“¡ Llibres vells!, sou l’última passió de l’ésser intel·ligent: el cor que ha cessat de bategar per tots els amors, encara troba un batec que consagrar-vos i el foc sagrat de la bibliofília només s’apaga amb el bibliòman. L’edat manca del gel capaç de refredar aquesta passió que té, com les altres, els seus excessos i que, no obstant això, no incorre en cap censura, ni civil ni eclesiàstica; àdhuc un sacerdot es pot encapritxar pels llibres vells fins al llibertinatge.
Igual que les passions sensuals, aquesta gaudeix sobretot amb la vista: llibre rar, bona edició, formós exemplar, rica enquadernació, són altres qualitats materials que busca l’amant del llibre vell, per qui la joia està en la contemplació i la possessió.
Es podria dir que és un veritable enamorat que enumera els encants de la seva estimada amb orgullosa complaença: ‘ morena de vint anys, bona família, intel·ligència gens vulgar, formós tipus, elegant’. Però l’apassionat no en té prou amb mirar.
¡ Voldria tenir totes les veus de les premses que gemeguen a Paris, per cantar l’epopeia dels llibres vells, brillants de daurats i tancats en el seu estoig, blancs de pols i errants per les parades de fira, venuts al pes i, per fi, convertits en cucurutxos!
¡ Quants diversos destins, il·lustres o obscurs, en els vells llibres, igual que en els homes! ¡ Quanta injustícia i quanta neciesa!
Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 39-40.
“ El coleccionista de papel no limita sus búsquedas al incunable o al gótico, al pliego de cordel rarísimo o al libro de caballerías inencontrable, sino que amplía sus pesquisaas a todo aquello que se ha escrito de forma manuscrita sobre papel – o papiro, o pergamino- y, de manera muy especial, a los impresos. Antes de la Biblia de 42 líneas de Gutenberg existían, por supuesto, bibliófilos. Un ilustre monarca del reino de Aragón del Cuatrocientos, Alfonso V el Magnánimo, no dudaba en asaltar, en plan pirático, las naves que venían de Oriente cargadas de códices griegos. El rey asirio Asurbanipal reunió en su capital, Nínive, una asombrosa biblioteca en la que figuraba, en doce tablillas de escritura cuneïforme, ni más ni menos que la Epopeya de Gilgamesh, la primera obra maestra, sin paliativos, de las letras universales.
Desde hace más de cincuenta años vengo ejerciendo de coleccionista de papel. Primero fueron los tebeos, que iba reuniendo poco a poco, cuaderno tras cuaderno, con la intención de que las colecciones que emprendía se completasen desde la primera entrega hasta el número final. Luego, a partir de los diez o doce años, los libros ( sin que por ello dejase de perseguir tebeos: aún lo sigo haciendo). Tal vez esté barriendo para casa, pero pienso que uno de los placeres más intensos, más hondos, con menos contraindicaciones, que se puede experimentar es encontrar el libro – o el tebeo, o el cromo- que se anda buscando. Puede uno buscar un libro individual, desvinculado por completo de la serie en que se inscribió o de la firma editorial que auspició su salida, pero también puede uno buscar los libros que le faltan para completar una colección, o puede uno coleccionar Quijotes, o atlas geográficos e históricos, o fotografías decimonónicas: todo eso tiene que ver con la bibliofilia, que es una enfermedad que afecta a nuestro tiempo libre y empobrece nuestra ya de por sí maltrecha economía, pero que es un mal del que puede decirse que acaba convirtiéndose en bien y enriqueciendo nuestro espíritus”.
Article: “El coleccionista de papel”, de Luis Alberto de Cuenca, a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp.13. http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf