“Referint-nos als llibres vells en qualsevol dels seus aspectes, l’evocació de Bartolomé José Gallardo seria punt menys que automàtica. Però amb més raó encara, si cap, es projecta l’ombra de Gallardo sobre el present article, tenint en compte que parlem de Paul Lacroix i dels seus ‘Aficionats als llibres vells’, perquè aquesta obra apareix en una sèrie posada sota el patrocini justament del gran bibliòfil espanyol, ‘Gallardo’ es titula la col·lecció de ‘opuscles’ en què s’insereix l’aquí glossat: publicació brindada a un públic que d’aquests generosos exercicis literaris fa anacrònic esport. Anacronisme a posta, es podria dir, perquè respon a una obstinació empenyo deliberada a animar aquestes formes – artístiques, literàries i històriques al mateix temps – que concorren en el llibre oblidat o desconegut: afició que cedeix el pas a la suscitada pel llibre luxós i decoratiu. Tot és bibliofília, però la que ara ens interessa no és la relativa a les edicions sumptuàries – un altre fenomen, una altra qüestió … -, sinó la que toca al tradicional concepte dels llibres rars i curiosos. Ho són, a no dubtar-ho, els que en nombre de deu formen la ‘Col·lecció Gallardo‘, dirigida per qui amb notòria autoritat de bibliòfil i bibliògraf pot fer-ho: Antonio Rodríguez-Moñino, escriptor ell mateix, aplicat amb els recursos de la seva
pròpia Minerva a personal erudició, que és prova molt recent el ‘Viatge a Espanya del rei don Sebastián de Portugal‘. Erudit cal ser, amb erudició doblegada per l’amor, per rebuscar en la més rara ‘literatura del llibre’ exemplars de tan variada índole i diversificada lectura com ‘L’infern del bibliòfil‘, de Carles Asselineau,
‘Memorials tipogràfics‘, de Juan José Sigüenza y Vera; ‘L’ase erudit’, de Joan Pau Forner o ‘El llibre japonès‘, d’Eugenio Mouton, per citar només unes mostres de la varietat temàtica
de la ‘Col·lecció’, matisada per tons que van de l’artesania a la creació estètica i satírica. Però convé destacar un d’aquests opuscles a l’efecte del biaix que hem donat al present comentari. Ens referim a una divertida ‘Relación de lo ocurrido a dos bibliófilos sevillanos‘ per ‘Don Lorenzo de Miranda‘ pseudònim de don Luis Montoto, la memòria del qual està vinculada a feliços moments de la literatura regional i folklòrica de finals del segle XIX i començaments del XX. Entorn del duc de T’Serclaes i del marquès de Jerez de los Caballeros es reunien uns quants amants de les lletres que fins les seves bromes les impregnaven d’intel·ligència i cultura. Ho feien així perquè els era possible fer-ho. La gent vivien els anys que per alguna cosa Galdós va anomenar ‘babaus’, al joiós sentit d’una bajanada social que ignorava les grans sacsejades per les que el món passa des que – justament en aquells dies – el ressentiment marxista va començar a enverinar l’atmosfera universal de la convivència. Ja sabem que aquest és un altre tema, el desenvolupament del qual ens portaria molt lluny. Però com no veure en la bibliofília una manifestació d’antic, desinteressat i serè estil de vida …? ”
Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.
Col·lecció Gallardo ( imatge a https://www.zendalibros.com/libros-clasicos-libros-iii-coleccion-gallardo/ )
“ ‘Los bibliófilos y sus bibliotecas desde la inroducción de la imprenta en España hasta nuestros días’, es el tema que me propongo desarrollar en esta conferencia, confiando en que mis oyentes serán benévolos para quien sin preparación alguna se atreve a acometer una empresa de tan elevado nivel cultural, guiado únicamente por su amor al libro, no solamente por su profesión, sino porque, con motivo de estar muchos años especializado en la venta de libros los más a propósito para los bibliófilos, ha tenido ocasión de conocer a muchos de ellos, pudiendo reunir muchos datos que, unidos a una investigación sobre los de siglos anteriores, le permiten dar a conocer, aunque no sea más que en una pequeña parte, a los más ilustres bibliófilos, que en tiempos pasados y presentes consagraron y consagran parte de su vida en reunir bibliotecas que no sólo han servido y sirven para su recreo espìritual, sino que son base de la conservación del libro a través de los tiempos, que es el elemento máximo de la cultura nacional, razón por la cual todos los hombres debemos rendir un tributo, no sólo de admiración, sino de gratitud, a los bibliófilos, que nos enseñan, como la procedencia griega de la palabra lo indica, a ser ‘ amigos del libro’”.
Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 5-6.
