Gravat de Rembrandt de la edició de Gaspard la Nuit de A, Bertrand
“ Ha estimat massa els llibres com objectes materials: llur forma, llur pes, el gra de llur paper, llur facilitat a obrir-se, la bona olor d’alguns quan són nous ( fins tenen una olor característica diferent segons el país on han estat fets). Ha arribat fins a perfumar-los i tot quan ja no feien olor, i escollir, meditant-hi la relligadura que els donava. Els cura, els mira. Aquesta forma del seu vici pot arribar a dominar-lo enterament, i a allunyar-lo i tot de la lectura. Pot esdevenir lector bibliòfil exclusiu, resignar-se a això i complaure-s’hi. Perdre de vista la funció espiritual del llibre. I acabar, amb els exemplars rars i les primeres edicions, en l’especulació pura i simple. Oh, és una passió bella i respectable; i útil: llur cura basteix i conserva petites arques de Noé literàries en les quals forces obres plenes de saviesa, de consolació i de joia, han travessat i travesseran els diluvis de la Història. Però en alguns d’entre ells, hom sent alguna cosa com el menyspreu per l’altre aspecte del llibre, per allò que en fa, als ulls nostres, tota la vera valor. Hom diria, que, per ells, els autors no han estat sinò els productors inconscients d’una primera matèria que serveix de suport a qualitats més precioses que les que ella pot tenir: la raresa o la curiositat i el fet d’ésser un pretext de desenrotllament d’un gran luxe material. Però aquest menyspreu és menyspreat pels lletrats qui no són exclusivament bibliòfils. Davant de les riqueses de certs bibliòfils hom es sorprèn de somniar en Barbres qui haurien recollit instruments complicats provinents de la Civilització, i dels quals no en coneixen exactament l’ús i la valor. Sovint, he sentit parlar d’un bibliòfil francès qui habitava Ginebra sota el SegonImperi i que col.leccionava únicament els ‘llibres ridículs’: reculls de poesies publicats per magistrats provincians, tractats de metafísica inversemblants, poemes èpics en vint mil versos, llibres de maniàtics i de dements, tot això escollit i classificat amb cura per aquest bibliòfil, qui s’havia fet, així, una reputació d’home d’esprit entre els seus familiars. I bé, no puc estar-me de pensar que guaitant de la vora la col.lecció d’aquest senyor hom hi hauria trobat Gaspard de la Nuit i Les Fleurs du Mal”.
Extret de “Aquest vici impune, la lectura” de Valery Larbaud en el llibre Paradisos de Paper, Llibreria Catalònia, B, 1927; pp. 38-39.
“ La voz bibliofilia fué empleada por primera vez por Salden ( Cristianus Liberius Germanus, pseud.) en un primoroso librito titulado Bibliophilia sive de Scribendis legendis et aestimandis exercitato paraenotica, impreso en Utrech en 1681. En dicho libro afirma que ‘el verdadero bibliófilo no busca en el libro sino un medio más directo y más rápido – no sólo para él, sino también para los demás – de perfeccionamiento moral e intelectual’”.
Biblioaprenent 