Biblioaprenent

      “ El comerç del llibre antic té el seu reflex virtual a la xarxa. Pràcticament tots els serveis que es presten des de llibreries i cases de subhasta es poden obtenir de la mateixa manera utilitzant Internet. La xarxa ha aconseguit que el comerç del llibre, més d’ocasió que antic, es democratitzi i arribi a persones que d’una altra manera no hi podrien accedir. Internet s’ha convertit en un succedani de les fires, que han notat un descens de vendes i nombre de visites. El nombre de llibreries que comercien amb el llibre antic únicament a través de la xarxa augmenta, ja que resulta molt més asequible per a aquells joves llibreters que pugnen per incorporar-se a la professió. Les llibreries antiquàries poden oferir els seus fons mitjançant la creació d’una página web pròpia o a través de la contractació d’un o més portals. En aquest cas, l’oferta no es veu limitada als títols recollits en un únic catàleg o a l’espai físic d’una determinada llibreria. Aquests portals proporcionen una enorme publicitat dins del sector per als clients. També afavoreixen l’agilització del procés de taxació de les obres, per a uns, i de la comparació dels preus dels llibres de diferents llibreries, per a d’altres. Permeten la compravenda de llibres 24 hores al dia durant els 365 dies de l’any. Però, al costat d’aquestes avantatges, hi ha igualment alguns notables inconvenients, dels quals són significatius: la dificultat d’accés per als clients als quals manca formació tecnológica de base, i les dificiències de manteniment de les bases de dades, especialmente pel que fa a la retirada dels exemplars ja adquirits, la qual cosa fa que una obra que ja no està disponible pugui continuar sent sol.licitada per altres clients. En gairebé tots els casos, es fa responsable el llibreter, mai l’empresa que manté la pàgina web i la base de dades”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 121.

                 ‘ No hay que confundir al bibliófilo con el bibliómano que no es más que su parodia, su caricatura. El bibliómano simula amor a los libros, los persigue por todos los medios posibles – Un Don Juan cortesano sin amor verdadero -. Culpable es él de todas las herejías que inspiran horror a los verdaderos bibliófilos y es el inventor del libro trufado. El libro trufado es el bello ejemplar transformado en cartapacio o expediente documental cargado de fichas y cartas autógrafas, las que en su mayoría no tienen relación alguna con el texto. También tiene especial dedicación a valorar el texto cuyas hojas no han sido abiertas, sin pensar que ese hecho, en la mayoría de los casos, demuestran la poca importancia de la obra. En verdad, el bibliómano no es más que un vulgar especulador’.

            Y no, no es ni el hecho de especular con el libro, ni tampoco el de simular amor a los libros, ni siquiera el de quererlos, lo que convierte en bibliófilo al bibliómano; hemos visto que la intención es la que nos sirve para definir al bibliófilo, el querer el libro, el desearlo y el querer poseerlo. Definido el perfil del bibliófilo, el bibliómano se diferenciaría de él, como hemos analizado, en la intensidad, pues en el ejercicio de ese deseo, en la manifestación de esa querencia y de esa posesión, termina por excederse, traspasa los límites de lo deseable, incurre en la desmesura,…”.

               Código de la Bibliofilia moderna; Paris, 1936 editat per la Unió Llatina de Edicions, escrit per Maurice ROBERT, i amb pròleg de Miomandre, recollit per Alfredo Guido . Llegit a Enfermos de libros; ALBERO, Miguel. Univ. De Sevilla, 2009, Sevilla; pp. 150.