“ Amb els llibres succeeixen coses estranyes, aparentment deseixides de tota lògica. N’hi ha, per exemple, que, essent bons, es cotitzen per sota llur vàlua intrínseca. Per tal cal entendre no solament llur mèrit literari, històric, artístic, científic o documental, sinó també llurs qualitats tipogràfiques, d’estampació, etc.
N’hi ha d’altres, en canvi, que es cotitzen a preus enlairats i no valen res. La qual cosa produeix moltes confusions al llibreter intel·lectual, però comercialment, inexpert.
No tenim la pretensió de descobrir la pólvora en dir que un llibre pot assolir les valoracions més diverses segons quines siguin les particularitats de l’edició. Com igualment si és poc o molt corrent al mercat.
Així mateix, la qualitat d’un text documental pot ésser més o menys cotitzable si les dades són de primera mà, tretes de bones fonts, o bé estisorades ça i lla. No cal dir, també, que el coneixement i el domini dels llibres antics és tota una ciència que pocs llibreters arriben a profunditzar.
De tot el qual cal treure la conclusió que l’ofici de llibreter de vell no s’adquireix així com així, i que, a més, per anys de pràctica o per experiència que hom arribi a posseir, mai no se’n sap prou. La qual cosa succeeix igualment als compradors, als bibliòfils i als aficionats.
Com sigui que tant en els uns com en els altres existeix una gradació individual de coneixements sobre la matèria, més o menys superficials, més o menys extensos, més o menys aprofundits, els tractes i pactes entre ells es converteixen sovint en una aventura plena d’incògnites i de sorpreses mútues.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 10-11.
” ‘Los libros poseen un encanto especial. Nos deleitan, conversan con nosotros, nos dan buen consejo y viven e intiman en nuestra compañía’. Petrarca dixit. No basta con saber que cada lectura es un mundo.
No es suficiente entrar en las disquisiciones sincrónicas de la deconstrucción del texto para verificar que el lector impone el sentido y hace suya la obra que lee. No podemos contentarnos con descubrir la obra abierta, ingresar en el terreno literario, incluso en sus aspectos más susceptibles de un examen empírico.
Ni basta, justamente al contrario, entender que no toda semiosis es vàlida y que, como enseña Eco, la interpretación también tiene sus límites. En el ‘acto de leer’, con perdón de Wolfgang Iser, existe antes que nada, la materialidad del soporte, el objeto que se lee, y que, a su vez, está hecho a la medida del hombre.
Antes de la imprenta se leía en manuscrito. Y cada manuscrito es una pieza única. Mi pieza única, tesela de toda una serie de manuscritos que establecen la tradición textual que se ha de examinar. Sí que cada lectura, la de cada manuscrito, es un uso, una conversación, un deleite, una forma de intimar, y de todo ello es consciente cada una de las instancias que colaboran en la creación de los manuscritos. Un manuscrito está hecho para tal ocasión, persona, estudio, o, lo que es lo mismo, para un uso determinado”.
Extret d’un Seminari organitzat per SEMYR sobre : “ Historia del libro, I: aspectos del uso y lectura del manuscrito”, coordinat per Mª. Isabel Hernández González. 1997-98. http://campus.usal.es/~semyr/?page_id=81.
Biblioaprenent 