Biblioaprenent

               “ Gairebé tothom ha començat llegint sense preocupar-se d’altra cosa que del text mateix, negligint la qualitat del paper, la beutat de la impressió, l’harmònica distribució dels blancs, etc. Insensiblement però, de mica en mica, en l’esperit del lector s’opera una transformació. Comença la recerca de les bones edicions, les que ofereixen un text més perfecte, corregit amb cura; després, ja cerca aquelles condicions que fan d’un llibre un objecte de col·lecció. Llavors l’home es posa en la pendent sense aturador possible: la passió inapaivagable del llibre. Per més que s’especialitzi a recollir una determinada classe d’obres, no tindrà mai la col·lecció completa. La vida del bibliòfil, llavors, npassa alternativament per la satisfacció que segueix a l’ingrés d’una bona peça i l’angúnia de saber que de tal edició, de la qual 

                                               Bodleiana

                                                  Hispanic Society

                                                         Nacional Paris

només es coneixen tres exemplars ( un a la Bodleiana, un a la Hispanic Society i un altre a la Nacional de París), ell no en té ni un, ni, versemblantment, podrà tenir-lo mai. Ben mirat, però, això són extrems que, a nosaltres almenys, no ens emocionen profundament. La raresa per ella mateixa no és potser la qualitat més preable d’un llibre. No colpeix directament, com ho fa el bell llibre, independenment del seu valor comercial”.

              Article : “Els XII” de Just Cabot, a La Nova Revista de 15 de març de 1928, pp. 256-263, trobat a  Càtedra Màrius Torres.

               “ Tras un recorrido por los últimos ciento cincuenta años de la bibliofilia se percibe, con nitidez turbadora e inquietante, que la posesión de libros está mucho más cerca de los placeres secretos que se ocultan en los castillos dieciochescos donde perdura el perfume sombrío de ’Justine’ que de la brutalidad edificante del comercio internacional de nuestro tiempo.

            Y el visitante podrá advertir que las manías del bibliófilo están, siempre, muy próximas a la catalogación infantil de los placeres imaginados por el erotómano clásico: interminables ediciones de ‘La cartuja de Parma’, variaciones ilimitadas sobre los textos de Balzac, enumeración monótona y exaltante ( para el maníaco) de los misterios.

               Placeres y sensualidad de las mil y una ediciones ( vírgenes o desfloradas) de un poema de Beaudelaire, un soneto de Shakespeare o la ‘Jerusalén libertad’ de Torcuato Tasso.

               Pasión culta por excelencia, sin embargo, la bibliofilia (¿a partir del siglo XVI?) anuncia la irrupción definitiva de la modernidad: el bibliófilo busca las pepitas de oro en la torre de babel contemporánea. Tras el fin majestuoso y melancólico de la sociedad del barroco, la irrupción final de la biblioteca moderna podrá albergar, en su periferia, a este personaje inocente.”

                Article ( crònica des de Paris) de Juan Pedro Quiñonero en el diari ABC de Madrid, el 14 de desembre de 1984, a la pàgina 49, sobre una exposició que feien a Paris.