“ Hi va haver un temps en el qual menyspreava en els llibres tot alló que no és lectura. M’huria bastat un parrac tacat per cabotes de clau. Em deia que un paper, tipus aixafats, una compaginació negligida, si de tota manera el text era a propòsit per seduir-lo, havia d’acontentar un lector veritablement espiritual. Però els gustos canvien, i els disgustos. Als infants no els agraden les ostres. Moltes persones grans senten repugnància per la llet, el nostre primer aliment. Si visquéssim un temps més llarg que l’ordinari, exhauriríem, no ho dubteu, totes les combinacions possibles de les atraccions i de les repulsions dels nostres sentits. Acabaríem per haver cremat totes les nostres ídoles, i adorat tots els objectes de les nostres primeres antipaties. Pel que em pertoca, he arribat insensiblement a no desdenyar tant el físic dels llibres. Admiro i afalago de bon grat un d’aquests volums de gran preu que fan costat als mobles més bells i els igualen. Però no els amo pas amb un amor de concupiscència. Fóra cercar un sofriment.
La raritat, tampoc no em commou excesivament. No és sinó una noció tota abstracta i imaginària, si no és a l’Hotel de Vendes. Els ulls no saben pas que tal exemplar és únic, el tacte no frueix pas singularment. Però afeciono els llibres sòlids i ‘ confortables’, com els feien al segle dissetè. Trobem amb certa facilitat L’imitation, de Corneille, els Principis, de Descartes, el Discurs sobre la Història Universal, o la Història de les Variacions, en nobles in-quartos revestits d’una pell ombria i lluent, negrament i amplament impresos, ornats de florons i de culs de llàntia i dotats de marges enraonats.”
Article de Paul Valery, a Paradisos de paper, Llibreria Catalònia, B, 1927, pp. 11-12.
“ Impregnado el ambiente de tristeza y alacridad a un tiempo, transcurrieron los años hasta finalizar el primer cuarto de nuestro siglo. La época de los grabadores de oficio pasó. Los nuevos artistas del libro, los ‘peintre-graveurs’, no se avinieron a compartir su labor con los intermediarios. Precedidas de cortas lecciones académicas, en largas sesiones autodidactas aprendieron las diversas técnicas tradicionales de la ilustración y, luchando consigo mismo, crearon un estilo peculiar mordiendo el cobre o el boj a su manera, de lo que resultó un grabado de trazo original cuya grafología estética acusaba indicios íntimos y reflejaba frente al libro la intuición de cada ilustrador, su sensibilidad, su rudeza, su idealidad. El libro, símbolo de valores eternos, es, en todos los países cultos, ennoblecido impecablemente, siguiendo de cerca o de lejos los cánones preestablecidos por los grandes maestros de la imprenta. Cánones a los que prestó singular atención la ‘ Kelmscott Press’ – imprenta inglesa fundada en 1890 por el célebre William Morris y Walter Crane-. Las bellas ediciones en excelente papel dadas a la luz por esta famosa imprenta, difundieron por Europa unas corrientes de pulcritud clásica con nuevos caracteres y correcta impresión, ilustradas a veces con elegante sobriedad.
En la capital de Francia el libro fue siempre algo superior a la elegancia y pulcritud. Estos folios de ‘grand papier’, soporte del pensamiento, en cuya blancura destaca en letras de molde el espíritu de las letras humanas y el compasado latir de las edades; estos grabados ‘hors-texte’ que captan su grandeza, componen, en íntima conjugación con la espaciosa tipografía ‘le livre d’art’, o sea: pensamiento y arte íntimamente sublimados por eminentes artistas y escritores en un mismo plano de papel ‘ pur chiffon’ con barbas nativas, Marc Chagall, Matisse, Picasso, no se hallan ausentes en esta noble gesta…”.
“El poder del libro impreso” extret de: El arte en el libro y en la encuadernación d’En Emilio Brugalla Turmo, a la Memoria de la Real Academia de Ciencias y Artes, vol. XLII, nº 5, octubre de 1973 a Barcelona; pp. 196.