“Els XII. Heus aquí una agrupació ben original de gent dedicada a una de les vocacions en apariencia més passible i en realitat més obsessionant: la col.leccionista.
Ja s’ haurà comprès que no ens referim aquí al col·leccionista insolvent o maniàtic que, com les garses, ho és solament per un instint tot fisiològic o per baix esperit selecte i refinat, d’ elevada cultura, el qual té coneixement exacte del perquè de les seves col·leccions, i sap valorar-les no pel nombre més o menys crescut dels objectes aplegats sinó, per la valor intrínseca de cada un d’ ells i de la seva representació dins la sèrie.
L’ exposició suara celebrada per aquest grup ha estat una veritable revelació per a molts que ignoraven l’existència, a la nostra terra, de col·leccions que en altres indrets farien la glòria de la ciutat. I és que generalment els nostres col.leccionistes viuen isolats i es senten submergits dins d’un ambient hostil que els repel.leix amb els seus afanys positivistes i immediatament utilitaris.
Caldria que ens esforcèssim a treure’ns del damunt aquest encongiment, aquest casolà traïment que ens fa desconfiar de nosaltres mateixos. Tan perjudicial és per a un poble la modestia disminuïdora de les pròpies valors com l’irreflexiu i exagerat chauvinisme.
Barcelona té necessitat d’una integral revalorització. La seva creixença material no està en relació amb el seu esperit,el qual ha romàs plebeu a desgrat de totes les apariències; i per això són dignes de lloa manifestacions de la naturalesa de la que ha donat motiu a aquestes línies, car posen de manifest l’existència de sectors veritablement aristocràtics, de petits nuclis que, en donar-se a conèixer, bé podría ésser que fos per a esdevenir el centre d’atracció d’altres elements valuosos que resten dispersos i sense eficacia. Perquè és evident que la nostra ciutat es sent órfena d’una veritable aristocracia que la representi davant el món, i cal apressar-se a crear-la.
És un fenomen justament constatat per alguna de les nostres més enlairades mentalitats, la diferencia de nivell cultural existent entre la nostra per tants conceptes admirable classe mitjana ( i fins entre alguns selectes sectors obrers) i les classes adinerades i pseudo-aristocràtiques de la nostra ciutat. No és ocassió propícia aquesta per a esbrinar les causes determinants de la decadencia i quasi desaparició de l’alt esperit d’aristocràtica ciutadania que animava els nostres prohoms dels segles medievals; però sí que será sempre avinent el fer tot el que de nosaltres depengui i per restaurar-lo, aquell esperit, i per retornar a la nostra ciutat aquella dignitat que, en tots els ordres, per la seva representació li pertoca.
Per això són doblement lloables els actes que, com la primera exposició d’Els XII, posen de manifest l’ existència d’ espirituals seleccions.
Arts i Bells Oficis, març 1928, pp.92.
“ Existen tres formas de ‘biblioclastia’, es decir, de destrucción de los libros: la biblioclastia fundamentalista, la biblioclastia por incuria, y aquella por interés. El biblioclasta fundamentalista no odia los libros como objeto, teme por su contenido y no quiere que otros los lean. Además de un criminal, es un loco, por el fanatismo que lo anima.La historia registra pocos casos excepcionales de biblioclastia, como el incendio de la biblioteca de Alejandría o las hogueras de los nazis. La bibliolastia por incuria es la de tantas bibliotecas italianas, tan pobres y tan poco cuidadas, que a menuso se transforman en espacios de destrucción del libro, porque una manera de destruir los libros consiste en dejarlos morir y hacerlos desaparecer en lugares recónditos e inaccesibles. El biblioclasta por interés destruye los libros para venderlos por partes, pues vendiéndolos así obtiene mayor provecho. Imaginemos que un bellísimo atlas del siglo XVI, con doscientos cincuenta mapas hechos a mano, cueste cien mil dólares. En general, el librero honesto sólo vende mapas si los ha encontrado por separado o los ha extraído de copias incompletas, que sólo sirven para el destrozo. Pero si un comerciante deshonesto destroza el atlas de cien mil dólares y vende por separado los ciento cincuenta mapas, incluso a setecientos cincuenta dólares cada uno, ha ganado doscientos cincuenta mil dólares. Naturalmente, la copia completa que aparecerá luego se volverá más rara, costará el doble, y también el doble costarán los mapas sueltos. Así es como se destruyen obras de valor inconmensurable, se obliga a los coleccionistas a hacer sacrificios insostenibles y se aumenta el valor de los mapas sueltos. Alguien ha propuesto un pacto de honor entre libreros, y entre libreros y coleccionistas, para que ninguno compre y venda mapas sueltos, pero yo encontré un mapa de Coronelli a precio accesible y no resistí la tentación de tenerlo en mi estudio. Es obvio que intenté autoconvencerme de que circulaba suelto desde hace tiempo y que, por lo tanto, no era responsable de la destrucción de una obra completa”.
Article:”Confesiones de un bibliófilo”, d’Umberto Eco en El Cultural.es del diari El Mundo, el día 23 de maig de 2001.
Biblioaprenent 