P- “En els seus darrers temps( Nicomedes Perayre) anava sol pel carrer i corria pels encants i per les llibreries carregat de papers i de xacres.
Finalment, cansat i avorrit de la vida, es va retirar a Riells. Estava malalt. Va morir a Barcelona. Féu hereus de tot el que hi havia al magatzem del carrer dels Comtes de Barcelona a uns pagesos d’aquell poble que l’havien cuidat en els seus darrers temps. Aquests s’ho varen voler treure aviat del davant. Estaven molt lluny de sospitar el valor del que hi havia entaforat allà dintre, negat de pols i tapat per les teranyines. Si s’ho haguessin pensat ! S’ho varen malvendre a en Ramoneda, un negociant de Granollers que tractava amb tot el que es presentés. Aquest ho va oferir a l’Aballaneda per vuit mil pessetes. El qual no va veure el negoci clar i va refusar-ho.
En Ramoneda va deixar entrat tothom al magatzem, va deixar triar, es va orientar respecte dels preus per allò que sentia a dir als visitants, i n’arribà a treure unes cinquanta mil. Se n’hauria pogut treure molt més.
Ben garbellat i ben apariat, varen sortir de l’antre col·leccions de periòdics catalans i totes les partitures de les òperes: gairebé un miler; autògrafs de personatges cèlebres; llibres, entre ells algun incunable; auques, romanços i goigs; imatgeria catalana, naips, vidre i ceràmica, i col·leccions de gegants en miniatura i de soldats de plom.
Tot això barrejat amb pols, teranyines i rates. La pols, les teranyines i les rates eren molt amigues d’en Perayre. Especialment les darreres bestioles. Elles li anaven rosegant els papers, i ell s’hi tornava engegant-los sermons paternals-
-Sigueu bones minyones – els predicava -,car tots ens havem d’estimar com a germans…
Era el Sant Francesc de les rates del seu soterrani.
Germà arbre, germà llop, germana rata…
I bé: tot i el grotesc de la seva vida, fórem injustos si no reconeguéssim que en Perayre, en el fons, es mogué empès pel gran amor que sentia per les coses del passat. Sobretot, per les de Barcelona, de Catalunya… Si tota la seva vida la dedicà a la recerca de les que s’hi referien i a guardar-les gelosament, no fou pas pels beneficis materials que li havia de reportar aquell constant treball de llevar-se a les sis del matí per tal d’anar als encants i a recórrer després els drapaires, llibreries, antiquaris i on fos, sinó ans bé per gaudir-ne manipulant-les. La seva fi no fou la d’un home que ha sabut apilotar moneda, sinó la d’una víctima de la seva dèria dominant. I això, per broma que s’hi faci, al capdavall mereix un respecte”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 37-38.
“ Ninguna colección verdadera es el resultado de uno o dos golpes de suerte. Los libros que la forman hay que buscarlos y localizarlos siempre de uno en uno, a lo largo de toda una vida hecha poco a poco, día a día y libro a libro. No se adquieren por metros, ni en grandes almacenes, sino en librerías anticuarias, salas de subastas, ferias de libros antiguos o rastrillos. Para reunir esta colección serán necesarias miles y miles de horas ( para mi, gozosas y satisfactorias) de búsqueda y localización de cada uno de los ejemplares”.
Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60 .
Biblioaprenent 