“ Tinc vint-i-nou anys, i soc en una llibreria de Charing Cross, a Londres. És un d’aquells búnquers on el temps es deforma i tot és fusta vella i mal geni. Hi he entrat perquè a l’aparador i ha un exemplar del Diccionari de la llengua anglesa de Samuel Johnson que data del segle XVIII. Vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Johnson, i m’encantaria posseir el seu diccionari. Pregunto quina edició és. L’home que vigila la caixa enregistradora em mira de dalt a baix.
-La sisena.
Sé que la sisena edició va ser publicada el 1785, l’any després de la mort de Johnson. En demano el preu, i ell em diu que no el podria pagar, i jo dic que de tota manera no m’importaria saber-lo, i ell explica que alguns llibres vells són difícils de trobar i que com a conseqüència són valuosos, i jo dic que ja ho sé, i aleshores ell diu que el meu abric gran em fa semblar un lladre i que val més que foti el camp o avisarà a la policia.
Què hauria fet la policia? En aquell temps (l’any 2004) encara no era normal ser arrestat pel fet de portar un abric gros. Potser el delicte era caure en una d’aquelles llibreries – menys freqüents ara que no pas abans – on els volums no estan en realitat a la venda i la raison d’être de l’establiment és proporcionar feina a persones no preparades per a cap forma de treball que requereixi competència social.
Hi ha una altra manera de veure-ho, jo ho sé. En “ Records d’una llibreria”, un assaig de to ressentit, George Orwell recorda els clients que l’assetjaven mentre ell s’escarrassava a la Booklovers’ Corner, a Hampstead, on va treballar alhora que escrivia la seva novel·la Que no mori l’aspidistra. No era ‘una mena de paradís on vells cavallers encantadors tafanegen eternament entre llibres de gran format enquadernats amb pell de vedell’, i la seva presència era ben rebuda no perquè sabés de literatura, sinó perquè era alt i podia abastar els
prestatges més alts de la llibreria sense escala. Havia d’atendre els estudiants que intentaven trobar exemplars barats de llibres de text i les ‘dones que buscaven, sense gaire idea, regals d’aniversari per als seus nebots’. ‘Moltes de les persones que venien’, escriu, ‘eren la mena de gent que resultaria molesta a tot arreu, però especialment en una llibreria’.
Sens dubte, hi ha hagut moments en què he estat una d’aquelles persones. De vegades, irritantment pedant. De vegades irritantment imprecís: ‘He vist aquest llibre. Recordo que té una coberta blanca. Crec que tracta sobre el cervell…’.
De la Introducció del llibre “Tafanejar. Llibreries del món”, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.13-16.
“ La Bibliofilia es el amor por los libros; y el bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones originales de ciertos libros, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron directamente o por medio de agentes especiales a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros tipos de libros raros.
El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, y frecuentemente crea una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente quieren tener el libro que añoran; como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista de libros, algunas veces buscando erudición académica sobre la colección, y otras veces poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos o raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual o especial, ilustres procedencias y copias autografiadas”.
Article:” ¿Bibliofilia?¿Bibliomanía?, per Claudia Gilardoni ( 16-06-2012), a http://www.leamosmas.com/2012/06/que-hace-bibliofilo.
Biblioaprenent 