“ Bibliofília vol dir amor als llibres, tothom ho sap. Però sabem què és un llibre? Des del punt de vista formal, i per definició, ‘un llibre és un conjunt de fulls escrits o impressos posats en l’ordre en què han d’ésser llegits’ segons la primera accepció del mot que dóna la Gran Enciclopèdia Catalana. El mot pot designar també les parts d’una obra i d’altra banda els llibres més antics, i no em refereixo als dels primers mil·lennis escrits sobre matèries dures, sinó als clàssic, sinó als clàssics grecollatins escrits sobre papirs o pergamins, que no tenien la forma actual,  sinó que eren en forma de rotlle, com encara ho són alguns dels llibres sagrats hebraics, i com és palès en la representació escultòrica i pictòrica paleocristiana i medieval. És al pas del segle I dC al segle II dC que els llibres comencen a prendre la forma amb què els coneixem. Altrament, hi ha una munió d’objectes amb aparença de llibre que en realitat no ho són. Es tracta de documents escrits, per exemple les executòries de noblesa o les col·leccions documentals, com ara els cartularis, el Llibre Blanc de Santes Creus, Liber Feudorum Maior, o gràfics, com ara els àlbums, atles, etc.

Una de les il·lustracions del Liber feudorum maior que representa al rei Alfons II d’Aragó el Cast i al compilador Ramon de Caldes (jurista)

Ara bé, qualsevol d’aquests documents si és reelaborat per un estudi posterior passa a la categoria de llibre al moment de compondre una obra en què el document estudiat n’és el fonament, però que s’hi ha afegit tot un treball d’autor o d’autors. En certa manera, podríem definir  ‘llibre’ tal com ho fa la GEC, però afegint-hi el sentit d’’obra’ literària en qualsevol de les matèries possibles, mentre que ‘document’ fóra un escrit o un treball gràfic, o bé una col·lecció d’escrits o de gràfics, fets amb voluntat administrativa, contractual, testimonial, etc.”

Maria Porter ( de l’ABB), a Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5. p. 37.

ℵ          ℵ           ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

“ El Librovejero: un término que desconocía hasta que encontré un ejemplar llamado ‘ 20 años de libros’, de Fernando Ibarra de Anda Editorial Juventa, México, 1956. El joven librero de viejo, se entrega a la tarea de la lectura, después abandona su noble profesión para entregarse a los libros, el comprar y vender es una tarea espiritual que lo llena todos los días, a menudo la juventud tiene mayor retención de los libros que pasan por sus manos; recuerda las primeras ventas, los primeros clientes, las ediciones valiosas, las malas valoraciones de libros, siempre se engaña pensando en una gran venta del ejemplar más valioso en su poder: el descubrir con el pasar del tiempo y no hay comprador especialista, es frustrante; el día menos esperado un ejemplar, despreciado por el librovejero es una joya para un cliente, este lector entrado en confianza es un hombre que ayuda a nuestro amigo librero a vender libros por sus recomendaciones y mientras el mercader lo trate con la delicadeza de un rey, será un cliente-amigo por aquel hallazgo descubierto, comprende que el joven librero es un mensajero de los libros viejos. El librero por su adopción a la lectura pasó a mercader, después a comprador empedernido, esclavo de los libros y con el tiempo del Ex-libris, primeras ediciones, ediciones regionales, postales, cartas, fotos, etiquetas, recetas de cocina, documentos, títulos, todo aquello encontrado de los anteriores dueños, disponer de la esperanza un incunable.

El librero de viejo, ahora joven debe ser impulsor de movimientos a la lectura, cultura, el tiene un espacio físico de debate, un centro de reunión que muchos lectores añoran, y es catalizador para la amistad, hoy la modernidad no lo permite en una panadería o internet: la librería es un templo de conocimiento, el librero siente respeto por la mercadería, el lector y lo más importante el ‘LIBRO’”.

 Article:”Librovejero”, de César Diz, a

Http://librerosmexicanosdeviejo.blogspot.com/2009/04/el-librovejero.html .