“L’home dels llibres vells dels barracons de Santa Madrona irradia entorn seu tota la tristesa, tot l’emperesiment i tot aquell deix de resignació filosòfica de la vida d’aquells bidells de l’institut i del Museu que romanen asseguts al peu de l’entrada de l’aula, mig caparrejant, becainosos, mentre la porta s’obre i tanca. En els temps del nostre batxillerat en coneguérem molts amb la mateixa figura, la mateixa misèria i el mateix tris anar tirant. I el mateix empolsament damunt d’aquell guardapols de guardador de claus d’aparells de física i d’ocells de l’història natural.Mirats de lluny, els barracons de llibres de Santa Madrona semblen un hangar allargassat dedicat a no sé quina cosa. Llur aspecte s’adiu força amb el del barri que, un xic més enllà, bigarrat i pestilent, alça una bonior de mercat alarb d’útils de segona mà, de peix podrit, llegums furtats i de tot el que de mà va davallant i hi va a raure en una subhasta suprema de quatre sous.Mirant-los de la vora, l’olfacte us denunciarà tot el paper imprès arnat, rogenc del sol i de vellesa, empolsat i esmorteit, que s’hi amuntega.
En un racó de la barraca l’home assegut de cara al taulell, mig a dintre mig a fora, fuma. L’esguard llunyà, el cos immòbil, sembla absorbit per un pensar profund i trascendent. Ha arribat a quarts de deu i a tret per grupets de deu o dotze llibres tota la literatura a la davantera. Un copet de plomall haurà rentat un xic la cara als pobres llibres rogencs… Però abans, l’home del barracó s’haurà llevat molt d’hora, haurà fet volar els coloms, els haurà donat gra i n’haurà separat un parell de grassos per vendre’ls al mercat de Sant Antoni. Altres hauran posat l’escaiola al canari, s’hauran llevat més tard perquè han treballat de nit de suplent de vigilant de barri o en qualsevol altra ocupació insospitada”.
Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.
“ De hecho, los adoraba y gozaba inmensamente contemplándolos, acariciándolos o cambiándoles de ‘ropaje’. Sentía una profunda, compulsiva y mesmerizante atracción hacia ellos, como si una poderosa fuerza magnética emanase de ellos, y dejábame arrastrar gustosamente sucumbiendo fatalmente a sus encantos, cual inexperto nauta hechizado por embaidores y suasibles cantos de sirenas. Otrosí, tenía ya mi propia biblioteca, parca todavía en volúmenes, pero al fin y al cabo de mi propiedad.
Las bibliotecas – se ha dicho – son refugios, albergues de consolación y fortalecimiento del espíritu, solaz para las almas de los hombres. Allí, rodeado de los libros que había ido reuniendo tomo a tomo con no poco esfuerzo, pasaba mis mejores momentos de asueto. No había actividades que más me gustasen en estos ratos de ocio que recorrer las estanterías repasando la disposición y estado de los tomos; quitarles el polvo, limpiarlos, cambiarlos de sitio colocándolos en nuevos compartimientos, agrupándoles unas veces por autores, otros por materias, otras por tamaños o épocas, ensayando ‘ contigüidades’ atrevidas, ‘promiscuidades’ imposibles…
“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989. Pp. 19.
Biblioaprenent 