“ Un llibreter de vell que omplí tota la segona meitat del segle XIX fou en Joan Llordachs. El qual va establir-se a la Plaça de Sant Sebastià després d’haver passat per l’Arc de Sant Ramon del Call, on l’any 1863 ja tenia oberta una llibreria retolada ‘L’Antiquària’.
La nova llibreria d’en Llordachs va ésser instal·lada, d’una manera definitiva, al número 5 d’aquella plaça. Aixoplugada sota les voltes, prop el carrer dels Orgues, tan recollit, i avui desconegut de molta gent. En Llordachs, que ja havia començat a publicat catàlegs al Call, va continuar publicant-los en gran nombre a Sant Sebastià. No és aquest el lloc més adient per a detallar-los. Però sí que ho és per a dir que són interessantíssims, tant per les excel·lents referències que contenen sobre llibres i manuscrits importants, com perquè donen una idea força exacta de la marxa del comerç del llibre vell a Barcelona del 1866 fins al 1900.
Passava per car i no en tenia res. En els seus catàlegs hi ha incunables marcats a trenta i a quaranta rals. Avui, els menys interessants valdrien, normalment, de mil a dues pessetes.
Encants Pl. Sant Sebastià (Imatge del vlok Document Barcelona)
No era un home llegit. L’habitud, però, de remenar llibres havia despertat en ell una mena d’instint mercès al qual coneixia si eren bons només ensumant-los.
Era petit, rodanxó i molt curt de vista. Quan furetejava en una parada, enganxava el nas als llibres. Portava sempre una brusa blanca, de fil, com les dels pintors, una gorra com d’obrer de Sant Andreu i bastó. Quan es posava nerviós, s’esbravava picant a terra.
La seva llibreria va subsistir durant molts anys sota les voltes. En desaparèixer els Encants de la plaça, encara hi va continuar.
Amb la d’en Baldomer Gual, (à) el Mero, del carrer de Sant Miquel de l’Argenteria, una de les més importants en el comerç barceloní del llibre vell, es feien la competència i es prenien els parroquians”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 24-25.
❦ ❦ ❦ ❦ ❦ ❦ ❦
“ El caso de Cyril Connolly es especial. En su ensayo autobiográfico ‘La fiebre del bibliófilo’, que sigue a la edición de La caída de Jonathan Edax, se preguntaba si la bibliofilia no será sino una forma deteriorada de la filatelia,con todas sus pamemas, lo que me recuerda aquel personaje novelesco que decía: ‘fuimos muy amigos, llegó a enseñarme su colección de sellos’. Pero junto a las burlas, Connolly expresó de manera muy hermosa su pasión por reunir las obras de sus conbtemporáneos más notables en primeras ediciones. Sobre la realidad de esa pasión y de sus lecturas aceradaas pocos engaños caben. Como bibliófilo, Connolly tenía fama de ser poco escrupuloso, de tener un peculiar sentido de la propiedad ajena y hasta de dejar lonchas de bacon a modo de marca páginas en ediciones prínceps en las casas a las que le invitaban o a las que se invitaba. Pero no se engañaba y que esas colecciones tenían sentido en vida de quien las reunía y que a la muerte salvo que se la encajen a una institución oficial que las sacraliza musealizándolas, regresan a esos paquetes tradicionales atados con una cuerda que lo mismo corren los chamarileros que las salas de subasta.
Cuando los libros y las cosas desaparecen, por hurto, abandono o misteriosa deserción, te das cuenta del valor que tienen: demasiado. Pero cualquier reparo que se le pueda poner a esa pasión, no quita para el hallazgo o la apariencia de tal, para las excursiones nocturnas por Internet – me contaba un buen amigo que para él era una forma de aplacar el insomnbio: ‘ Me voy de librerías’, decía-, y para que acabes admitiendo que tu biblioteca, sea esta la que sea, es, como tu cacharrería, tu más eficaz autorretrato, una pieza de tu biografía”.
Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, en el vlok Vivir de buena gana.
Http://vivirdebuenagana.blogspot.com/2009/02/bibliofilia.html .