Biblioaprenent

               “ El Kamasutra no és només un llibre de postures sexuals, és tot un acte social.

               I és així. Miguel Huguet, el creador d’aquesta empresa-concepte, tal com diu ell, és un bibliòfil. I resulta que a Espanya n’hi ha més, de bibliòfils. Uns 2.000. I els molt entremaliats formen un mercat ‘petit, selecte i elevat’. Huguet ho sap perquè ja elaborat un estudi de mercat i ha arribat a la conclusió que hi ha una gran concentració de llibres religiosos, simbòlics, amb il.lustracions molt boniques però… menys ‘artístiques’. La menció de la paraula artística en aquell moment em duu a la memòria, no sé perquè, quan en les pel.lícules a una noia la porten a un estudi de fotografía i li diuen que si vol ser actriu, ja que val, s’ha de fer unes fotos ‘artístiques’. I així acaba la protagonista, com en la página 15 del volum que tinc davant dels meus ulls.

               El llibre en qüestió és una edició facsímil del Kamasutra persa, acuradíssima, una edició d’uns quants exemplars, tal com ens explica Xavier Hernández, profesor de persa i especialista en Pròxim Orient a la Universitat de Barcelona. ‘Que no és un mer llibre de postures sexuals’, asegura. Parla de tantrisme, d’elements paisatgístics, de l’expressió de les cares, de la humitat… De la humitat? Ara va de bo, penso. Palau i cortinatges vermells, jo sabia que això no podía fallar. Que no, que la humitat és important per a la conservació dels manuscrits, que no s’han de banalitzar aquestes coses, i Hernández parla de la invasió mongola, del govern de l’Iran, de l’imperi persa i, sobretot, que no es tracta d’un llibre de meres postures sexuals.

               I què és, aleshores? Doncs un acte social. Sexual? No, no, social. Es tracta d’’un llibre que parla de la pietat religiosa, de l’art de viure, de com tractar una dona…’ . Doncs jo pensaba que sobretot anava de sexe. ‘… I del plaer sexual’. Per fi, ara sí que va de bo, pensó jo.

              Mínim 5.000 euros.

              I és just llavors quan torna Miguel Huguet i ens explica que el tiratge de l’obra és de 300 exemplars per a l’estranger i 300 exemplars per a Espanya. Que hi ha una edició gravada en or pur i que costa molta pasta. Que els principals col.leccionistes de llibres antics s’hi gasten de 5.000 euros cap amunt. I llavors ens fa una explicació sobre el sistema de subvencions a les quals ha accedit per a la creació de l’empresa. I tot això a l’hora de l’aperitiu.

               Després torna a parlar de l’Apocalipsi de Sant Joan, de les cent unitats dels facsímil gravat  en or pur i de la demanda que necesita ser coberta. impressiona, i més entre les volutes cassetonades de l’amfiteatre del palau en el qual ens trobem.

                Llavors ens passen el llibre i ens sentim com Moisès amb les taules de la llei, en plena revelació. ‘Cada exemplar està signat davant acta notarial’, ens expliquen. ‘És la millor impressió i la millor termoestampació’, ens segueixen dient. El paper està envellit, la pell, tractada… és gairebé un acte de fetitxisme, penso.

               Però llavors el bibliòfil se’ns acosta i fa una confessió. ‘A mi, per la meva edat, la il.lustració que més m’agrada és l’última’. Es tracta d’un senyor gran, amb els cabells blancs, en una elegant i explícita postura amb una jove persa. Tots riem.

               Quan surto del palau és migdia. Feina i plaer. Coses que et passen quan fas cròniques”.

              “Llibres que són objecte de fetitxisme”, per Lucía Lijtmaer a Público.es del 24 de març de 2011.

——-

               “ La mística del libro, sobre todo del libro viejo, se revela como una de estas sutiles formas de estupidez militante y disfrazada, como no, de sabiduría. Ya la palabra ¡’bibliófilo’ es una palabra fea; es como decir perrófilo o gatófilo, son palabras monstruosas, deformes, mostrencas. Pero es lo que hay para designar al amante de los libros, es decir, al que mantiene con ellos una seria relación, más allá del uso y disfrute razonable; el que los ama y posee, y quiere más de eso mismo. Una vez inoculado el virus, la enfermedad se desarrolla como ‘bibliophilia perennis’. Es incurable. No hay exorcismo que pueda con este demonio. Realmente, el individuo no ha sido afectado más que de mitomanía pero, esta vez, relacionada con uno de los objetos para los que toda fabulación es poca: el libro”.

              Article:”Pequeña patología de bibliófilos, bibliómanos y bestias libreras”, en el vlok Misoginia y libertad de Juan Castellano.