Biblioaprenent

 ( Estamper).“ Tampoc sabem els límits exactes de la paraula ‘estamper’, perquè, segons les fonts documentals, tant designava el qui feia les estampes, és a dir el ‘gravador’, com qui les imprimia, és a dir l’’impressor’, com també aquell qui les venia, o sigui el ‘llibreter’. Aquesta confusió del terme ja ve de lluny, perquè, com hem comentat, Onofre Pou (1), en l’apartat dedicat a l’Estampa, identifica la botiga de l’estamper amb la tipografia. Igualment, és interessant de comprovar que imprimo i excubo són traduits indistintament per ‘imprimir’ o ‘estampar’. En el Gazophylacium(2) es recull que l’estamper és qui estampa llibres: ‘ fer o exercir lo ofici de estamper, fer de estamper, treballa a la estampa.

(Gravador). Sens dubte, uns dels aspectes que crida més l’atenció en els documents del Siscents és l’absència quasi absoluta de la paraula ‘ gravador’. Per les fonts consultades, arribem a la conclusió que en els segles XVII i XVIII els gravadors no tenien entitat pròpia, sinó que estaven subordinats enterament a les necessitats tipogràfiques. Dins la piràmide gremial, el vèrtex era ocupat pels llibreters, seguit dels impressors o estampers, i els gravadors degueren ocupar el nivell més baix. Situació que explica perquè són més coneguts els noms de llibreters i d’impressors que els de gravador

Tanmateix, en alguns casos, com en el dels llinatges Déu, Abadal i Jolis, l’impressor i el gravador podien coincidir en una mateixa persona, però en la gran majoria dels casos eren els impressors els qui encarregaven la tasca als gravadors. Mentre que els impressors i els llibreters disposaven de gremis propis, no succeïa el mateix amb els gravadors, un fet que realment sorprèn atesa la dèria de la societat estamental, tan jerarquitzada i legalista, de reglamentar tots els oficis. Aquesta absència, com hem subratllat, potser s’explica per la posició enterament subordinada del gravador xilogràfic en el si de les tasques tipogràfiques. Una referència al gravador, la trobem documentada en el Gazophylacium quan diu: ‘ Lo qui grava ( scultor, caelator)’, que repeteix quasi exactament la definició del Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou. No deixa d’ésser eloqüent que, quan trobem una referència al gravador, sigui quasi sempre aplicada al gravador calcogràfic i no al xilogràfic. Això fa pensar que, tot i que la situació dels gravadors sobre metall durant els segles XVII i XVIII no era gaire puixant a Catalunya, tenien un rol més rellevant que els gravadors xilogràfics, donat que apareixen força més sovint en la documentació”. 

(1) POU, Onofre. Iesus Thesaurus Puerilis. Perpiniani: Ex Typographia Sansonem Arbus, 1591, p. 115. 

(2) LACAVALLERIA ET DÚLACH, Ioanne. Diccionari Gazophylacium catalano-latinum dictiones phrasibus illustratas ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus. Barcinone, apud Antonium Lacavalleria in Via Libraria, 1696, p. 432. 

D’un article de Immaculada SOCIAS i BATET a D’Art, 20/ 1994.

Dedicat al Gazophylacium del Prat .       

Gravat d’Enric C. Ricart .