Biblioaprenent

Foto n. 22388 – black larder beetle (Dermestes ater)
Picture modified from Edmund Reitter: Fauna Germanica – Die Käfer des Deutschen Reiches (1908) – Permission granted to use under GFDL by Kurt Stueber. Source: http://www.biolib.de

“El enemics dels llibres IIIb”.

Dermeste. Com el lepisme pertany, també, a la família dels coleòpters, i és ‘especialista’ en devorar matèries animals dessecades, especialment el cuir de les tapes i lloms dels llibres. Degut a això, la depredació d’aquest insecte es presenta en forma irregular, és a dir, sense formar galeries fixes i estables com els anobiums, sinó que segueix direccions arbitràries determinades per la proximitat dels cuirs que l’atrauen.

Tinea tapezella. Els francesos la denominen ‘teigne tapissiére’, ja que es diferencia de les varietats conegudes per ‘tinea pellonella’ ( que devora els ocells dissecats). La ‘tapezella’ prefereixles peces de llana. Totes, però, en estat de larva, causen estralls quan fan la metamorfosi entre els llibres, especialment les de la subespècie conegura per ‘pseudeocophora opretella’. L’insecte perfecte és nocturn i d’ala gris, i té una longitud de deu a quinze mil·límetres.

Altres espècies de fauna bibliòfaga. Seria inacabable ( i impropi de la finalitat de vulgaritzadora d’aquestes notes), de ressenyar les innombrables espècies de bibliòfags, fauna que està integrada per coleòpters, ortòpters, tisanurs, pseudoneuròpters, lepidòpters, aràcnids, etc. Igualment seria prolix d’intentar una localització aproximada de tots aquests destructors de llibres, que al llarg dels anys malmeten una quantitat esfereïdora d’exemplars. Entre ells s’entredevoren. A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona s’ha comprovat aquest fet. Un artròpode, el ‘ pediculoides ventricosus’, mata les erugues de l’espècie ‘ nicobium’, i un himenòpter, localitzat en la pròpia biblioteca ( ‘scleroderma demestica’) succiona la matèria de les larves paralitzades. En molts llibres antics es pot apreciar com els cadàvers i les restes de molts insectes han constituït una massa amb el paper,compactant-lo totalment.

Tots els insectes a què ens venim referint tenen un procés evolutiu de curta durada, determinat primordialment pel clima i el grau de calor. Els autors abans esmentats diuen que això fa que en les regions llevantines es produeixin de tres a quatre generacions cada any ( a l’hivern no mostren tanta activitat)…

La comunicació dels senyors Mateu i Arellano correspon als anys 1939-40. D’aleshores ençà, la gamma d’insecticides experimentats ha permès de combatre amb eficàcia moltes d’aquestes espècies destructores del llibre, aplicant, en cada cas, el tractament adequat a les característiques de les diverses classes a exterminar. Quaranta anys enrera, l’únic procediment fiable era la fumigació a base d’àcid cianhídric, que no sols destruïa les larves, sinó també les postes. Aquest sistema, indiscutiblement, tenia molta més garantia que les fórmules recomanades a final del segle XIX, basades en mescles d’arseniat de potassa, biclorur de mercuri i estricnina. I – quin dubte hi ha – les fórmules actuals, ja industrialitzades, encara ofereixen major garantia. Però malgrat tot, no ens fem massa il·lusions; encara és recomanable el ‘vell procediment’, que els comunicants esmentats no es descuiden d’aconsellar: ‘és urgent – deien – que es recorri al medi simplista, però eficaç, d’orejar els llibres i obrir-los, desarticulant els canals oberts per l’eruga i exterminar aquesta per procediments contundents, sense que hagi d’impressionar l’ànim del bibliotecari o arxiver les proporcions del mal, ja que és preferible de netejar una part, per petita que sigui, de la biblioteca o arxiu, a deixar-la sense remeimomentani, en espera del definitiu…’ Subscrivim íntegrament aquestes paraules , que no han perdut vigència – ni la perdran mai – i recomanem que quan en obrir un vell infoli surti esverat un peix argentat, fent les característiques ziga-zagues. L’esclafem sense contemplacions. Haurem fet una positiva – i irreversible – demostració d’amor al llibre.

“Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 137-138.

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

“ El libro objeto es una representación particular del libro de artista. Aunque conserva la apariencia de libro tradicional modifica la forma del volumen, el material, el formato y el religado. En él se subraya una cualidad importante del libro: su tactilidad. Lo táctil tiene más importancia que el contenido verbal, lo que confiere al libro un carácter más internacional y amplio que el libro escrito. El conjunto del libro como objeto constituye su mensaje.

En otra categoría, el nobjeto-libro es el más diferente respecto al libro porque se trata de trabajos plásticos que toman el libro como tema. La amplitud de formato, una mirada arqueológica del libro, variaciones sobre formas arcaicxas… prefiguran el libro y las transformaciones o destrucciones de los libros tradicionales o del mismo libro. Muchas veces funcionan como anti-libros. Es la forma del nlibro la que constituye el mensaje.

En general los libros de artista están realizados por uno o varios artistas como trabajo artístico no teniendo otro objetivo que el libro mismo, y que se ofrece al público como un paquete completo de informaciones a precios generalmente módicos y asequibles. En la actualidad  estos libros ya tienen su propio coleccionismo y la idea que impulsó su creación ha ido asimilándose a las necesidades del mercado del arte, pero hay un sector crítico que reivindica su diferencia entre las otras tipologías. El contenido del libro constituye el mensaje”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libr.pdfos

Les 4 imatges són de l’article.