a vegades, a dos arbres propers i travessaven uns cordills que anaven d’un clau a l’altre, i damunt d’aquests cordills penjaven els romanços i altres fulls populars. Per a sostenir-los es valien d’una curta canyeta esberlada que feia l’ofici de pinces o agulla. Aquesta curiosa forma d’instal·lació,la típica canya i el clàssic cordill, han donat el qualificatiu del tipus de literatura que popularitzaven els documents. El poble els adquiria i llegia amb gran fruïció fins a aprendre’ls de memòria i involucrava al corpus de la seva cançonística els que més el satisfeien.
Aquestes cançons eren propagades pels cecs que venien els romanços i que solien freqüentar aplecs, mercats, festes i llocs concorreguts per molta gent. Els temes preferits eren les facècies de lladres, que originaren algunes de les gracioses cançons de bandolers del nostre cançoner. També els casaments desiguals, les facècies de festeigs desbaratats, desavinences conjugals i altres arguments de to poc elevat però molt del gust del poble. Aquesta mena de cançons solen ésser molt descriptives i excessivament llargues. Llur valor literària és escassa. Solen ésser de versos curts i tallades en esparses de sis versos i dos de rescobla, que fan un total de vuit versos per posada.
Les melodies d’aquests tipus de cançons no solen ésser de les de més mèrit musical. N’hi ha moltes que tenen tonades de manlleu, o sia melodies pròpies de diverses cançons que hom no pot considerar exclusives de cap de les diferents que se’n serveixen. Crear un text és molt més fàcil que crear una tonada; altrament, per a fer una melodia cal una elevació espiritual i una ànima molt més refinada i elevada que la dels dictadors de la generalitat de cançons de canya i cordill, i és un fet naturalíssim que adaptin llurs composicions literàries a melodies ja existents de tall superior al de la lletra i més antigues que aquesta. Amb tot, cal advertir que generalment les melodies pròpies del tipus de cançó que ens ocupa tampoc no són documents melòdics de gran força, malgrat ésser més valuoses que els textos.
Carregats de romanços! Plecs de fil i canya de la col·lecció Pau Vila ( Fundació Boscg Cardellach) http://www.fbc.cat/events/2013/04/22/01/carregat-de-romancos
Les cançons d’aquest tipus revelen un origen poc arcaic davant la gran edat que acostumen a assolir les cançons. La majoria són de la darreria del segle XVIII i primeria del XIX; possiblement n’hi ha de més arcaiques, però creiem que han d’ésser molt escasses en nombre i que llur antigor no és gaire més reculada.
Les parades de romanços amb els cordills i les canyes han subsistit fins a la primeria d’aquest segle i amb elles la propagació del tipus de cançons de què parlem. A Barcelona recordem les parades establertes a l’entrada del carrer del Carme a les parets de l’església de Betlem, la de l’entrada de la Volta del Teatre, instal·lada a les parets del teatre Principal, i la del carrer de l’Hospital cantonada amb la Riera Baixa. En totes elles ens havíem embadalit nombroses vegades. Fa uns quinze anys que vam fer un viatge exprés a Vic per tal de veure’n una d’establerta a la vella Rambla ausetana, en la qual vam comprar una bona quantitat de romanços; en vam treure una fotografia que la nostra inexperiència fotogràfica va esguerrar. Se n’instal·laren encara en la famosa fira de l’Hostal del Vilar del Lluçanès.
Del llibre “Cançons Populars Humorístiques” de Joan Amades, a Notes número VIII, parlant de la cançó El pobre alegre, p.135-137.
Hostal del Vilar ( Lluçanès)
“ Sobre la estructura y distribución de la información contenida en un libro y en una página hay mucho que decir, pero el libro como objeto no depende de ellas. Podríamos hablar de la historia del papel, de Gutenberg, de Manuzio, pero todo eso amerita un artículo aparte.
Lo que si hay que reconocer es que gracias al desarrollo de la lengua y la escritura, a la revolución de la imprenta, la tipografía y la tinta, a la invención del papiro, el pergamino y el papel, y sobre todo al ingenio del hombre que dejó de enrollar el conocimiento para hacerlo libro, yo encontré parte de mi esencia y he pasado muchos o miles de buenos momentos comprándolos, diseñándolos, acariciándolos y, a veces, leyéndolos”.
“Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html. L’autora és directora d’art de la Revista Algarabía (www.algarabía.com) y ha publicat diversoss libros, entre ells Cuentos del armario, ( https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/ )
A facebook: https://www.facebook.com/pg/Cuentosdelarmario/posts/
Biblioaprenent 