“ El llibre d’art, o de bibliòfil, s’edita sobre quatre bases fonamentals de regi fust, que són: la tipografia, el gravat, la il·lustració i l’enquadernació. Quadrilàter al que cal afegir el suport de les idees, el gran paper ( magna charta), d’estirp oriental, que, triomfant, va bandejar de fet la vitel·la i el vetust pergamí.
Evoquen la superioritat del paper – anomenat en el seu moment pergamí de drap – els fabricats en els molins paperers de renom mundial com són el de Moulin Richard-de-bas
els d’Arche, els de Rives, els de Holanda, els de Capellades i Gelida i tants d’uns i altres països. Gaudeixen així mateix de singular estima el paper de Xina i el paper del Japó per les seves belles qualitats que tant afavoreixen la impressió i la calcografia.
Museu Molí Paperer de Capellades, en un antic molí paperer del segle XVIII.
L’última de les bases fonamentals del llibre, l’enquadernació moderna, té en els nostres dies un designi concret i un distintiu de valor paral·lel al del gravat original respecte al gravat d’interpretació.
La Gelidense (1791-1918)
L’enquadernació d’art – mal anomenada de vegades de luxe – mereix una especial distinció. La seva lluentor no té res de frívol·la. No és un objecte d’adorn que es porti posat a la manera d’un fermall o un rellotge de polsera. No té tampoc la magnífica pompositat evocativa dels cèlebres tapissos ni la bella tradició popular de la ceràmica, tots dos de valor intrínsec, que, lliurement modernitzades, s’ofereixen avui en exposicions als amants de les arts belles.
Fabricació paper xinès ( des de 105 aC)
No. L’enquadernació és una labor que es realitza per encàrrec, sense cap mercantilisme, en llibres que es respecten per la seva venerable antiguitat, pel seu contingut o pel que representen d’íntima conjugació de l’art i les lletres.
El bibliòfil , col·leccionista de tals signes, els guarda gelosament a la seva biblioteca sense ostentacions gratuïtes i amb el generós desig que els seus llibres un dia, directa o indirectament, passin a enriquir el patrimoni comú de la posteritat.
Aquest és i ha estat el designi latent de la bibliofília. Els anals bibliogràfics registren amb lletres d’or noms il·lustres de grans amants del llibre als quals es deu el llegat de les seves biblioteques i la fundació d’institucions a favor de la recerca, de la cultura i el saber.
BRUGALLA, Emilio: “L’enquadernació sumptuària magnífica la paraula escrita ( i II), a Revista de Llibreria Antiquària,nº 6, Barcelona, octubre 1983, pp.41-42.
Paper japonès ( Imatge de Sankei)
““ La Bibliofilia es el amor por los libros, pero no necesariamente por su contenido. El interés por el contenido se satisface yendo a una biblioteca, mientras que el bibliófilo, aunque preste atención al contenido, quiere el objeto y, si es posible, recién salido de la imprenta. Hasta tal punto que hay bibliófilos, cuya conducta no apruebo pero entiendo que, ante un libro intonso, no le cortan las páginas para no violarlo. Para ellos, cortar las páginas al libro raro sería como, para un coleccionista de relojes, romper la carcasa para ver el mecanismo.
El bibliófilo no es alguien al que le encanta la Divina Comedia, sino alguien que ama la fecha de edición y la fecha de impresión de la Divina Comedia. Quiere poder tocarla, hojearla y acariciar con los dedos la encuadernación. En ese sentido, habla con el libro como objeto que le habla de sus orígenes, de su historia y de las innumerables manos por las que ha pasado. A veces, el libro cuenta una historia hecha de marcas del pulgar, anotaciones al margen, subrayados, firmas e, incluso, agujeros de carcoma. Otras veces cuenta una historia todavía más bella cuando, a pesar de tener 500 años, sus páginas limpias, frescas y blancas crujen todavía bajo los dedos.
Divina Comedia de Dante, il·lustració de Sandro Botticelli
Pero un libro como objeto puede contar una bella historia incluso si sólo tiene unos 50 años. Tengo una Philosophiae au Moyen Age de Gilson de los primeros años 50, que me acompaña desde el día de la defensa de mi tesis doctoral hasta hoy. El papel de aquella época era infame y amenaza con deshacerse en triza. Por eso, intento pasar sus páginas de la forma más suave posible. Si fuese para mí sólo un instrumento de trabajo, no tendría mas que comprar una nueva edición, que por cierto está muy barata. Pero a mí me gusta ese libro viejo que, con su frágil vejez, con sus subrayados y sus notas de diversos colores según los períodos de relectura, me recuerda mis años de formación y los siguientes y que, por lo tanto, forma parte de mis recuerdos.
Esto es lo que suelo contar a los jóvenes, porque, habitualmente, piensan que la bibliofilia es una pasión accesible sólo a personas adineradas. Es cierto que hay libros antiguos que cuestan cientos de millones ( una primera edición incunable de la Divina Comedia fue subastada, hace unos años, por mil millones de liras), pero el amor por los libros no se refiere sólo a los antiguos, sino también a los libros viejos, que pueden ser la primera edición de un libro de poesía moderna”.
Article d’ Umberto Eco en el vlok La terrible nostalgia i publicat a El Mundo el 2004.