“ La integració de les arts tan característica de l’arquitectura modernista és present també en les arts grafiques, on sobresurten alguns noms que també conreen altres arts, com és el cas d’Alexandre de Riquer o Lluís Domènech i Montaner.
Es tracta de personalitats plurals i polifacètiques. Riquer, per exemple, fou dibuixant, aiguafortista, pintor, dissenyador de joies, de mobles, de paviments, de teixits, cartellista, il.lustrador de llibres i revistes i poeta, sens dubte el protagonista més representatiu de la integració de les arts a la Barcelona modernista, i un dels més complets representants a Europa.
De la mateixa manera que un edifici reuneix diversos artesans, industrials i artistas entorn de l’arquitecte, el llibre, edifici de paper i tinta, n’aplega també tot un seguit. L’editor compta amb un autor literari, amb un dibuixant il.lustrador o decorador, un relligador, un impresor, i tots plegats conformen l’edifici-llibre. De vegades, però, alguns d’aquests procesos coincideixen en un sol artífex. En qualsevol cas, el llibre és un tot – com ara els esmentats Anyorances o Crisantemes d’Alexandre de Riquer-, i per això es pot parlar d’una obra d’art total”.
VÉLEZ, Pilar: “ El llibre a la darreria del Vuitcents: eina de cultura i progrés i obra d’art total”, dins L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC-Ajunt.Barcelona, B, 2008, pp.299.
“ Cuando se dice bibliófilo, la gente suele imaginar a un buen señor entrado en años, algo maniático, de ideas conservadoras y sobre todo, rico. Pues bien, aunque cueste un poco creerlo, existen bibliófilos jóvenes, de ideas renovadoras y además pobres. Así que de aquella opinión común, sólo queda en pie lo de maniático, pues sinceramente no podemos concebir un bibliófilo sin alguna manía. Pero al fin de cuentas, es preferible ser maniático en el campo de la bibliofilia, a serlo en el del fútbol o los caballos de carrera. También existen mujeres bibliófilas, y en Francia, paraíso de la bibliofilia en épocas menos dolorosas, habían constituido asociación. Conviene decir esto para tranquilidad de los bibliófilos, acostumbrados a encontrar un adversario en las dueñas de casa, quienes suelen opinar que los libros ocupan demasiado espacio”.
A la pàgina 9 del llibre: Apología de la Bibliofilia y Vituperio de la Errata, de Pablo Carlos Etchart. ( Ed. Al Pequeño bibliófilo, Bs As, 1945).
Biblioaprenent 
Ha, ha… el segon text és del 1945! Els joves d’aquells temps són els bibliòfils d’avui amb la diferència que ara no hi ha relleu generacional. Els preus són molt elevats i només aptes per a butxaques ben aposentades.
Encara hi ha bibliòfils, però la majoria som pobres, o es que els preus són molt cars pels temps que corren.
Llegeixes que fa uns anys es compraven incunables per 4 duros i per menys, i avui, si els trobes, valen fortunes.
Però per mi la Bibliofília no és tenir o comprar llibres cars.
I últimament intento més ser bibliòleg que bibliòfil, cosa molt difícil, però amb el temps aprendré alguna cosa.