Encants Pl. de Sant Sebastià (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

“ El prototipus, però, del llibreter de vell de la segona meitat del segle fou Baldomer Gual, (à) el Mero. Rival, directe i aferrissat, d’en Llordachs. Empeltat de drapaire, i home, en tant que llibreter de vell, dels que tiraven al dret sense manies. Allò que de moment donava moneda, allò que era bo. Allò que no en donava, allò que era dolent. Al mig de la seva vida de llibreter es dibuixa una bifurcació curiosa. La primera meitat d’aquesta fou de drapaire. La segona, de llibreter. Per què? Perquè en aquella els llibres bons no eren encara gaire apreciats. Més aviat costaven de vendre. Els qui en compraven eren pocs… Ah, sí? Doncs cap al molí, venut a pes de paper, anava a parar el text dels llibres. Les cobertes, en canvi, que eren de pergamí, i que es pagaven millor, eren venudes per a fer timbals.

A la segona, i coincidint amb l’ interès que demostraven els bibliòfils del país pels llibres d’envergadura, en Gual va prescindir dels timbals i començà de conrear l’amistat o la relació amb els entesos.

De tot el qual es dedueix que el Mero era dels que no badaven, i que, per tant, sabia adaptar-se a les circumstàncies i al moment. És una qualitat, aquesta, que no té pas tothom.

Plaça de Sant Sebastià (Foto de Francesc Brunet i Recasens)

Ell i en Llordachs foren els llibreters de vell de més història que hi hagué a Barcelona de l’any 1869 al 1914.

Va néixer a Barcelona el 1848. Fou venedor als Encants de Sant Sebastià. Pels volts del 1870 tenia botiga al carrer de l’Arc de Sant Miquel de l’Argenteria.

Fou en aquesta botiga allà on es va dedicar a comprar llibres antics, especialment si eren relligats en pergamí. Com que en aquells temps trasbalsats abundaven, en comprava tants com volia. Ja que molta gent se’n desfeia per por d’ésser malvista com a clerical.

El Mero arrencava les cobertes que eren de pergamí, i tot seguit se les venia perqu’e en fessin timbals. En Saleta, que era un dependent seu, tenia l’especialitat de destralejar el text.

“Així es varen malmetre – diu en Palau – incunables, gòtics i peces desconegudes per la història de la Impremta”.

Era un home dotat d’instint comercial. Per als negocis tenia un nas de gos caçador. Fent de drapaire contínuament i de llibreter a estones, el més natural era que prosperés. En efecte, va prosperar.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 25-26.

Voltes dels Encants de Sant Sebastià (1908) Foto de Francesc Brunet i Recasens

℘          ℘          ℘         ℘          ℘          ℘          ℘

“ Naturalmente que quien no tuviera el tiempo y la dedicación necesaria para hacer el devoto recorrido por las librerías que hemos mencionado, así como por muchas otras que existían entonces – como la Otelo en Puente de Alvarado-, debía esperar al domingo para acudir festivamente al gran mercado de La Lagunilla, en donde existía, y por fortuna existe en nuestros días, una sección especial dedicada a la venta de libros. Hasta la década de los años ochenta, muy destacados libreros de viejo tenían su puesto en este mercado dominical, desde los ya mayores como don Fernando Rodríguez y don Baldo López hasta los jóvenes vendedores, quienes ofrecían lo más granado de su mercancía a conocedores y aficionados.

Ahí vimos y conocimos afamados bibliómanos como el doctor Ignacio Bernal, quien enfrentaba verdaderas batallas verbales hasta lograr que el vendedor dejara el libro anhelado en un precio sensato; conocimos por primera vez al vehemente coleccionista de libros y otras chucherías, Carlos Monsiváis; Guillermo Tovar era aún un chiquillo cuando ya compraba sus libros en La Lagunilla. Muchas eran las caras conocidas que recorrían afanosamente los diferentes puestos de este mercado dominguero, y quienes con satisfacción encontraban alguna de las joyas por años esperada y que al final de cuentas pasaría a formar parte de sus bibliotecas. Hay que decir con franqueza que en el pasado, practicar el delicioso arte de la compra de libros antiguos era una actividad que podían realizar hasta los estudiantes de escasos recursos, ya que los precios eran razonables, además de que, en efecto, tanto las librerías de usado como los puestos de La Lagunilla solían ser auténticos paraísos donde los bibliómanos, los aficionados, los recién contagiados del virus del coleccionismo, así como dos o tres despistados podían descubrir tesoros de la bibliografía mexicana e internacional, joyas de edición rara y curiosa o simplemente ediciones agotadas”.

Article:”Librerías de viejo”, de Felipe Solís, a México en el Tiempo, nº 11. Febrer-març 1996.

http://librerosmexicanosdeviejo.blogspot.com.es/2009/05/librerias-de-viejo.html