P- “ Al costat d’aquestes figures, senyorívoles, que actuaren dins el comerç del llibre vell d’una manera silenciosa, gairebé reservada, se’n desenvoluparen d’altres, com és ara Pau Rosés, del qual es pot dir que treballà a la vista del públic i fent molt de soroll.
En Rosés fou un dels quatre o cinc – no n’hi havia pas gaires més – que es feren dir sí senyor a les darreries del segle passat. I no afegim els comerços d’aquest perquè, en entrar-hi, la seva estrella ja va començar a decandir-se.
Fou un home que havia fet molts negocis durant la seva vida de llibreter. La majoris d’ells, bons. Havia comprat biblioteques magnífiques. De passada, havia tingut sort. Aquesta no se li mostrà esquerpa del tot, ni, àdhuc, a les seves darreries. A més, era molt actiu.
Tenia, però, una falla; la següent: que li agradava la bona vida. Menjar bé, fumar millor, i li feia gràcia, de tant en tant, d’estirar l’orella del pobre Jordi. A la balança, en el moment de fer el nivell, pesaven més aquestes darreres particularitats que no pas les seves tasques de llibreter. I la balança va desnivellar-se, justament, contra ell mateix.
Encara, una altra particularitat seva. Simpàtica d’una banda, i de l’altra, contraproduent. Era generós, o esplèndid, i en desmesura.
El tot va donar, més ben dit, havia de donar com a resultat fatal que com més diners guanyava més n’eixugava el vent de les seves generositats i prodigalitats, degudament combinades.., I per tant, més pobre era.
Quan, després d’haver tingut unes quantes botigues i d’haver-li passat per les mans una infinitat de llibres de molta vàlua, va anar a parar a les barraques de Santa Madrona, ja era pobre del tot. I la seva pobresa ja no tenia remei.
Ell havia anat a les fires, com tots els llibreters del seu temps. Però tenia establiment propi. Un d’ells, el del carrer de Pelai, cantonada gairebé a la Plaça de la Universitat, en una entrada, enfront la llibreria Penella i Bosch, la qual estava situada a la Ronda de la Universitat.
Mentre la va tenir comptava una parròquia copiosa composta d’estudiants, a més d’una altra clientela formada per gent que cercava llibres bons, que són aquells que poden ésser adinerats i, per tant, susceptibles de fer-hi negoci.
Bé: amb la parròquia d’estudiants més aviat perdia diners que no pas en guanyava. Car a més de vendre’ls llibres, la majoria de vegades sense cobrar-los, encara afegia diners al damunt. Els estudiants li’n demanaven, i ell, empès per la seva generositat, els en deixava. Com que els estudiants són d’una manera que sabem tots de sobres, s’oblidaven de tornar-los-hi, i ell, per la seva banda, tampoc no els hi feia pensar més. Els que feien negoci, doncs eren els estudiants; no pas en Rosés.”
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 32-33.
“Todo libro tiene un valor subjetivo ( desde el punto de vista del comprador), acompañado de su correspondiente precio objetivo ( desde el punto de vista del vendedor). Lo segundo, que los libros antiguos ‘hay los que hay’; su oferta es limitada, y la demanda creciente, por la gran cantidad de nuevas bibliotecas, universidades, etc., que se han creado. Téngase muy en cuenta que algunos libros tan solo aparecen en el mercado cuando un coleccionista se deshace de su biblioteca, y si tienes la suerte de encontrarte con el ejemplar deseado, no debes desaprovechar ‘el lance’. Axioma del bibliófilo: el libro que o adquieras cuando se te presente, no volverás a verlo jamás. Y si lo vuelve a ver, será mucho más caro”.
Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.
Biblioaprenent 