Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘enquadernació’

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Costa Llibreters – Vich

“ Sota la llum groga i esmorteïda d’una bombeta, el llibreter de vell d’abans es mirava els llibres que tenia embolicats en paper de diari. Això passava fa anys. Avui les llibreries de vell tenen poc a veure amb aquesta imatge rància. Quan hi entres, tard o d’hora amb la vista acabes ensopegant amb un ordinador. És la prova fefaent que, per més que el llibre de vell i antic visqui a redós de la voràgine de les novetats editorials, això no vol dir que avanci d’esquena als nous temps. Avui, quasi tots aquests llibreters tenen bona part del seu fons penjat a Internet. Però quina és la situació actual del sector? Se’ns acaben els llibreters de vell?

Els mateixos professionals responen. Josep Costa, propietari de la botiga Costa Llibreters de Vic, opina: “ Aquest és un ofici d’autor. Abans sí que passava de pares a fills, però jo veig que ara, com en tots els oficis, hi ha hagut un trencament. hi ha moltes llibreries on la gent s’ha fet gran i els fills no han volgut continuar el negoci”. És una tendencia general, però un dels llocs on més s’ha notat és a les grans ciutats com Barcelona. “ Aquí on estem nosaltres – diu el llibreter Albert Obradors – des de la postguerra fins als anys seixanta al voltant de la plaça Universitat, entre els carrers Muntaner i Aribau, hi havia arribat a haver unes vint llibreries. Actualment som cinc”. Hi ha qui creu que la supervivència d’aquestes botigues rau en la seva situació. Ramón Gómez, de la llibreria Canuda de Barcelona [ que ja no existeix] és taxatiu: “ Si treus el llibre de vell i antic de plaça Catalunya i carrers pròxims, és mort”. No obstant això és conscient que els preus de lloguer han condicionat, i molt, la pervivència d’aquestes botigues. Per això s’han tancat i obrir-ne una de nova segons on, avui no és rendible. Ell creu que en l’actualitat hi ha menys llibreters, però també menys llibres, perquè tant les biblioteques importants com els bibliòfils es van acabant.

Potser només és qüestió de dinàmiques de mercat. De situacions canviants, com diu Xavier Lloveras, de la llibreria Llibres del Mirall: “Només fa deu anys que faig de llibreter de vell, però jo considero que el moment actual és prou bo. Hi ha molts llibreters que no pensen igual, però cadascú veu les coses des del seu punt de vista. Jo no diria pas que ara hi hagi menys llibreters que abans, sinó que ha canviat la manera de vendre: hi ha menys botigues, això sí, però en canvi hi ha més professionals que fan la feina des d’un magatzem o des de casa seva, com és el meu cas”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma  preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente o en el corazón. No es lícita  la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran!… Pero tal vez se han leído, y se recuerdan… ¿No se han leído?… pero quizá se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro es empezarlo a cumplir. Los otros entre tanto esperan. El amante de los libros también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza.”

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 25, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ Entre 1420 i 1550, l’ofensiva del Sant Ofici en matèria de llibres es va dirigir bàsicament contra el luteranisme i, en mesura menor, contra l’erasmisme a partir de la prohibició dels Col·loquis d’Erasme l’any 1536. En línies generals, la censura inquisitorial va ser encara força moderada i no sembla que obstaculitzés seriosament el lliure desenvolupament de l’espiritualitat, inclosa l’erasmista o ‘erasmitzant’, ni la literatura científica o de ficció.

El gran canvi de la Inquisició respecte de la censura es va produir entre 1551 i 1559. La por a l’expansió del luteranisme – sobretot després del descobriment dels focus de Valladolid i Sevilla ( 1557-1559) – va fer que el llibre esdevingués una preocupació de primer ordre en l’esquema repressiu inquisitorial. Arran de la publicació de l’Índex de 1551, es van suscitar els primers dubtes i protestes sobre la seva aplicació, perquè les universitats es veurien privades de textos bàsics per a l’estudi i el comerç del llibre patiria pèrdues greus. Els llibreters valencians van reclamar llavors una discriminació textual més subtil que, suprimint les anotacions, les epístoles i els noms dels heretges, els permetés de conservar les obres de gramàtica, medicina i lleis, “ porque[…] sería grandísimo danyo […] haber de quitarles tan gran número de libros”. La Censura general de biblias de 1554, va recollir en part aquestes peticions. La tasca expurgatòria va representar un esforç ingent de correcció, però va permetre de salvar molts exemplars de la foguera. El problema és que la lluita contra l’heretgia no sempre era conciliable amb els interessos dels llibreters o amb la necessitat d’evitar el buit intel·lectual que generaven les prohibicions.

El Cathalogus o Índice de Valdés (1559) va marcar, certament, una nova orientació, més radical i intolerant, en el desenvolupament de la censura inquisitorial. Descartant el mètode expurgatori, va situar fora de l’abast del lector hispà bona part de la producció intel·lectual de les dècades anteriors, incloent-hi per primera vegada obres específicament literàries. El seu totalitarisme prohibitiu es va projectar essencialment contra les traduccions de la Bíblia i els llibres aràbics o hebraics, però com que va condemnar totes les obres amb comentaris i anotacions d’heretges, van quedar prohibides també nombroses edicions de la patrística i textos clàssics. La producció estrictament científica encara no se’n va veure gaire afectada, encara que tampoc no en va sortir indemne.

Inquisició i Censura de llibres a l’Espanya del segle XVI, Antonio Fernández; Rvta. L’Avenç, núm. 210, p. 36-37.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ        χφ

 

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, que no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el coleccionista apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, sin variante alguna, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó ya con este deslustrado chiste”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 24, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ L’ex-libris és una altra de les modalitats del gravat al boix més antigues que es coneixen. En realitat, no es pot precisar una data concreta sobre la seva aparició, ja que cal tenir en compte que els primitius signaven els seus documents amb petites marques tallades al boix, com a demostració de propietat. El mateix Leonardo da Vinci ja utilitzava per als documents de la seva escola un segell fet per ell que servia per a la identificació dels cartipassos, papers i objectes, en el qual segell no figurava la paraula ex-libris. És de creure que fou per aquella mateixa època, vers l’any 1489, quan es començà a fer ús d’aquesta paraula. El seu mateix sentit llatí sembla confirmar que fou aleshores quan prengué el seu vertader significat.

L’ex-libris, gravat d’un sentit superior i que cau fora dels límits de l’art popular, fou objecte, durant molts anys, d’un vertader culte, i a Catalunya prengué un gran impuls, comparable al que tingué a Itàlia.

És dintre el sentit d’imatge que més s’ha ressentit l’ex-libris, si bé durant mot de temps mantingué el seu vertader significat. Els encarregats de realitzar-ne anaren decarant el seu sentit gràfic fins a convertir-lo en un mer segell decoratiu.

A Catalunya és on precisament es servà més el veritable sentit de l’ex-libris. Llevat d’algunes excepcions, són la representació, mitjançant la imatge, dels ideals, gustos i costums de la persona amb qui s’identifica.

En l’ex-libris, la imatge, com expressió d’una idea, té més importància que en l’estampa, en la qual ha d’ésser la interpretació personal del gravador i no una adaptació dels gustos d’altri que ha de prevaler.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.31-32.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ¡ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.

Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido – no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más. Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restayure amorosamente y la facsímile, soture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, lave su rostro y de sonoridad viva a sus hojas.

 

Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido sin riqueza, pero sin roturas ni cicatrices, que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y, quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 23, Barcelona, marzo de 1966.

Llibre enquadernat per Brugalla

 

Read Full Post »

Estampa de mitjans del segle XVIè, gravada a metall. D’un tiratge del 1651 fet a València.

“ L’estampa és la més interessant de les manifestacions del gravat al boix i la que més entra, en justícia, dintre de la definició de l’art en la seva vertadera expressió. És l’obra completa on el gravador pogué expressar tot el seu saber, és la demostració correcta i concisa de la seva individualitat, tota seva des de la imatge fins a l’última ratlla; el text és sempre curt – moltes vegades no existeix – , dues línies com a màxim que indiquen el fet, el personatge o sant que representa l’estampa.

Molt anteriors al descobriment de la impremta, aquests gravats estampats amb mitjans primitius, molts d’ells acolorits, són autèntiques joies d’art on trobem tota la inquietud de l’artesà català per a la supressió d’un ofici que li permeti d’expressar-se millor.

L’estampa és l’expressió més pura de totes les diferents modalitats del gravat. Encara avui, amb l’anomenada talla dolça, segueix essent – degut a la semblança d’eines per a treballar-los: burins i gúbia en el boix; burins solament en el coure – l’estil de gravat que menys es presta als subterfugis enganyadors i trucs. És el treball segur i conscient de l’obrer que té la missió de dir quelcom i posseeix l’ofici per a dir-ho.

En l’estampa catalana, desgraciadament dispersa, tots hi podem aprendre. El gravat és expressiu per si mateix; són moltes les imatges que no cal que vagin acompanyades de cap text perquè ens diuen tot allò que han de dir, allò que entra al cor del poble, el comentari del fet o bé la insinuació d’una cosa que està dintre de nosaltres.

Aquestes estampes, gairebé sempre de gran tamany i moltes acolorides a mà, d’un color tan brillant i expressiu que arriben a la desentonació, el que les fa més agradables, són el complement de l’il·luminista, artesà de gust que només es dedicava a laa pintura de papers impresos. Eren ell i l’impressor els qui portaven a terme la meritòria tasca del gravador, quan les seves estampes anaven acolorides.

Es tenia coneixement d’aquesta indústria ja en el segle XVIè…

L’estampa era molt sovint de temàtica religiosa, però foren moltes les profanes que representaven assumptes relacionats amb la vida quotidiana, gairebé sepre d’un sol personatge, amb referència a un costum o vici expressat d’una manera burlesca o satírica, en tanta manera que moltes vegades suscitava baralles i raons en alguns pobles i comarques, arribant en algunes ocasions a ésser prohibides.

Estampa de Santa Eulàlia gravada al boix.

Aquestes prohibicions són una clara demostració que el gravat, en tot allò que té de gràfic, ha estat comprès i sentit pel poble i és un element que cal tenir en compte dintre les lluites socials per tot el que té d’expansiu.

Aquesta sèrie d’estampes – no importa el tema que tinguin –  són les que pel seu interès i valor artístic ens podrien representar amb tota dignitat, donant-les a conèixer més enllà de les fronteres de la nostra terra, posades al costat dels clàssics del gravat”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28-30.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Ibarra, marca d’impressor

“ Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístina al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, así como la delicada tosquedad del arte románico que ilustran las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘Salustio en español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y del arte”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, núm. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22-23, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)

“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.

El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.

Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.

Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.

La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

Read Full Post »

“ La fusta tallada en forma de gravat i usada per a l’estampació, és el mitjà d’expressió gràfica més antic que és coneix. A Catalunya és aconseguit per mitjà d’una sèrie d’imatges religioses estampades sobre pergamí i cuir especialment preparat, possiblement contemporànies de les que es conegueren a Itàlia a començaments de l’any 1300.

Segons Joan Amades, en una cita que fa de Berthelot en el seu llibre Apunts d’imatgeria, aquest creu que el gravat al boix fou conegut a Europa en introduir-s’hi el joc de naips l’any 1330, i segons Eudald Canibell, en un document desaparegut de l’Arxiu Municipal consta que a l’any 1303 es jugava ja als naips a Barcelona. El mateix Eudald Canibell diu: “ en els llibres registres de les disposicions preses pel Consell de Cent de Barcelona corresponents als anys 1310 a 1313 i en els anys 1318 al 1329, consten diverses interdiccions de jugar a naips a Barcelona”. Els esmentats registres figuren a l’Arxiu Històric Municipal.

Aquestes cites, en allò que respecta a dates, coincideixen absolutament amb les ja esmentades aparegudes a principis de l’any 1300, la qual cosa fa probable que siguin aquestes de les primeres manifestacions estampades que es coneixen en el continent europeu. La gran religiositat de l’època és una altra de les raons que més justifiquen aquesta tesi, i si tenim en compte el que exposa H. de Laborde en el seu llibre La Gravure, on diu que els emperadors Teodoric i Carlemany ja signaven amb petites marques tallades al boix, ens confirmaria que l’estampació per mitjà de la fusta tallada era molt anterior a l’any 1300.

És evident que a Catalunya el gravat al boix prengué increment degut a la fabricació dels naips. En realitat els esmentats naips eren trossos de fusta tallats amb gúbies i policromats a mà. Aquesta classe de treball dóna més ofici al tallista i li permet de fer petites matrius per a estampar-les sobre el pergamí. El pergamí s’havia usat per a les imatges religioses. Amb aquesta modalitat s’aconseguis fer els naips més manejables i de més ràpida producció, ja que donava més facilitats a l’il·luminista en permetre-li acolorir amb més comoditat els blancs que quedaven dintre de les línies de contorn.

Degut a la facilitat que representava aquest primitiu mitjà d’estampació i acoloriment, i també per a poder servir les necessitats de l’època, s’utilitzà aquest mateix sistema per donar un caràcter més pronunciat a l’expressió gràfica religiosa, impuls que pren tota la força en descobrir-se, anys més tard, la fabricació del paper.

El joc de naips prengué encara més increment amb la fabricació de paper: començaren d’estampar-se sobre papers gruixuts i cartolina. Aquest joc s’escampà molt per Catalunya, tant que en moltes ocasions es dictaren ordres de prohibició. Aquesta estampació rudimentària del boix sobre el paper és el que donà un impuls definitiu a la xilografia – és amb aquest nom que es coneix el gravat sobre fusta -, ja que fou aleshores quan començaren a publicar-se estampes de caràcter religiós amb més profusió, però sempre d’un caire netament popular”.

Gravat català al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.12-13.

Del llibre citat

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

XIV. LIBREROS ENCUADERNADORES.

 

Este oficio, que después que la imprenta empezó a extenderse por España desde 1471 llegó a ser uno de los más florecientes de Barcelona, cuenta sus primitivas ordenanzas gremiales en el año 1446, en que el Magistrado Municipal le señaló dos Cónsules para la administración de su policía. El año antecedente el mismo Magistrado había publicado un vando para aquietar, y conciliar las diferencias entre los encuadernadores y tratantes en pergamino y papel, por el qual se mandó que ninguna persona pudiese comprar ni vender papeles y pergaminos sin denunciar dentro el término de dos días al común de los encuadernadores el surtido que se hubiese comprado, afín de que los individuos de este oficio pudiesen escoger la porción que quisiesen de ellos hasta los dos tercios a coste y costas; que dicho comprador no pudiese recibir el surtido hasta pasado un día natural de la denunciación; y a este tenor siguen otras precauciones y disposiciones sobre el orden del repartimiento.

Pero el cuerpo de ordenanzas más completo, autorizado y auténtico que el gremio tiene inserto en su Libro Consular, son los estatutos que en 2 de marzo de 1553 dispuso y mandó publicar el Ayuntamiento de Barcelona para la institución de la cofradía baxo la invocación de San Gerónimo. En ellos, después de arreglar los derechos de las entradas, la elección de los dos Cónsules anuales, la subordinación de los gremiales a estas dos cabezas, la puntualidad en concurrir a las juntas, la administración del monte pío, y los privilegios de las viudas y pupilos en la continuación de su tienda, se trata del tiempo del aprendizaje reducido a cinco años; del modo de examinar las causas que alegue un aprendiz para dexar el primer maestro, antes que el nuevo le pueda admitir; de contener el que un maestro suplante los oficiales y aprendices de otro, ni que éstos puedan trabaxar de su cuenta ni por la de sujetos de fuera del gremio; enfín, de que ninguno que no sea maestro examinado pueda tener libros nuevos para vender así en papel como encuadernados, para evitar los hurtos que se cometían en casa de los maestros por los mismos aprendices que los mandaban revender. Trátase después de la regla que deben guardar los gremiales en las compras de surtidos de papel o pergaminos, y de la equidad que se debía observar en la repartición del género entre los demás del oficio, afín de evitar monopolios y otros daños.

Para obviar también otros abusos, se prohíbe que ningún librero haga pactos ni ajustes con maestros de primeras letras, para asegurar el despacho de sus obras privativamente en daño de los demás gremiales, y de las lecturas escogidas para la niñez. Asimismo para contener muchos fraudes y hurtos, se estatuyó que ninguna persona que no sea librero examinado pueda vender libros usados clandestinamente, pues los regatones debían venderlos por medio de corredor en los puestos públicos que estaban ya señalados, quales las plazas de San Jayme, la nueva, y la de los encantes. Últimamente se prescribe que ningún librero pueda tener más de una tienda, ni vender libros así en papel como encuadernados que no sean suyos propios, afín de obviar varios fraudes e inteligencias con los estrangeros”.

 Capmany y de Montpalau, Ant. de: Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( original és de 1769),p.562.

 

Read Full Post »

“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.

L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.

També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …

El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.

Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.

Extret de la Part I, cap. 06, p.245,  del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.

Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta  se justificaba destruirlo.

En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.

La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.

Read Full Post »

Marca d’Aldo Manuzio

 

“          A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en una senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi , amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

Libri Graeci impressi en el GW,  Gesamtkatalog der Wiegendrucke (M20725)

 

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor …

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianes van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni a els somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assentin el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm.4, abril de 1980, p.29-33.

 

 

“ (Gorrones y Frescos) “ Entre estos y la polilla hay poca diferencia; decimos mal: es grande, pues si bien estos bichitos se entretienen en hacer túneles y minados por el libro, algunos tienen tal miramiento que respetan el centro impreso de las páginas y sólo perforan sus galerías por el margen o blanco, por lo cual nunca es destruido por completo, mientras que los sujetos que presentamos los hacen desaparecer, y ocurre el que, satisfecho de que tienes el libro, cuando lo necesitas vas a buscarlo y te encuentras con que no lo encuentras, pues el amigo a quien lo prestaste no lo devolvió.También de éstos hay variedad, como bien claramente lo indica el epígrafe. Los gorrones suelen ser personas muy atentas, que en cuanto se enteran, bien por la prensa, ora por un amigo, de que has publicado un libro, te dan efusiva enhorabuena  y te hablan de lo mucho que les interesa tu producción, y si con las razones que gastan no te ablandas, sueltan lo de que van a comprar un ejemplar para que se lo dediques, con lo cual te obligan a que les hagas el regalito con el correspondiente autógrafo; lo natural sería el que, si tanto les apetece la dedicatoria, lo comprasen callandito y lo presentaran al autor para que estampase la firma tras un laudes; pero el dinero quieto y la lengua larga aumenta graciosamente la librería, sin más molestia ni sacrificio que estirar el brazo y alargar la mano, y sin, que ni siquiera se le coloree la faz al muy fresco.

Los otros son aún más terribles: los que piden libros prestados ¡para leerlos y no los devuelven constituyen la mayor plaga, y esto que ésta no se enumera entre las famosas de Egipto; ello  es el medio más expedito de que, sin gastar una peseta, los muy sinvergonzones se hagan con una biblioteca bien nutrida y variada, y se encuentran algunos que se enorgullecen enseñando el número de obras que han reunido en su biblioteca con el esfuerzo de pedirlos prestados y con la paciencia de los años. Es bien conocido el caso de aquel que le negó a un su amigo el prestarle un libro porque, según dijo, todos aquellos tan numerosos que veía le habían sido prestados a él y los estimaba mucho; ¡ y qué hábiles son algunos para hacerse con obras, incluso compuestas de varios volúmenes y, los que se llevan poco a poco con la promesa en la boca de devolverlos juntos, pero sin la intención en sus adentros de hacerlo, y menos doloroso esto, ya que no te dejan con la obra descabalada . Se dan casos de algunos fervorosos, no muchos, afortunadamente, que si les gusta el libro que ven y no está venal, por pertenecer a una biblioteca pública o particular, y la vigilancia del que la custodia se confía en el nombre o en el traje y modales de persona decente del visitante, aprovechan el descuido y se lo esconden. Así que obrará prudentemente todo el que no deje penetrar en su cuarto de los libros a ningún visitante que lleve amplio gabán y mucho menos capa; pero sobre todo que ande con ojo avizor durante la visita de ciertos amateurs.

Nada hemos querido decir de los asesinos de los libros, esto es: de los coleccionistas de grabados y portadas, gente a la que se les debía cortar las manos, pues como son los destructores de aquéllos, jamás puede colocárseles juntamente con los amantes de los libros, que con sus variadas y en algunos hasta pintorescas formas hemos presentado, sin que a nadie particularmente hayamos querido aludir y mucho menos ofender.”

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(   http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/   )

Read Full Post »

Older Posts »