P- “… una de les figures més estrafolàries que han circulat pel món dels llibres des que a Gutenberg se li va ocórrer d’inventar la impremta. Es tracta d’en Perayre, Nicomedes Perayre, (à) el de les Aigües, mig comerciant, mig aficionat.
Havia anat a les fires i havia tingut, uns quants anys, una barraca al Mercat de llibres de Santa Madrona.
Fou un dels col·leccionistes més aferrissats de Barcelona de les darreries del segle passat. Era un enderiat dels llibres, de les antigalles i de totes les variants existents del paper imprès. Fou popular entre els antiquaris i els llibreters de vell.
Es deia Nicomedes, que és un nom que fa riure una mica, car recorda aquells guàrdies municipals xarons, de l’Achuntament, bons jans, que feren les delícies dels nostres avis a través dels acudits i de les facècies que els feien dir i fer els caricaturistes de l’època.
Si de nom es deia Nicomedes, de cognom es deia Perayre, que també sembla una broma. Encara, per acabar-ho d’adobar, i per torna, l’anomenaven el de les Aigües, perquè havia fet de cobrador d’aquella Companyia. Els llibreters del seu temps, i encara n’hi ha algun que és ben viu, el recorden bé, amb la insígnia de cobrador d’aquella Companyia encastada sempre a la gorra.
Tant com cobrador era taquiller. Car ho havia estat a les taquilles de les places de braus quan s’hi celebraven curses, als teatres, a l’ hipòdrom i al futbol.
Tenia un caràcter variable. Tan aviat semblava que éreu molt amics com que no un coneixia de res. Si li donava per l’efusió, us convidava a dinar een un restaurant vegetarià, car ell, a les seves darreries, se’n tornà. Si no, us passava pel costat i ni us saludava.
Tenia el costum, en acomiadar-se de la gent, de dir:
-Ja ens veurem…
En dir-ho, allargava la passa, fent cantarella.
El seu rostre, igualment que el seu caràcter, era variable. Però era perquè es tenyia.
Ho feia per semblar més jove. Aleshores maniobrava perquè us adonéssiu del canvi. Us mirava i semblava que us digués:
-Eh, què tal?…
Com si vosaltres estiguéssiu en el secret de la seva joventut.
Empaitava els llibres, les estampes, música, terrissa, càntirs, porrons, gegants en miniatura, soldats de plom, romanços, goigs, etc Arribà a posseir-ne col·leccions enormes; en alguns casos, pel seu volum; en altres, molt valuoses per llur qualitat. En tenia un arsenal.
Ni ell mateix no sabia ben bé el que tenia. Tot allò que arreplegava cuitava a entaforar-ho en un magatzem, mena de soterrani, o més aviat d’antre, que tenia al carrer dels Comtes de Barcelona, i allà ho guardava tot, apilotat, en desordre i cobert amb una molsa espessa de teranyines. Al soterrani hi havia hagut les presons de la Inquisició.
Es feia relligar els llibres amb l’escut de Catalunya posat al llom, però s’oblidava de mirar abans si hi mancaven fulls.
Retallava gravats, vinyetes, retrats, etc., i els enganxava, amb aquella alegria, a les cobertes, portades i pàgines blanques interiors dels llibres per fer-los més escaients (!). Per millorar-los, vaja.
Com a venedor era un xic estrany. Si el comprador no li feia gràcia, se’l treia del davant amb una carada.
-No hi és, l’amo – deia.
O bé:
-No es ven.
Tot i que en molts dels objectes i papers que li queien a les mans anava de bòlit, estava convençut que hi entenia més que ningú.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 36.
“ Así pues, un bibliófilo es aquel que tiene una biblioteca temática o una colección con uno o varios hilos conductores que la distinguen de las demás. Si falta esa condición, no hay bibliófilo, sino aficionado a los libros, con una biblioteca de aluvión, formada por lo que va leyendo. Es, diría, la clásica biblioteca por la que hay que pagar al librero para que se la lleve. Las colecciones de libros no tienen que ver con las colecciones de sellos ( filatelia), que tienen un catálogo cerrado, que llamamos álbum, con su orden y un número. Se empieza y se acaba, y entonces se abre otro álbum. Con los libros es distinto: hay principio, pero no hay final, como en el Libro de arena de Borges.
Cada bibliófilo define su propio tema, según los va localizando y reuniendo, sin que se sepa cómo se acaba. Los libros son como las cerezas, que se tira de uno y salen otros que no se conocían… El hecho de que los libros se agrupen en una colección también influye en su tasación. Cuanto más completa esté una colección, más se incrementa en su estimación y valoración, que incluiría el sumatorio de los precios de cada pieza, actualizados, más un coeficiente por búsqueda y localización, más el valor que se estime por colección completa. Así como una obra en varios volúmenes, a la que le falte alguno de estos, reduce automáticamente su precio en un 50%, a una colección completa o, mejor, notablemente nutrida, habría que aplicarle el 50% de incremento. Para formar una colección temática digna, son necesarios tiempo ( con paciencia) para informarse, buscar y localizar los libros, y fondos monetarios para poder procurárnoslos. En otras ocasiones me habrán oído decir que el dinero es secundario. Me desdigo. Pata tener una buena biblioteca, en cantidad y calidad ( salvo que heredes los libros), hay que acudir al mercado libresco, y eso es cuestión de dinero”.
Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.