“ El bibliòfil, pel mateix fet de concentrar tots els seus afanys i inclús els seus vicis al marge dels llibres, s’allibera en un grau molt elevat de les preocupacions ordinàries de la vida. No és que no en tingui, igual que un altre; però esgotat el seu frenesí en els llibres i a conseqüència dels seus coneixements de la història amb el seu va i ve permanent, arriba a un pla de calma l’objectivitat en la contemplació dels combats de la vida. El bibliòfil, fora dels llibres, és l’home més raonable i gentil que existeix. Res no el pertorba i tot ho accepta amb una anàlisi filosòfica que li torna les coses clares i nítides. Aquest estat d’equanimitat irrita, naturalment, els altres; però alhora no poden deixar d’admirar-lo ben a contracor i això incrementa la seva ràbia. L’avorriment és un vici desconegut per al bibliòfil. Mentre existeixi un llibre al seu abast, la feliç ocupació de les seves hores està assegurada. Aristòtil digué: ‘ aprendre és cosa dolcíssima, no tan sols per als filòsofs, sinó per a tots els homes’.
El gran hispanista de principis del segle XX, Hugo Albert Rennert, refinà la teoria d’Aristòtil per la bibliofília:’ No hi ha plaer més dolç en la vida que la lectura d’un catàleg de llibreter’ ( traducció oral a la Universitat de Pennsylvania citada amb admiració o menyspreu segons qui en parla). Fora les edicions fraudulentes o falsificades – cosa que anima extraordinàriament els instints detectivescs del bibliòfil – els llibres no deceben, no es revolten i mai no perden el seu valor intrínsec. El seu poder de donar sempre més i més plaer, segons els coneixements creixents del seu amo, sembla ser infinit. Mai no he sentit a dir, ni pel bibliòfil més consumat: ‘Ja tot se sap sobre aquest llibre’. Pocs mortals tenen el privilegi d’’afanyar-se per empreses tan meravelloses.”
Del llibre Elogi de la bibliofília de Theodore S. Beardsley, ed. Porter-Llibres, Barcelona, 1974; traducció de Rosa Porter de Vergés. Pp. 16-17.
ℵ ℵ ℵ ℵ ℵ ℵ ℵ
“ Síntesis privilegiada de la historia y al mismo tiempo prueba mayor de su condición inagotable, el libro es un objeto de naturaleza peculiar, reacción a los consuelos de las ontologías tradicionales. Es la única herramienta que, lejos de agotarse en su funcionalidad, perdura como instrumento de celebración y culto. Émulo de la ópera, en su escenario confluyen las artes conjugadas de un obrero de la lengua, de un artista plástico, de un hacedor de papeles, de un maestro tipógrafo y de un artesano encuadernador, para montar ese espectáculo total que es el desideratum de la utopía artística. Su altar puede verse envuelto en inciensos de exaltación o en llamas de condena. El progreso lo convoca en su marcha hacia las luchas y la censura lo mutila en su defensa del terror. Genera fobias y filias capaces de enfrentarlo con falsas disyuntivas (‘ ¡ Sí, Libros NO¡) o de acercarlo a los límites del ditirambo. Entidad a un tiempo real e ideal, ocupa un espacio ( la ‘Biblioteca’) que ha sido descripto como metáfora del mundo o espejo del Paraíso. Una nación se ha creado a sí misma según su nombre: ‘el pueblo del Libro’.
La bibliofobia es un triste accidente histórico. Passons. En cuanto a la bibliofilia, esa devota del libro y de cuanto documento reconozca su fuente en un procedimiento de impresión o de escritura, pone su mirada no tanto en el `pensamiento del que – se supone -, el libro es un vehículo, cuanto en el pensamiento encarnado e inseparable de un soporte de papel, sobre cuya blancura – vertiginosa metáfora de todo origen y de todo nacimiento – se escenifica un texto mediante la intransferible administración del espacio que llamamos `puesta en página’ “.
Article parlant de la IIª Feria del Libro Antiguo, a Buenos Aires, l’any 2005, escrit per Victor Aizenman, en el vlok Ave Félix.
Http://venialeer.blogspot.com/2005/12/25-ii-feria-del-libro-antiguo-bsas.html .