Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘gravats’

Del llibre de Jaume Pla

“Les tirades limitades són un truc que han inventat els editors per valoritzar les seves edicions, per fer-les més rares i desitjables. En el fons no són gran cosa més que una immoralitat i una injustícia. Es pot defensar un tiratge limitat quan la tècnica de les il·lustracions no permeti una tirada llarga – en el cas d’estar gravades a la punta seca, per exemple -. Generalment no són altra cosa sinó el fruit d’una civilització bastant renyida amb l’ètica. Tot i que s’ha dit, la justificació de les curtes tirades pot tenir una raó al nostre país: es tiren pocs exemplars perquè no es vendrien més, perquè el mercat és limitat i l’amortització es fa amb els exemplars que es venen, no amb els que s’imprimeixen. Però la bondat d’un llibre no té res a veure en absolut amb el tiratge.

Museu Molí Paperer de Capellades

El paper de fil s’empra per la seva durada i per la bellesa intrínseca de la seva matèria. De totes maneres, no ens falten papers de fil mal fabricats, plens d’impureses, i altres que no tenen de fil més que el nom i el preu. El nom no significa res. El que interessa és el color, la qualitat setinada o rugosa, el gruix i la consistència. Aquests sí que són factors dignes de tenir-se en compte a l’hora d’escollir. Però moltes vegades seria preferible emprar un bon paper continu a un fil impossible d’imprimir.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.175

Hidra de Lerna (imatge a la Viquipèdia)

“ El bibliófilo, por lo general, es egoísta. Ama a sus libros como el avaro a sus caudales, como el amante celoso a la dama de sus pensamientos. El bibliófilo – que muchas veces es un bibliómano – se resiste a prestar sus libros, que no siempre lee, que mira y acaricia calculando sus méritos extrínsecos, los cuales provienen de la fecha de la impresión, del número de los ejemplares sellados, de un ‘exlibris’, de un autógrafo, de ciertas láminas, de la calidad del papel.

El bibliófilo sabe siempre lo que tiene entre manos. Su psicología – su fisiología, hubiera dicho Balzac – es la del coleccionista; si bien el coleccionar libros parezca ocupación y afición más nobles, por ejemplo, que la de reunir anillos de cigarros o ‘menús’ de banquetes.

Dentro del ‘género bibliófilo’ existen varias especies. Una muy generalizada es la del enamorado de las encuadernaciones suntuosas, de las guardas de raso, de la ornamentación de la página. Para éste, el libro es un artículo de  lujo, y un ‘Quijote’ o una ‘Divina Comedia’ que por su bajo precio se pongan ‘al alcance de todos’,  le inspiran el más profundo desdén. El bibliófilo suntuario suele entender más de pieles, de tintes y de estilos de letras que de las letras mismas. El libro en rústica le da náuseas.

Otra especie es la del bibliófilo omnívoro. A éste todo le interesa. No, naturalmente, para leer , sino para guardar.Su pasión consiste en acumular libros de cualquier índole, en catalogarlos por autores, por materias, por idiomas. Le encanta remover sus volúmenes, sacudirlos. Consume muchos plumeros durante su vida. Y la polilla le parece un monstruo más temible que la Hidra de Lerna.

Otra especie es la del bibliófilo cleptómano, la de esos rateros de libros que ‘operan’ en las bibliotecas, en las ferias de libros viejos, en las librerías de nuevo, en las casas particulares y allí ‘donde haya ocasión’… Exactamente como los tres ‘ratas’ de ‘La Gran Vía’. Pero no hurtan mas que libros.

Conocí en Madrid a un escritor famoso a quien no perdían de vista los mercaderes de la Feria del Botánico. Vile escamotear una vez un libro que marcaba cincuenta céntimos. Fue muy gracioso. Primero lo miró, lo escogió visualmente; luego le extrajo de la pila, lo manoseó, lo hojeó, espiando al feriante con el rabillo del ojo, y cuando supuso que podía consumar su hurto se lo deslizó en un bolsillo de su gabán. ‘Son dos reales, señor’, díjole en voz baja y respetuosa el librero. Entonces el bibliófilo cleptómano le entregó una moneda de cinco pesetas, exclamando:’¡ Lo hacía por castigarle! No sabe usted lo que vende… Otra vez será’.

¡Gran figura la de aquel ’ladrón de libros’! ‘El libro robado – díjome aquella misma tarde de su hurto fallido – es dulce y sabroso, como la fruta del cercado ajeno. Cuando yo era joven fui el terror de la biblioteca del Ateneo. ¡Que me prendan!. Rió con una risa que me pareció cervantina. Y concluye la anécdota”.

Article: “ El bibliófilo ‘mirlo blanco’ “, d’Alberto Insúa, a La Vanguardia del 16 de febrer de 1951, p. 5.

Biblioteca Ateneo de Madrid, sala “La pecera

 

Read Full Post »

Estampa de mitjans del segle XVIè, gravada a metall. D’un tiratge del 1651 fet a València.

“ L’estampa és la més interessant de les manifestacions del gravat al boix i la que més entra, en justícia, dintre de la definició de l’art en la seva vertadera expressió. És l’obra completa on el gravador pogué expressar tot el seu saber, és la demostració correcta i concisa de la seva individualitat, tota seva des de la imatge fins a l’última ratlla; el text és sempre curt – moltes vegades no existeix – , dues línies com a màxim que indiquen el fet, el personatge o sant que representa l’estampa.

Molt anteriors al descobriment de la impremta, aquests gravats estampats amb mitjans primitius, molts d’ells acolorits, són autèntiques joies d’art on trobem tota la inquietud de l’artesà català per a la supressió d’un ofici que li permeti d’expressar-se millor.

L’estampa és l’expressió més pura de totes les diferents modalitats del gravat. Encara avui, amb l’anomenada talla dolça, segueix essent – degut a la semblança d’eines per a treballar-los: burins i gúbia en el boix; burins solament en el coure – l’estil de gravat que menys es presta als subterfugis enganyadors i trucs. És el treball segur i conscient de l’obrer que té la missió de dir quelcom i posseeix l’ofici per a dir-ho.

En l’estampa catalana, desgraciadament dispersa, tots hi podem aprendre. El gravat és expressiu per si mateix; són moltes les imatges que no cal que vagin acompanyades de cap text perquè ens diuen tot allò que han de dir, allò que entra al cor del poble, el comentari del fet o bé la insinuació d’una cosa que està dintre de nosaltres.

Aquestes estampes, gairebé sempre de gran tamany i moltes acolorides a mà, d’un color tan brillant i expressiu que arriben a la desentonació, el que les fa més agradables, són el complement de l’il·luminista, artesà de gust que només es dedicava a laa pintura de papers impresos. Eren ell i l’impressor els qui portaven a terme la meritòria tasca del gravador, quan les seves estampes anaven acolorides.

Es tenia coneixement d’aquesta indústria ja en el segle XVIè…

L’estampa era molt sovint de temàtica religiosa, però foren moltes les profanes que representaven assumptes relacionats amb la vida quotidiana, gairebé sepre d’un sol personatge, amb referència a un costum o vici expressat d’una manera burlesca o satírica, en tanta manera que moltes vegades suscitava baralles i raons en alguns pobles i comarques, arribant en algunes ocasions a ésser prohibides.

Estampa de Santa Eulàlia gravada al boix.

Aquestes prohibicions són una clara demostració que el gravat, en tot allò que té de gràfic, ha estat comprès i sentit pel poble i és un element que cal tenir en compte dintre les lluites socials per tot el que té d’expansiu.

Aquesta sèrie d’estampes – no importa el tema que tinguin –  són les que pel seu interès i valor artístic ens podrien representar amb tota dignitat, donant-les a conèixer més enllà de les fronteres de la nostra terra, posades al costat dels clàssics del gravat”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28-30.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Ibarra, marca d’impressor

“ Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístina al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, así como la delicada tosquedad del arte románico que ilustran las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘Salustio en español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y del arte”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, núm. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22-23, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ El goig és la modalitat menys catalana del gravat al boix. Segons Joan Amades els goigs més antics que es coneixen a Catalunya són gòtics, segurament del segle XVIè, intitulats “ Los goigs de la Verge Maria del Roser molt devota”.

Els goigs foren introduïts al nostre país per necessitats de l’església, cercant sempre una més gran expansió religiosa en el poble, i tant el text com les estampes que els il·lustraven eren sempre controlats per la censura eclesiàstica, la qual osa els donava un caràcter estantís mancat d’inquietud pròpia.

En els goigs és on el gravador pogué manifestar-se menys perquè es trobava amb una tasca imposada d’imatges que li limitaven els seus propis mitjans expressius. És una de les manifestacions del gravat de menys producció gràfica original. En els goigs trobem més accentuada la repetició d’estampes moltes vegades ja utilitzades en altres impressions del mateix caràcter sobre la vida i miracles de diferents sants. Dintre la imatgeria és la menys  popular de les expressions del gravat; la composició tipogràfica domina en els goigs; el gravat hi és usat com a complement del text i va acompanyat de petites vinyetes que complementen la composició. La diferència fonamental entre els goigs i les estampes, imatges i auques consisteix que en aquestes el text està sempre al servei del gravat, i en els goigs el gravat no és més que un complement del text.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Goigs dedicats a Sant Jordi

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Las páginas de los incunables o las impresas en el siglo XVI ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, no han perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un grojeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee su curiosidad ¡ Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y de belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del Olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor concebido por los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aún con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la gramática ‘d’en Mates’”.

 

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22, Barcelona, marzo de 1966.

Gramática de B.Mates de 1468 (1488)

Read Full Post »

Facsímil de la primera pàgina del llibre Tirant lo blanch. València, 1490.

“ L’art popular és una de les expressions que més han confós i maltractat alguns pseudo-artistes catalans que mai no han sabut pair res de tot allò que té un sentit de vida pròpia i han barrejat la creació esporàdica amb la tradicional, que creuen haver-se identificat amb el poble interpretant la dansa o la cançó del moment, fent ús i abús de la clàssica barretina acoblada a un vestit més o menys real, fent il·lustracions agradables sense matís propi. Tot això no són res més que falsedats que muden a embrutir els gustos del poble, és la imitació barroera de l’art popular, és l’obra falsa de tots aquells que no tenen res a dir-se i s’enganyen ells mateixos trobant en l’èxit efímer el seu propi fracàs.

En les auques, que junt amb els rodolins començaren a popularitzar-se a principis del segle XVIIè és on trobem la verdadera expressió de l’ànima popular. En aquestes auques es percep sempre un subconscient ple de vida, ja sigui en el renec la vida dels sants, els costums religiosos, les festes tradicionals, l’exemple de la virtut, l’ofici sempre dignificat, la mofa i la ironia que per mitjà del gravat es converteixen en belles auques de combat i tantes altres manifestacions, sempre expressives inquietes i barroeres, en les quals batega un tros de la mateixa vida.

L’auca és un tros de paper que reflecteix sempre la cosa popular, a diferència del romanç, que recull l’episòdic, la vida quotidiana, narrat sempre amb un to de llegenda que, com els gravats que l’il·lustren entra en el camp de la fantasia. En canvi, en l’auca trobem els costums del poble i els seus gustos d’una manera més precisa, més palesa pels seus sentiments, sempre vius, noble pel seu esperit, més expressiva, amarada d’un subconcsient on es reconeix tothom.

Estampa de la  “Quaresma”.

La primera aparició de l’auca tingué la mateixa modalitat que ha conservat fins als nostres dies: són uns fulls de paper amb quaranta-vuit gravats impresos, tots ells de format petit. Els primitius anaven sense text, la qual coa els feia un xic confusos, però el gravador superà molt aviat aquest inconvenient afegint dintre del requadre del gravat un text petit que indicava l’objecte o personatge que representava. Aquest text, que gairebé mai no quedava complet degut al poc espai de què hom disposava i a les eines poc apropiades, fou una altra de les dificultats que es venceren a principis del segle XIXè afegint per mitjà de la tipografia una composició de dues o més ratlles sota el requadre del gravat.

L’auca és l’aspecte gràfic de la imatgeria més important quant a la seva divulgació entre el poble. Foren moltes les vegades que s’utilitzà aquest mitjà d’expressió per a l’ensenyament i educació dels infants. Els temes escolars i d’estudiants s’hi veieren sovint representats. L’auca és conegué a Mallorca, on gaudí de molta popularitat, amb el nom de “minyó”.

Els rodolins foren una derivació de l’auca, ja que en realitat gairebé sempre es tractava dels mateixos gravats, retallats i complementats amb curts versos, sempre molt escaients, impresos sota mateix del requadre del gravat. És molt interessant de constatar com l’auca, una expressió netament catalana, passà les fronteres de la nostra terra. A Espanya es conegueren amb el nom de “aleluyas”…

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.25-26.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Estampa de la «Quaresma»

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Pensemos en lo que es una biblioteca. Cualquiera otra exhibición de la inteligencia humana, por ejemplo, el más extraordinario Museo de Arte, es sólo lo que son los cuadros o los objetos preciosos y lo que sugieren al erudito y al poeta. Pero, en los estantes, donde inmóviles y como momificados se aprietan los libros, hay un mundo vivo e infinito, que no se cansa de esperar y que se nos da generosamente, sin más que alargar la mano y abrir sus páginas. El pasado, el presente, el porvenir, todo lo que fué y todo lo que supo su autor; y su vida y la de su tiempo; todo está allí. Y muchas cosas más que el autor va poniendo sin darse cuenta, en el papel, cuando escribe. Porque a través del hilillo de tinta, corre un flujo de humanidad palpitante, cuya fuente está en la misma divinidad. Y así, en los libros revive, lleno de fervor, el ímpetu de los héroes y el ingenio de los descubridores; y la duda y la cautela, la gracia y el amor; y hasta el trémulo e imperceptible vuelo de las almas que ascienden a Dios, ahí está, como si acabara de brotar de un tránsito de Santa Teresa o de un sueño inefable de San Juan de la Cruz”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. MARAÑON (Gregorio), trobable a El libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)

“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.

El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.

Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.

Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.

La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

Read Full Post »

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

“ La fusta tallada en forma de gravat i usada per a l’estampació, és el mitjà d’expressió gràfica més antic que és coneix. A Catalunya és aconseguit per mitjà d’una sèrie d’imatges religioses estampades sobre pergamí i cuir especialment preparat, possiblement contemporànies de les que es conegueren a Itàlia a començaments de l’any 1300.

Segons Joan Amades, en una cita que fa de Berthelot en el seu llibre Apunts d’imatgeria, aquest creu que el gravat al boix fou conegut a Europa en introduir-s’hi el joc de naips l’any 1330, i segons Eudald Canibell, en un document desaparegut de l’Arxiu Municipal consta que a l’any 1303 es jugava ja als naips a Barcelona. El mateix Eudald Canibell diu: “ en els llibres registres de les disposicions preses pel Consell de Cent de Barcelona corresponents als anys 1310 a 1313 i en els anys 1318 al 1329, consten diverses interdiccions de jugar a naips a Barcelona”. Els esmentats registres figuren a l’Arxiu Històric Municipal.

Aquestes cites, en allò que respecta a dates, coincideixen absolutament amb les ja esmentades aparegudes a principis de l’any 1300, la qual cosa fa probable que siguin aquestes de les primeres manifestacions estampades que es coneixen en el continent europeu. La gran religiositat de l’època és una altra de les raons que més justifiquen aquesta tesi, i si tenim en compte el que exposa H. de Laborde en el seu llibre La Gravure, on diu que els emperadors Teodoric i Carlemany ja signaven amb petites marques tallades al boix, ens confirmaria que l’estampació per mitjà de la fusta tallada era molt anterior a l’any 1300.

És evident que a Catalunya el gravat al boix prengué increment degut a la fabricació dels naips. En realitat els esmentats naips eren trossos de fusta tallats amb gúbies i policromats a mà. Aquesta classe de treball dóna més ofici al tallista i li permet de fer petites matrius per a estampar-les sobre el pergamí. El pergamí s’havia usat per a les imatges religioses. Amb aquesta modalitat s’aconseguis fer els naips més manejables i de més ràpida producció, ja que donava més facilitats a l’il·luminista en permetre-li acolorir amb més comoditat els blancs que quedaven dintre de les línies de contorn.

Degut a la facilitat que representava aquest primitiu mitjà d’estampació i acoloriment, i també per a poder servir les necessitats de l’època, s’utilitzà aquest mateix sistema per donar un caràcter més pronunciat a l’expressió gràfica religiosa, impuls que pren tota la força en descobrir-se, anys més tard, la fabricació del paper.

El joc de naips prengué encara més increment amb la fabricació de paper: començaren d’estampar-se sobre papers gruixuts i cartolina. Aquest joc s’escampà molt per Catalunya, tant que en moltes ocasions es dictaren ordres de prohibició. Aquesta estampació rudimentària del boix sobre el paper és el que donà un impuls definitiu a la xilografia – és amb aquest nom que es coneix el gravat sobre fusta -, ja que fou aleshores quan començaren a publicar-se estampes de caràcter religiós amb més profusió, però sempre d’un caire netament popular”.

Gravat català al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.12-13.

Del llibre citat

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

XIV. LIBREROS ENCUADERNADORES.

 

Este oficio, que después que la imprenta empezó a extenderse por España desde 1471 llegó a ser uno de los más florecientes de Barcelona, cuenta sus primitivas ordenanzas gremiales en el año 1446, en que el Magistrado Municipal le señaló dos Cónsules para la administración de su policía. El año antecedente el mismo Magistrado había publicado un vando para aquietar, y conciliar las diferencias entre los encuadernadores y tratantes en pergamino y papel, por el qual se mandó que ninguna persona pudiese comprar ni vender papeles y pergaminos sin denunciar dentro el término de dos días al común de los encuadernadores el surtido que se hubiese comprado, afín de que los individuos de este oficio pudiesen escoger la porción que quisiesen de ellos hasta los dos tercios a coste y costas; que dicho comprador no pudiese recibir el surtido hasta pasado un día natural de la denunciación; y a este tenor siguen otras precauciones y disposiciones sobre el orden del repartimiento.

Pero el cuerpo de ordenanzas más completo, autorizado y auténtico que el gremio tiene inserto en su Libro Consular, son los estatutos que en 2 de marzo de 1553 dispuso y mandó publicar el Ayuntamiento de Barcelona para la institución de la cofradía baxo la invocación de San Gerónimo. En ellos, después de arreglar los derechos de las entradas, la elección de los dos Cónsules anuales, la subordinación de los gremiales a estas dos cabezas, la puntualidad en concurrir a las juntas, la administración del monte pío, y los privilegios de las viudas y pupilos en la continuación de su tienda, se trata del tiempo del aprendizaje reducido a cinco años; del modo de examinar las causas que alegue un aprendiz para dexar el primer maestro, antes que el nuevo le pueda admitir; de contener el que un maestro suplante los oficiales y aprendices de otro, ni que éstos puedan trabaxar de su cuenta ni por la de sujetos de fuera del gremio; enfín, de que ninguno que no sea maestro examinado pueda tener libros nuevos para vender así en papel como encuadernados, para evitar los hurtos que se cometían en casa de los maestros por los mismos aprendices que los mandaban revender. Trátase después de la regla que deben guardar los gremiales en las compras de surtidos de papel o pergaminos, y de la equidad que se debía observar en la repartición del género entre los demás del oficio, afín de evitar monopolios y otros daños.

Para obviar también otros abusos, se prohíbe que ningún librero haga pactos ni ajustes con maestros de primeras letras, para asegurar el despacho de sus obras privativamente en daño de los demás gremiales, y de las lecturas escogidas para la niñez. Asimismo para contener muchos fraudes y hurtos, se estatuyó que ninguna persona que no sea librero examinado pueda vender libros usados clandestinamente, pues los regatones debían venderlos por medio de corredor en los puestos públicos que estaban ya señalados, quales las plazas de San Jayme, la nueva, y la de los encantes. Últimamente se prescribe que ningún librero pueda tener más de una tienda, ni vender libros así en papel como encuadernados que no sean suyos propios, afín de obviar varios fraudes e inteligencias con los estrangeros”.

 Capmany y de Montpalau, Ant. de: Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( original és de 1769),p.562.

 

Read Full Post »

jaume pla gravador

Gravat de Jaume Pla

“ La expressió ’llibres de bibliòfil’ ha adquirit un significat específic. No resisteixo la temptació de resumir els criteris de Jaume Pla sobre el tema. Aquests llibres, malgrat que la màquina ha envaït totes les fases de producció, han de ser executats amb ‘la perfecció entranyable i plena de seducció de les coses fetes a mà’. ‘La seva justificació deriva del primor d’execució material que es persegueix i del to espiritual que denota saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat’. Els llibres de bibliòfil són considerats més per l’aspecte artístic, com objectes d’art, que no com a instruments de lectura.

Esquematitzant, un bon llibre de bibliòfil ha de ser el resultat de les condicions següents: valor literari del text, perfecció de la part tipogràfica, encert de les il·lustracions, si n’hi ha, en la seva doble relació espiritual amb el text i material amb la tipografia; resultat aconseguit amb aquests elements quant a harmonia, personalitat i caràcter.

Respecte a la tipografia, partint que un llibre és un text per ser llegit, s’ha de parar atenció en l’elecció dels tipus, en la justificació encertada de les línies i en l’espaiat regular entre aquestes i entre les paraules, en la disposició de les pàgines, en la proporció de blancs i d’espais impresos, en els marges, en la igualtat de tintatge en una pàgina i entre les pàgines del llibre. L’impressor ha de conèixer l’ofici i se li ha d’exigir un treball ben fet.

En la il·lustració, Jaume Pla es refereix a les qualitats que han de posseir els artistes per ser il·lustradors, ja que no tots són igualment aptes per a la  interpretació de tots els textos. S’ha de buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; hi ha d’haver una compenetració espir tual absoluta entre ambdós. En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i litografia.  Les il·lustracions han de ser fetes directament per la mà de l’artista, no per una màquina.

Respecte al resultat, Pla creu que un llibre de bibliòfil ha de ser en el seu conjunt una obra d’art, i que l’excel·lència de les parts, considerades cada una per separat, no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt per tal d’aconseguir l’harmonia total”.

          F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.86-87.

grabado calccografico pla

 

§          §          §          §          §          §          §

 

la Bruyere

“ No siempre es fácil penetrar el alma del bibliófilo, desenmarañar las razones por las que codicia un libro al tiempo que desdeña otro. El bibliófilo es un ser muy sutil, mucho menos enajenado de lo que la gente supone. Se acabó la época en que podía representársele todavía con los rasgos trazados por La Bruyère, como encerrado en su curtiduría e incubando con ojo celoso libros magníficamente encuadernados que jamás abría. Se acabó aquello de figurárselo como un maniaco cuyo motivo para preferir una edición era la errata que la deslucía. El bibliófilo contemporáneo debe ser un hombre de gusto, tener educación literaria y saber decidirse tanto por motivos literarios como por motivos materiales o de pura curiosidad. Debe seguir la moda necesariamente, pero con prudencia, y no temer el desdeñar lo que ésta pondera sin razones de peso, y de investigar lo que desatiende. Debe tener espíritu crítico, cosa que faltó a muchos de sus predecesores, saber de literatura tanto como de calidades de papel e impresiones perfectas. Su quehacer consiste en conservar intactos libros cuyo texto ofrezca un valor indudable, conservarlos con toda la lozana apariencia que tuvieron en el momento de su aparición. De ahí procede la extrema importancia que conceden a su cubierta, y en verdad habría que ser un bárbaro para burlarse de semejante preocupación, pues la tapa de un libro es una piel que desollada nunca fue muy seductora. Gracias a los bibliófilos sabremos algún día cómo fueron hechos nuestos libros y cuál era su belleza exterior, pues sólo ellos exigen papeles durables y sólo ellos los saben vestir con dedicación. Todos los escritores deben amar a los bibliófilos”.

GOURMONT, Remy de: L’ame du bibliophile, Petits Crayons, 1921.

remy de gourmont

Read Full Post »

rosa vera 3 dalí

Gravat de Dalí per La Rosa Vera

 

La gent es pensa que els llibres els fan les impremtes i això és la mateixa confusió que seria pensar que les cases les fan els arquitectes. Els paletes construeixen la casa, però no la fan. I a les impremtes s’hi imprimeixen els llibres. Però quan un llibre es fa seriosament, hi ha d’haver una persona que el concebeixi al cap i que sàpiga fer llibres. Ara, és indubtable que, da la mateixa manera que l’arquitecte necessita un paleta que sàpiga posar un totxo ben posat sobre l’altre i que no els posi guerxos, el que fa un llibre necessita que l’impressor sàpiga imprimir i que si no en sap, entengui les coses que tu li dius. Però el llibre no el fan les impremtes. Aquest és l’error bàsic d’aquest país: pensar que a les impremtes fan llibres. No, a les impremtes s’imprimeixen els llibres”.

“La Rosa Vera en pro de la Bibliofília”, Cap. II , pp. 82-97 del Volum II de la Tesi Doctoral: Rosa Vera. Una aportació a la història del gravat modern a Catalunya, de Maria Mercè Casanovas i Aleix, de la UB, 1989-1990.

rosa vera 1

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ         ℜ

manuel gonzález prada 1

“ Los libros tuvieron gran importancia en la vida de mi padre. Su biblioteca, no muy grande ( cerca de tres mil volúmenes), estaba admirablemente escogida según sus preferencias. Pero, aparte de los deleites que le proporcionaba, constituía su tenaz preocupación, a causa de las polillas, esos voraces insectos de la costa peruana, capaces de devorar un libro en pocas horas, y de traspasarlo de tapa a tapa con la cruel perfección de un taladro. Varias veces al año se realizaba la importante ceremonia de ‘limpiar los libros’: cada tomo tenía que ser meticulosamente empapado en kerosene, mezclado con ciertos productos químicos ( junto a la cubierta, a fin de no humedecer las hojas), único medio más o menos eficaz de defenderla contra las polillas. Mi padre ejecutaba este trabajo personalmente, desde la misma preparación del insecticida. El era experto químico ( supervivencia de sus días de agricultor y de sus investigaciones para fabricar almidón industrial), y ponía gran interés en tales experimentos. Yo no recuerdo si al fin logró encontrar la fórmula del perfecto polillicida, pero, sin duda, tuvo pleno éxito en hacer de su biblioteca la más olorosa que jamás haya conocido yo en toda mi vida…

Verlo coger un libro era un placer: trataba hasta las más ordinarias ediciones con el mayor cuidado y respeto. Nunca marcaba una página ni con la más leve rayita de lápiz; pero agregaba al final del tomo una estrecha tira de papel en la que apuntaba sus notas y referencias.

Recuerdo un incidente particularísimo, que muestra a qué extremos lo llevaba su bibliofilia. Un día, en Lima, mi padre y yo íbamos en un tranvía, frente a un hombre absorto en hojear un libro. El hombre parecía un cualquiera, pero el libro era una edición espléndida: un in-quarto con magníficos grabados y las páginas sin cortar. De pronto, usando la mano a guisa de cortapapel, el individuo metió los dedos entre las hojas, hizo un violento ademán y empezó a abrir el pliego, dejando el filo de las páginas más dentado que una sierra. Esto ocurrió dos o tres veces. Miré a mi padre: estaba pálido de rabia, ‘ Vámonos – me dijo -; porque si este bárbaro sigue así, lo voy a tirar abajo’.

El ‘bárbaro’ estaba a punto de ¡atacar’ la página siguiente, cuando el carro se detuvo y nosotros bajamos”.

 

De l’article:”Recuerdos de un hijo”, per Alfredo González Prada, a

Http://evergreen.loyola.edu/tward/www/gp/critica/recuerdo.html.

manuel gonzález prada 2

ex vlokis 2

Read Full Post »

Older Posts »