“ S’ha dit que la bibliofilia és una inclinació pels llibres, tal com la practica el bibliòfil; també es pot definir com a saber del bibliòfil. Segons el diccionari de la RAE (1869), és la passió pels llibres, especialmente pels rars i curiosos. Francesc Fontbona concreta que l’objecte de la bibliofilia són els llibres interessants, insòlits o editats amb especial cura i riquesa.
La bibliofilia està relacionada amb el col.leccionisme de llibres, però no és equivalent. Una col.lecció es defineix com un conjunt, més o menys complet i ordenat, de coses d’una mateixa clase ( especialment coses d’art, de ciència, industria, etc.) reunides per algú per gust o per curiositat. El col.leccionisme en general pren una empenta notable al segle XIX, quan l’afany d’aplegar objectes d’una clase determinada i amb un criteri sistemàtic deixa de ser exclusiu de l’aristocràcia o de l’alta burgesia i es fa extensiu a altres estaments socials i també a una gamma molt àmplia d’objectes.
L’auge de la bibliofilia es pot observar en aquest context, però no s’ha de confondre. El bibliòfil no és simplement un col.leccionista, interessat a incrementar el nombre d’objectes de la col.lecció. El bibliòfil se sol entusiasmar per les particularitats del llibre, fruit d’un refinament cultural, material o artístic. Les seves inquietuds solen anar dirigides preferenment a la qualitat: d’un text, d’un autor, d’una tipografia, d’unes il.lustracions o d’una relligadura. Així ho expressa Jordi Estruga, president actual de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, persona que no solament ha practicat amb afany la bibliofilia en el temps present, sinó que hi ha reflexionat”.
“L’interès pel llibre: gabinets de lectura, bibliofilia i exlibrisme” de F. Xavier Puig Rovira, dins L’exaltació del llibre al vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC, Barcelona, 2008, pp. 181.
“Lo primero que llama la atención al analizar el significado de libro antiguo es la marcada heterogeneidad de definiciones que encontramos. Por todo ello, hay que matizar en primer lugar el libro antiguo desde un punto de vista cronológico, debido a su ambigüedad. Confusión ésta producida por los problemas surgidos en orden a poner fecha a su origen ( manuscrito o impreso) y a su final ) ¿ qué pasa con el siglo XIX?).
¿ Hay que incluir los Manuscritos como libros antiguos? Algunos autores, caso de Martínez de Sousa, en su Diccionario de Bibliología, señala como libros antiguos los producidos antes de 1801, o los posteriores, siempre y cuando se hubieran producido siguiendo los criterios de la imprenta manual. Según este criterio, la contraposición libro antiguo/libro moderno se establece en función de la diferente tecnología aplicada a la producción del libro: el libro antiguo o hand-printed book es el resultado de unos procesos manuales, mientras que el libro moderno lo es de unos procedimientos industriales.
No todos los autores ( Charles Mortet, o Malclès, en su Manuel de Bibliographie), aceptan esta definición. Algunos de ellos no incluyen los manuscritos entre los libros antiguos; otros confunden lo antiguo con lo raro o curioso. Además, el criterio de distinción de imprenta manual y moderna tampoco es rigurosamente exacto, porque con las mismas técnicas que antaño se puede editar actualmente un libro antiguo, como podía ser un facsímil, y no por ello formaría parte de una sección de ‘fondo antiguo’.”
Article de Nicolás Bas Martín: “Documentación on line sobre libro antiguo”, pp. 102-103, a Documentación de las Ciencias de la Información, 2007, vol. 30.
A mi m’agrada el concepte de Francesc Fontbona quan concreta que “l’objecte de la bibliofilia són els llibres interessants, insòlits o editats amb especial cura i riquesa.”
Crec que la bibliofília és molt àmplia i molt difícil de definir. Les definicions més usuals són encertades totes, però el més difícil és saber qui és bibliòfil, o millor, quina mena de bibliòfil és cadascun.