“…així que es va establir (J.B. Batlle) pel seu compte cuità a fer dues coses. Una, publicar catàlegs i més catàlegs; tots ells bons. I també treballs seus sobre història del gremi de llibreters, i altres. L’altra, agabellar llibres i més llibres. Vendre’n, venia després. Succeïa que gairebé tots els diners que tenia a les mans els esmerçava a comprar-ne. De tant en tant, clar, en venia, o millor dit, li’n compraven, per la raó que hom els hi sabia bons. I això els entesos ho ensumaren de seguida.
Car són una mena de caçadors, si no furtius poc se n’hi manca, pel que es refereix a la caça dels llibres que s’ho valen. I una mena de perdiguers pel que toca a ensumar-los de lluny. Així, doncs, que en sentien la flaire, s’arribaven a can Batlle, del carrer de la Tapineria, de l’Argenteria, de la Diagonal o de la Canuda, però sempre a ‘L’Arxiu’,i, vulgues no vulgues, li arreplegaven la peça cobejada de temps. En molts casos, gosaríem a dir que a ell li recava, si no per fora pels dintres, d’haver-la de donar, car això li desmanegava l’agabellament.
Així un any i un altre… fins que va esclatar la guerra civil. Aleshores va decidir-se a vendre. Fins aquell moment només havia pensat a guardar. Començar de fer-ho i adonar-se que hom li pagava els llibres a preus bojos va ésser tot u. Bojos o no, el fet és que s´hi va engrascar i que a la seva llibreria, a l’hora que fos, tant al matí com a la tarda i com al vespre, hi havia corrues de compradors. Si hi havia claror, els trobaven de seguida; si no – car calia apagar els llums de tant en tant – , trigaven una mica més, però els trobaven igualment. En aquest darrer cas tiraven mà d’espelmes, de llanternes, de fanals, de llumins, d’encenedors i de lamparetes de mà. Feia l’efecte que, en lloc de llibres, buscaven cargols. Renemaven pels taulells i pels calaixos, s’enfilaven a les estanteries i s’enteforaven per tots els racons del magatzem. A fora hi havia una guerra grossa. Dins de can Batlle hi havia una guerreta, la qual, proporcions guardades, era tan aferrissada com l’altra.
En Batlle va arribar a apilar unes cent mil pessetes, o potser més. La quantitat feia goig. Ai las ¡, va resultar, en acabar-se la guerra, que aquells diners no varen valer res. La sotragada que va rebre fou tan forta que ja no se’n va aixecar més. Ni mai que hagués venut ¡…
Com a home i com a llibreter, en Batlle era mereixedor d’una fi més gloriosa.”
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27-28.
“ ¿Cómo robar un libro?.
Solitariamente: son tres las palabras que la escuela clásica recomienda tener presente a los iniciados en esta materia: serenidad, prudencia y habilidad. Aunque hay una corriente contemporánea ( conocida como escuela urbana o escuela del profesor Enrique) que añade un cuarto elemento: Cinismo. Lo cierto es que más de un neófito que no ha tomado en cuenta estos puntos, ha ido a parar a la comisaría. El ladrón de libros debe ser superior siempre a los ojos del policía, de la persona que atiende tras el mostrador, de la cajera, e incluso de las cámaras filmadoras. Desde el momento en que entra a la librería y sabes u propósito, debe saberse superior psicológicamente a todos los que están dentro.
Nunca se debe robar en la primera vez que se visita una librería. Si se logra hacer es suerte, no es técnica, y un buen ladrón de libros no depende del azar.
La ‘naturalidad’ que muchos llaman ‘sangre fría’ es una cualidad genética que no se aprende robando libros de teatro o de política para leerlos; sin embargo controlar los nervios cuando se está frente al dueño del establecimiento o al pasar junto al policía también es una cuestión de disciplina mental”.
“En conjunto. El hurto organizado es válido pero demerita mucho la obtención natural del libro. Un buen ladrón, aún en sus peores épocas de estudiante, nunca robará acompañado.
Si se recurre a este método, uno hará el trabajo y el otro servirá como señuelo o ‘factor de distracción’. Sólo se requiere de coordinación y adoctrinamiento previo, sobretodo cuando uno de los dos que participan está en su camino iniciático y siente ‘ pánico escénico’ o se le nota obnubilado. Portando la ropa adecuada, un libro puede ser ocultado en 2 segundos, de acuerdo al estándar internacional aprobado allá por la década de los sesenta.
En cuanto a jurisdicción o competencia, afortunadamente las librerías no son territorio de nadie y el libro es de quien llega primero a él”.
Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok: