Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘impressors’

“Il·lustració.- No tots els artistes tenen les qualitats necessàries per a ser il·lustradors. Un bon artista, fins i tot un bon gravador, pot resultar un pèssim il·lustrador. Per ser-ho amb èxit es necessita fantasia i inventiva, sentit de la composició i generalment una virtut que no té cap relació amb el resultat qualitatiu de l’obra en si: saber dibuixar de memòria.

Hi ha grans artistes que necessiten el model, ni que sigui com a referència o punt de partida. Aquests artistes difícilment podran il·lustrar llibres d’acció amb temes de moviment o de composicions complicades. A més – i també, amb independència del valor absolut de la seva obra -, l’il·lustrador no pot oblidar que el seu treball serà contemplat a la mateixa distància que el text. Aquesta és una lliçó que devem a l’artista del llibre H. Alsina, gran coneixedor del gènere i que no oblidarem fàcilment. Moltes il·lustracions hem vist que farien un bon paper emmarcades i penjades en una paret, però que salten, s’escapen de les pàgines del llibre. L’artista ha fallat, però ha fallat encara més l’editor o el director de l’edició que les va acceptar.

D’altra banda, no tots els artistes són igualment aptes per a la interpretació de tots els textos. Cal buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; ha d’existir una absoluta compenetració espiritual entre tots dos”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla, Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 170-171.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“La bibliofilia – dicen los organizadores – nació con el libro, manuscrito o impreso. El descubrimiento de la imprenta, el desarrollo de la encuadernación o ‘las influencias venidas de Italia’, producirán un florecimiento de bibliófilos, entre los cuales hay un personaje, Jean Grolier, quien seleccionaba ediciones raras, que hacía estampillar con su divisa.

Escut d’armes de Jacques de Thou

En la presentación de la Feria, un librero recordó que ‘ afinales del siglo XVI los grandes parlamentarios y estadistas desplazaron a los financieros. Gentes como Jacques de Thou o el canciller Seguier hacen encuadernar sus libros con las armas del respectivo escudo, Mazarín logra que su biblioteca sea tan importante como su colección de arte: Colbert reúne más de quince mil manuscritos y en el siglo XVIII, el virus de la bibliofilia prende en las mujeres, como lo demostraría la biblioteca de la marquesa de Pompadour.

Madame Pompadour

Según los organizadores del encuentro, ‘hoy los bibliófilos son legión’ ( aseguran que Barcelona es una de sus más brillantes capitales) y ‘ ya no se les recluta exclusivamente entre las profesiones ‘intelectuales’ o ‘universitarias’. Además de los hombres de negocios hay, incluso, miembros de profesiones poco afortunadas, que invierten en el libro o el manuscrito, a partir de una pasión previa.

Los mismos organizadores creen que ‘la tendencia a la especialización se afirma cada vez más’. Y que ‘hay un léxico del libro antiguo que vale la pena divulgar’. Así, ‘la palabra incunable designa un libro impreso antes del mil quinientos’ (sic), mientras que, ‘para los puristas, libro antiguo es aquel fechado entre 1500 y 1800’. La edición del 1800 ‘corresponde a los románticos’ y ‘libros modernos’ son ‘los nacidos con la Era Industrial’ y, de hecho, los libros de pintores.

También enseñan que ‘uno de los primeros catálogos de librero es el de Aldo Manuzio, célebre imprentero veneciano que publica en 1498 su primera lista de ediciones con precios’. La palabra’curiosa’ define, entre bibliófilos, la literatura ‘ligera, licenciosa o erótica’. Y el nombre ‘edición original’ es del siglo XVIII, cuando florecían las falsificaciones holandesas. Antes, se hablaba de ‘edición prínceps’, tradicionalmente la primera publicación de una obra en librería, con el consentimiento del autor. Pero la publicación en los periódicos ( el folletón habitual del siglo XIX) no interesa a los bibliófilos, salvo en casos muy particulares como el de ‘madame Bovary’.

Estos libreros maníacos enseñan que ‘en el siglo XV una tirada media era de 450 ejemplares, en el XVI de cerca de 900; en el XVII y XVIII hay un techo, los dos mil ejemplares; en el XIX el libro accede a la Era Industrial ( más de 2.500 ejemplares) y hoy, una tirada puede oscilar entre 3.000 y 20.000 ejemplares. En fin, al cabo del siglo XIX los ‘amateurs’ impulsaron las tiradas limitadas, en buen papel.

Article: “La bibliofilia, un virus benigno y cultural”, Óscar Caballero, a La Vanguardia de 25 de juny de 1989.

 

Read Full Post »

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

Read Full Post »

Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, (ca.1150)

 

“Entre llibres del XVIII i XIX es conservaven intactes uns fulls de paper calats amb motius ­geomètrics, delicats i preciosos. Un és negre i un altre blanc. Dibuixos de filigranes que semblen vidrieres gòtiques o, conjectura la bibliotecària, “ neules mallorquines”, l’ornamentació que elaboraven els convents i cases de l’illa per celebrar el Nadal.

I més curiositats, com el full adherit a un gravat del segle XVIII que reprodueix ­fidelment el Palau Reial de Madrid durant la marxa de Felip V en la cam­panya de Portugal (4 març del 1704). El full, la finalitat del qual era reforçar la part posterior del rasclat, és un registre de malalts del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques.

Neules de punta mallorquines.

Amb tot, una de les troballes més interessants que s’han produït a la sala de manuscrits va sorgir gràcies al mateix deteriorament de l’obra, un procés natural que la biblioteca tracta de frenar adequant el lloc amb les millors condicions de llum i temperatura. En sostenir un volum factici titulat Dialogi de inmortali amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona al segle XVI, es va desenquadernar. El pergamí que fa la funció de ­tapa de cobertura en una recopilació d’obres va quedar desprès del cos del llibre, deixant veure el reforç del llom (com es veu a la fotografia situada a la ­pàgina anterior). “En una època en què res no es llençava si es podia fer servir per a un determinat propòsit –descriu Verger–, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, en les enquadernacions dels llibres antics a fi de reforçar-les”.

Així, l’impressor barceloní que es deia Claudio Bornat va fer servir el 1562 –com data el llibre– un pergamí ja escrit que devia tenir per allà per ser utilitzat com a reforç en el recosit dels volums. El fons de reserva de la UB va cridar un prestigiós investigador en història medieval de la Universitat de Saint John, Daniel Gullo, perquè analitzés i datés el text que apareixia al llom. De què es tractava? “ Gullo va descobrir que era un fragment desconegut d’uns Comentaris de Sant Bonaventura en les Sentències de Pere Llombard del… segle XIV!”, exclama la responsable de la custòdia de l’obra.

Marca d’impressor de Claudio Bornat, 1581.

Un text de dos segles anteriors a l’obra impresa, i que ha servit de base per a un estudi posterior sobre la difusió de l’obra franciscana, hauria quedat ocult per sempre si no s’hagués desprès. El volum en qüestió compta no només amb la marca identificativa de l’impressor, una imatge d’un nen Jesús cavalcant una àguila, sinó l’exlibris de Josep Jeroni Besora, el seu primer propietari, que va donar tota la seva col·lecció al Convent de Sant Josep, situat on ara hi ha el mercat de la Boqueria, explica Verger. Besora va ser un clergue de Lleida, humanista, que va presidir breument la Generalitat el 1656, i que va reunir una bi­blioteca d’uns cinc milers de llibres, de grans dimensions per l’època. Al seu testament, realitzat a favor dels carmelites descalços de Barcelona, va espe­cificar la condició de que la col·lecció fos d’ús públic.

El 1835, amb la desamortització de Mendizábal que va expropiar l’ Església dels seus béns, els ­llibres albergats a Sant Josep, juntament amb els preservats en convents com Santa Caterina, Sant Francesc d’ Assís o del Carme, van anar a parar al monestir de Sant Joan de Jerusalem, situat a la Via Laietana. Les monges van ser expulsades i centenars de llibres, amuntegats a les sales. El 1840 es va inaugurar una biblioteca. “Tot i això, es nota en les obres el deteriorament propi de les poques cures que van rebre en mig segle. Humitats, forats per insectes, enquadernació en mal estat…”. El 1880, coincidint amb la restauració de la biblio­teca de la UB, tot el fons va ser traslladat a l’edifici central i es va condicionar la sala dels manuscrits. El convent va ser enderrocat.

Dibuix en una fulla. Una de les peces estrella de la col·lecció de la sala de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la UB, és la imatge d’un pastor gravada sobre una fulla d’arbre. Va ser la primera peça trobada, fa deu anys (Xavier Cervera). Imatge de l’article.

El volum de les curiositats descobertes ha obligat a crear un nou arxiu específic per a aquestes petites peces que són als llibres però no en formen part. “Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca”, indica Verger. I, després, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la firma topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat.

Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars. “La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és una feina primor­dial, a més de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim”. Calcula que encara queda per catalogar entre una tercera i una quarta part del fons antic i això suposa, en total, més de 37.000 llibres, de manera que encara queda marge per conèixer altres detalls de la història dels nostres avantpassats.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html

 

 

 

Read Full Post »

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Read Full Post »