Carta de Vallseca
“ La tercera i última de les sales era la ‘sala blava’, amb un finestral al carrer del Bisbe i dos al de Sant Sever. No era tan gran com la ‘sala daurada’, ni tan lluminosa, tot i tenir un finestral més, i el nom li venia del color de les parets i el de les llibreries, que era de to blavís, amb alguns filets argentats, de lluïssor somorta. Allí es guardaven, sobretot, els fons de manuscrits i d’incunables, els cartularis i els portulans o antigues cartes de navegar, amb la més famosa de totes, la de Vallseca, de la qual diuen si va servir-se Colom, per a descobrir l’Amèrica, i que George Sand, sense cap mena de dubte, empastifà sacrílegament a Valldemossa de Mallorca, tombant-hi, amb un gest barroer, una xicra de tinta.
En aquesta sala, però força més tard, s’hi encabí, a manca de local propi, la Secció Filològica, segona de les tres que finalment integraren el total Institut d’Estudis Catalans. Secció amfíbia, sense el pes i la substància bàsics de la Històrico-Arqueològica, perquè, de veritables filòlegs, no en tingué més que dos: un, que era pur instint i voluntat indomable, però de formació anàrquica i tempestuosa, el mallorquí mossén Antoni Maria Alcover, del qual jo podria contar saborosíssimes anècdotes; i l’altre, fred, precís, rigorós i científic, el barceloní Pompeu fabra. Tots els altres d’aquell temps, poetes o escriptors eminents, eren, però, més fets per decorar una acadèmia de les que fan bonic i vesteixen un país, com la francesa i l’espanyola, que per posar en surada, com diuen els pescadors, i dotar de veles noves i fortes, que la portessin a navegar altre cop pel món culte, una llengua que feia aigües d’abandó per tots costats: la nostra llengua catalana”.
“Els mestres cantaires de Barcelona” amb entreactes a Madrid ( 1911-1914), XIX capítol de Tots els camins duen a Roma. Memòries. II, pp. 235-236, de GAZIEL , parlant de l’Institut d’Estudis Catalans.
pp. 238.
Mantegna- Crist Ressucitat 
Los cuatro Jinetes del Apocalipsis – Durero.
“ Los más célebres artistas lucen su genio en las páginas, portadas y frontispicios de textos griegos y latinos, candelabros que dieron luz a las luces del entendimiento renaciente. Pintores famosos crearon escuelas diversas que los grabadores seguían y no pocos de aquellos se entregaron personalmente a la punzante suavidad del buril o de la gubia y a los claroscuros intentos del aguafuerte desentrañando la misteriosa grandeza del blanco y negro resultantes del mordido audaz.
Con finalidades independientes del libro, los maestros de la estampa han legado asimismo obras magistrales a la posteridad. El grabado original posee la más alta jerarquía. La fronda de grabadores aumenta sin cesar. Sus nombres y sus obras adquieren al correr de los años amplias sonoridades: Mantegna, ‘Cristo resucitado’; Durero, ‘Los cuatro jinetes del Apocalipsis’; Holbein, ‘La Danza de la Muerte’, resonancias sagradas y patéticas de hondura universal.
Nueva savia y renuevos de crecido vigor robustecen la agudeza de la calcografía: Jacques Callot, el inquieto; Ribera, el sombrío; Piranesi, el visionario; Goya, el enciclopédico y realista; Fortuny, el último de los genios románticos españoles de superior potencia creadora e insuperable dominio de los efectos de sombra y luz… Silentes voces de cumplida plasticidad informan el proceso de su gloriosa ruta y se observa que el progreso del grabado que adorna el libro no se interrumpe, sino todo lo contrario. Se humaniza a través de los tiempos. El acero de grabadores ingleses traza el candor de los más nobles sentimientos de caballerosidad y de ensueño”.
“El poder del libro impreso” extret de: El arte en el libro y en la encuadernación d’En Emilio Brugalla Turmo, a la Memoria de la Real Academia de Ciencias y Artes, vol. XLII, nº 5, octubre de 1973 a Barcelona; p. 191.
La dansa de la mort – Holbein.
Biblioaprenent 